Hi ha moments en què una societat es juga molt més que un debat tècnic o una discrepància administrativa. Hi ha moments en què el que està en joc és el model de convivència que volem, la manera com eduquem les nostres criatures, la forma com entenem la igualtat i la llibertat, i fins i tot la dignitat amb què afrontem les violències que travessen les escoles i els instituts. El debat obert arran del Decret 193/2025 de convivència educativa és un d’eixos moments. No és una discussió menor, ni un simple ajust normatiu. És una disputa profunda sobre quin futur volem construir i, sobretot, sobre a qui estem disposades a escoltar i protegir.
Quan parlem de convivència escolar, no parlem d’una paraula neutra. Parlem de poder. Parlem de qui té veu i qui no. Parlem de qui és considerat problema i qui és considerat normalitat. Parlem de com es gestionen els conflictes, però també de com es generen, de com es prevenen i de com es reparen. I sobretot parlem de quines mirades es posen al centre i quines es deixen fora. Per això és tan greu que un decret que hauria de garantir una convivència justa i igualitària haja sigut redactat sense incorporar de manera clara i contundent la perspectiva coeducadora, feminista i LGTBIQ+. Perquè quan aquesta perspectiva desapareix, no desapareix la desigualtat: es fa més forta.
La coeducació no és un caprici ideològic ni una moda pedagògica. És una necessitat democràtica. És la manera més efectiva de prevenir violències masclistes, LGTBI-fòbia, discriminacions racistes i desigualtats estructurals. És l’única forma d’educar en llibertat real, perquè només quan totes les persones poden ser qui són sense por, sense burles, sense silencis imposats, podem parlar d’una convivència autèntica. I això no s’aconsegueix amb discursos buits ni amb manuals de bones intencions. S’aconsegueix amb recursos, amb formació, amb protocols clars, amb equips de convivència que tinguen perspectiva de gènere i diversitat, i amb una aposta institucional valenta.
El Decret 193/2025, però, apunta en una direcció contrària. Redueix la coeducació a un element secundari, quasi ornamental. Dilueix la perspectiva feminista fins a fer-la irreconeixible. I, el que és més preocupant, reforça una mirada disciplinària que posa el focus en el càstig i no en la prevenció, en la sanció i no en la reparació, en la jerarquia i no en la corresponsabilitat. És un decret que sembla més preocupat per controlar que per educar, més pendent de l’ordre que de la justícia, més interessat en la imatge que en la realitat.
I la realitat és tossuda. Les dades de violència masclista entre adolescents continuen sent alarmants. Les agressions LGTBI-fòbiques no deixen d’augmentar. Les xiquetes i adolescents continuen patint assetjament per motius de gènere, d’expressió corporal, d’orientació sexual o d’identitat. Les persones trans i no binàries continuen trobant-se amb barreres, mirades de sospita i protocols insuficients. I tot això passa dins i fora de les aules, però les escoles són un espai privilegiat per transformar-ho. O per perpetuar-ho.
Quan un decret de convivència ignora aquesta realitat, el que fa és legitimar-la. Quan no incorpora la perspectiva feminista, està dient que les violències que patim les dones i les persones LGTBIQ+ no són prou importants. Quan no parla de diversitat afectivosexual i de gènere, està dient que les nostres vides són prescindibles. Quan no reforça els equips de convivència amb formació específica, està dient que la igualtat és un luxe i no un dret. I quan posa el focus en la disciplina, està dient que el problema és l’alumnat i no les estructures que generen desigualtat.
La convivència no es construeix amb por. Es construeix amb confiança. I la confiança només naix quan hi ha espais segurs, quan hi ha referents, quan hi ha protocols que funcionen, quan hi ha professorat format i empoderat, quan hi ha famílies que se senten escoltades, quan hi ha alumnat que sap que pot parlar sense ser jutjat. La convivència no és un reglament: és una cultura. I aquesta cultura només pot ser justa si és feminista i LGTBIQ+.
És especialment preocupant que el decret reduïsca el paper de les comissions d’igualtat i convivència, que fins ara havien sigut un instrument fonamental per detectar i abordar situacions de violència. Aquestes comissions no eren perfectes, però representaven un espai de treball col·lectiu, interdisciplinari i amb perspectiva de gènere. Substituir-les o buidar-les de contingut és un retrocés que pagaran les criatures més vulnerables. I quan parlem de vulnerabilitat, no parlem només de qui pateix assetjament, sinó també de qui no encaixa en la norma, de qui té un cos diferent, de qui estima diferent, de qui s’expressa diferent, de qui ve d’un altre lloc, de qui parla una altra llengua, de qui no té els privilegis que altres donen per descomptats.
