L’episodi judicial que envolta la gestió de la DANA del 29 d’octubre de 2024 continua obrint ferides i revelant una manera de governar que, més que basada en la responsabilitat institucional, sembla sustentada en l’opacitat, la improvisació i la incapacitat d’assumir errors. Les declaracions de l’exconsellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, davant la jutgessa que investiga els fets, aporten un nou capítol a una història que, lluny de tancar-se, cada vegada mostra més contradiccions internes i més preguntes sense resposta. Segons Pradas, la jutgessa li va indicar que considerava que el president Carlos Mazón havia de conéixer les mesures que el Cecopi estava valorant en aquelles hores crítiques, inclosa la possibilitat de confinar la població davant una riuada que acabaria sent devastadora.
Aquest punt és fonamental, perquè situa el focus en la responsabilitat política i institucional del màxim representant del Consell. No es tracta només de saber si Mazón va rebre o no una telefonada, o si el seu cap de gabinet va filtrar o bloquejar informació. El que està en joc és la cultura de govern que s’instaura quan un president no és localitzable enmig d’una emergència que va causar centenars de víctimes mortals i danys materials incalculables. La ciutadania té dret a esperar que, en moments de crisi, les institucions funcionen amb la màxima coordinació, transparència i diligència. I, sobretot, que qui ostenta la presidència estiga plenament implicat en la gestió de l’emergència.
Les declaracions de Pradas, però, dibuixen un escenari ben diferent. L’exconsellera afirma que va intentar traslladar la proposta de confinament al president, però que no va poder contactar-hi, i que la seua interlocució quedava limitada al cap de gabinet, José Manuel Cuenca, qui li hauria respost amb un contundent de confinar res, segons altres informacions periodístiques relacionades amb el mateix cas. Aquesta situació, més enllà de les responsabilitats penals que puguen derivar-se, revela un problema estructural: la dependència excessiva de figures intermèdies que actuen com a filtres polítics, i no com a facilitadors de la informació en situacions d’emergència.
La jutgessa, segons Pradas, va ser clara: Mazón havia de conéixer les mesures del Cecopi. I és lògic. No hi ha cap protocol d’emergències que contemple que el president quede al marge de les decisions més delicades en un episodi de risc extrem. Si això va passar, no és un accident: és un error de governança. I si no va passar, però algú ho va impedir, és encara més greu.
La investigació judicial, a més, està marcada per un clima social tens. Les víctimes de la DANA, que continuen reclamant veritat, justícia i reparació, han rebut tant Pradas com Cuenca amb crits de dolor i indignació. És comprensible. Quan una catàstrofe deixa tantes persones mortes i tantes famílies trencades, la mínima exigència és que les institucions actuen amb empatia, transparència i responsabilitat. Però el que perceben moltes persones afectades és que, en lloc d’això, s’han trobat amb evasives, contradiccions i un intent constant de desplaçar la responsabilitat cap a altres.
La política valenciana, en aquest cas, sembla atrapada en una lògica de supervivència partidista que impedeix assumir errors. I això és especialment greu quan parlem de protecció civil. La gestió d’una emergència no pot estar condicionada per càlculs polítics, ni per la por a la crítica, ni per la necessitat de preservar la imatge d’un govern. Ha d’estar guiada per criteris tècnics, per la coordinació institucional i per la responsabilitat pública.
El cas de la DANA posa en evidència, també, un altre problema: la fragilitat de la comunicació interna en el si del Consell. Si una consellera encarregada d’Interior no pot contactar amb el president en una situació crítica, alguna cosa falla profundament. I si, a més, la informació es filtra o es bloqueja per part del cap de gabinet, això indica una estructura de poder que prioritza el control polític per damunt de la gestió eficient.
És especialment preocupant que, segons diverses informacions periodístiques, Mazón es trobava en un dinar llarg mentre la riuada avançava i mentre la consellera intentava contactar-hi. Encara que qualsevol persona té dret a moments de desconnexió, un president ha d’estar localitzable en tot moment, i més encara en un episodi de risc meteorològic anunciat i monitoritzat. La ciutadania no pot acceptar com a normal que, en una emergència, el màxim responsable polític no estiga plenament disponible.
La investigació judicial haurà de determinar si hi va haver negligència, descoordinació o fins i tot desobediència als protocols. Però, més enllà de la dimensió penal, hi ha una dimensió política i ètica que no es pot ignorar. La confiança en les institucions es construeix amb transparència i amb responsabilitat. Quan un govern es mostra incapaç d’assumir errors, o quan es refugia en contradiccions internes, la confiança es trenca.
Aquest cas hauria de servir per obrir un debat profund sobre la gestió de les emergències al País Valencià. No es tracta només de revisar protocols, sinó de revisar la cultura política. Cal un model de governança que situe la vida de les persones per damunt de qualsevol altra consideració. Un model que garantisca que, en moments crítics, les decisions es prenen amb rigor, amb rapidesa i amb responsabilitat compartida.
També cal preguntar-se per què, en un moment tan delicat, la informació no fluïa de manera clara entre les diferents instàncies del govern. La protecció civil és una tasca coral, que requereix coordinació, confiança i professionalitat. Quan un engranatge falla, tot el sistema es ressent. I en aquest cas, el cost humà ha sigut massa alt.
La societat valenciana mereix saber què va passar realment aquell 29 d’octubre. Mereix saber si les decisions es van prendre tard, si es van bloquejar mesures preventives, si es va minimitzar el risc o si es va prioritzar la imatge política per damunt de la seguretat de la població. I mereix, sobretot, que les institucions aprenguen d’aquest error col·lectiu.
La DANA va ser una tragèdia natural, però la gestió que se’n va fer és una qüestió política. I la política, quan falla, també mata. Per això és imprescindible que la investigació avance amb rigor i independència, i que totes les persones responsables, siguen del nivell que siguen, assumisquen les seues obligacions.
La memòria de les víctimes exigeix veritat. I la veritat, encara que siga incòmoda, és l’única manera de reconstruir la confiança i de garantir que una tragèdia així no torne a repetir-se.