Una de les primeres preguntes que ens van fer en el procés d’adopció va ser sobre l’edat. Quina franja estàveu disposades a considerar? Volíeu un nadó? Acceptaríeu una criatura major de cinc anys? La pregunta, tot i ser tècnica, ens va remoure per dins. No era només una casella a marcar. Era una decisió que implicava imaginar vides, vincles, històries.
Al principi, com molta gent, pensàvem en un nadó. Potser perquè és el que més s’associa a la idea de començar de zero. Un nadó que arriba, que creix amb tu, que aprén a estimar-te al mateix temps que tu aprens a cuidar-lo. Però també sabíem que els nadons en adopció són pocs, que la majoria de criatures que esperen una família ja tenen camí recorregut. I que eixe camí no es pot esborrar, ni ignorar.
Vam començar a parlar de criatures més majors. De cinc, de sis, de set anys. Ens preguntàvem si seríem capaces d’acollir una criatura que ja té records, que ja ha viscut altres vincles, que potser ha patit. Ens feia por no saber com acompanyar eixes ferides. Però també ens emocionava la idea de conéixer algú amb personalitat pròpia, amb gustos, amb paraules, amb històries.
Hi hagué dies en què pensàvem que un nadó seria més fàcil. Que la nostra filla s’adaptaria millor, que el vincle seria més natural. Altres dies, pensàvem que una criatura més gran podria entendre millor el que passa, que podríem parlar, escoltar, construir des de la consciència. No hi havia una resposta clara. Només preguntes que anaven obrint camins.
Vam llegir testimonis de famílies que havien adoptat criatures majors. Ens van commoure. Parlaven de reptes, sí, però també de moments preciosos. De primeres abraçades, de primeres confiances, de primeres vegades que no són de nadons, però que tenen una força especial. També vam llegir sobre les dificultats: adaptacions lentes, rebuigs, pors que tornen. I vam entendre que no hi ha adopció sense complexitat.
En una de les sessions del curs, una professional ens va dir: “No busqueu una edat. Busqueu una disponibilitat emocional.” Aquella frase ens va fer parar. No es tractava de decidir si volíem un nadó o una criatura major. Es tractava de saber què podíem oferir. Quin espai teníem. Quina paciència. Quina capacitat d’acollida.
Vam parlar molt amb la nostra filla. Li vam explicar que potser la germana o germà no seria un nadó. Que podria ser més gran que ella, o de la mateixa edat. Ella va fer cara de sorpresa, però després va dir: “Doncs millor. Així ja sabrà jugar.” Ens va fer riure. I també ens va fer pensar que les criatures tenen una manera de mirar que simplifica el que les persones adultes complicarien.
Al final, vam decidir obrir-nos a diverses franges d’edat. No volíem tancar portes. Volíem que, si arribava una proposta, poguérem mirar-la amb el cor obert. Sabíem que cada edat porta les seues llums i les seues ombres. Que no hi ha edat fàcil. Que no hi ha edat impossible. Només hi ha històries que esperen ser compartides.
I així, amb eixa disponibilitat emocional, vam continuar el procés. Sense saber qui vindria. Sense saber si seria un nadó que encara no camina, o una criatura que ja sap llegir. Però amb la certesa que, siga com siga, l’estimaríem. Amb tot el que som. Amb tot el que tenim.