La dignitat humana té un límit, i quan un poder el traspassa de manera sistemàtica, la societat esclata. L’Iran viu des de fa més de dos anys un d’eixos moments en què la repressió ja no pot ocultar-se darrere de cap justificació religiosa ni de cap retòrica de seguretat nacional. El règim ha decidit respondre a la demanda de llibertat de les dones i de totes les persones dissidents amb més càstig, més vigilància i més control. Però cada nova llei, cada nova detenció i cada nou intent de silenciar-les no fa sinó engrandir la magnitud moral del moviment que elles han encés: Dona, Vida, Llibertat.
Les notícies recents ho confirmen. El Parlament iranià ha aprovat una llei que endureix les penes per no portar el vel, amb càstigs que poden arribar a una dècada de presó. A més, el règim ha creat centres de “tractament psicològic” per a les dones que rebutgen el hiyab, com si la llibertat fora una malaltia que calguera curar. És un pas més en la voluntat de controlar no sols el cos, sinó també la ment. És la patologització de la dissidència, un mecanisme que recorda els pitjors episodis de la història contemporània.
Mentrestant, la repressió continua dos anys després de la mort de Jina Mahsa Amini, la jove kurda assassinada per portar el vel “mal ajustat”. Segons organismes internacionals, el govern ha intensificat la violència física, la vigilància amb drons i vehicles, i la persecució sistemàtica de dones, xiquetes i qualsevol persona que qüestione l’autoritat. Amnistia Internacional denuncia que cap responsable de les morts, tortures o abusos ha sigut investigat. La impunitat és absoluta i forma part del funcionament intern del règim.
Aquest article és una resposta a tot això. No pretén ser neutral, perquè davant la injustícia la neutralitat és una forma de complicitat. Pretén ser lúcid, ferm i necessari.
La revolució que va esclatar després de la mort de Mahsa Amini no s’ha apagat. Ha canviat de forma, s’ha adaptat a la repressió i ha trobat noves vies d’expressió, però continua viva. Les dones iranianes han perdut la por, i quan un poble perd la por, cap règim pot dormir tranquil. El moviment no és només una protesta contra el vel obligatori, sinó una contestació profunda a un sistema que ha convertit el cos de les dones en un camp de batalla ideològic. És una revolució contra la humiliació quotidiana, contra la vigilància constant i contra la violència institucionalitzada. És una revolució que qüestiona l’arrel mateixa del poder teocràtic.
El vel obligatori no és una peça de roba, sinó un instrument de dominació. És la manera com el règim recorda a les dones que el seu cos no els pertany. L’enduriment de les penes no és una mesura religiosa, sinó una estratègia de supervivència del poder. Quan un règim necessita controlar fins i tot un floc de cabell per mantindre’s, és que està profundament debilitat. La creació de centres de “reeducació” psicològica és encara més inquietant, perquè converteix la llibertat en una desviació que cal corregir. És un mecanisme de control emocional i mental que pretén anul·lar la dissidència des de l’arrel.
La impunitat és un altre pilar del sistema. Cap responsable de la brutalitat policial ha sigut jutjat. No és negligència, és estratègia. La impunitat envia un missatge clar: el règim pot fer el que vulga perquè ningú el fiscalitzarà. Però també revela una fragilitat profunda: si s’obrira una sola investigació, la resta cauria com un castell de cartes. La impunitat és el ciment que manté el sistema, però també és la prova de la seua feblesa.
La vigilància és omnipresent. Càmeres, drons, policies de paisà, control digital, persecució a les xarxes socials. L’Iran ha convertit la repressió en tecnologia. Però la vigilància té un límit: no pot controlar la consciència. El règim pot vigilar carrers, però no pot vigilar pensaments. Pot controlar xarxes, però no pot controlar somnis. Pot castigar cossos, però no pot apagar desitjos. La vigilància és un mur, però les dones iranianes han aprés a caminar per damunt del mur.
Mahsa Amini s’ha convertit en un símbol. No és només una víctima, sinó el rostre d’una generació que ha decidit dir prou. La seua mort va desencadenar una onada que ha travessat fronteres i ha despertat consciències. El règim pot intentar esborrar la seua memòria, però no pot esborrar el que representa: la dignitat d’un poble que s’alça.
Aquesta revolució és diferent de totes les anteriors. És liderada per dones que no actuen com a símbols, sinó com a subjectes polítics. És transversal, perquè aplega joves, minories ètniques, treballadores, estudiants, artistes i persones de tota mena. I és global, perquè la diàspora iraniana ha convertit el moviment en un fenomen internacional que ha sacsejat consciències arreu del món.
El règim iranià no caurà demà, però tampoc és etern. Està corcat, i quan un sistema està corcat, qualsevol esquerda pot convertir-se en fractura. La repressió és un recurs de supervivència, no de fortalesa. Quan un poder només pot mantindre’s reprimint, és que ja ha perdut la batalla moral. El futur de l’Iran no està escrit, però una cosa és clara: el règim no podrà governar eternament contra la meitat de la població.
La comunitat internacional no pot mirar cap a un altre costat. No pot normalitzar la repressió ni acceptar que un estat castigue dones i xiquetes per mostrar el cabell. No pot callar davant la tortura, la violència i la impunitat. Cal exigir investigacions independents, sancionar els responsables, donar suport a la societat civil iraniana i amplificar les veus de les dones que arrisquen la vida per reclamar llibertat.
La revolució iraniana no és un esdeveniment puntual, sinó un procés. És una llavor que ja ha germinat. Encara que el règim intente arrencar-la, ha arrelat en la consciència col·lectiva. Les dones iranianes han trencat el silenci, han trencat la por i han trencat el relat oficial. Quan un poble trenca la por, el futur s’obri. La pregunta no és si l’Iran canviarà, sinó quan. I quan ho faça, el món recordarà que tot va començar amb un crit senzill, valent i universal: Dona, Vida, Llibertat.