La convivència escolar ha de ser un espai de resistència contra totes les formes de violència estructural. Ha de ser un lloc on les criatures aprenguen que la diversitat és una riquesa i no una amenaça. Ha de ser un espai on les xiquetes no siguen educades per a agradar, sinó per a ser lliures. On els xiquets no siguen educats per a dominar, sinó per a cuidar. On les persones no binàries i trans no hagen de justificar la seua existència. On les famílies diverses siguen reconegudes i respectades. On el feminisme no siga una paraula prohibida, sinó una brúixola.
Per això és imprescindible revisar el decret. No per caprici, no per partidisme, no per confrontació. Sinó per responsabilitat democràtica. Perquè un decret que regula la convivència escolar ha de ser un instrument de protecció, no de control. Ha de ser un instrument de llibertat, no de por. Ha de ser un instrument de justícia, no de silenci. I això només s’aconsegueix si incorpora de manera explícita la perspectiva feminista i LGTBIQ+.
Algunes veus diran que la convivència no ha de ser ideològica. Però això és una fal·làcia. La convivència sempre és ideològica. Sempre respon a una manera d’entendre el món. La diferència és que la perspectiva feminista i LGTBIQ+ és l’única que posa al centre la igualtat real, la dignitat i els drets humans. L’única que no deixa ningú enrere. L’única que no es conforma amb la pau aparent, sinó que busca la justícia profunda. L’única que entén que la convivència no és absència de conflicte, sinó capacitat de gestionar-lo de manera justa i transformadora.
També hi haurà qui diga que el feminisme i la diversitat són temes que s’han de tractar a casa, no a l’escola. Però això és una altra fal·làcia. L’escola és un espai públic, i com a tal té la responsabilitat de garantir drets. No pot delegar la igualtat en la voluntat de cada família. No pot deixar la prevenció de violències en mans de la sort. No pot mirar cap a un altre costat quan una criatura pateix assetjament per ser qui és. L’escola ha de ser un espai segur per a totes les persones, no només per a les que encaixen en la norma.
La revisió del decret no és només una qüestió tècnica. És una qüestió moral. És una qüestió política en el sentit més noble de la paraula: la política que protegeix, que escolta, que transforma, que fa possible una vida digna. I és també una qüestió de memòria. Perquè no podem oblidar tot el que s’ha avançat en coeducació en les últimes dècades gràcies a l’esforç de docents, orientadores, associacions feministes, col·lectius LGTBIQ+, famílies i alumnat. No podem permetre que aquest treball siga desmantellat per una normativa que no entén la importància del que està en joc.
La convivència escolar no pot ser un camp de batalla ideològic on es juguen interessos partidistes. Ha de ser un espai de consens social, de defensa dels drets humans, de protecció de la infància i l’adolescència. I això implica escoltar les persones que treballen cada dia als centres educatius, les que coneixen la realitat de les aules, les que han vist com la coeducació salva vides, literalment. Implica escoltar les criatures que han patit assetjament i que necessiten protocols clars i equips formats. Implica escoltar les famílies que reclamen una escola segura i inclusiva. Implica escoltar les persones expertes en igualtat, en diversitat, en prevenció de violències.
Revisar el decret és un acte de valentia. És reconéixer que la convivència no es pot construir des de la por ni des de la imposició. És entendre que la igualtat no és negociable. És assumir que la diversitat és una realitat que no es pot esborrar. És apostar per una escola que eduque per a la llibertat i no per a l’obediència. És defensar un futur on les criatures cresquen sense haver d’amagar qui són.
La convivència escolar amb perspectiva coeducadora, feminista i LGTBIQ+ no és un luxe. És una necessitat urgent. És la base d’una societat més justa, més lliure i més humana. I és responsabilitat de totes les institucions garantir-la. Per això cal alçar la veu, organitzar-se, exigir la revisió del decret i defensar una escola que no retrocedisca, que no calle, que no tinga por de dir les coses pel seu nom.
Perquè la convivència no és només compartir un espai. És compartir un compromís. I el nostre compromís ha de ser amb la igualtat, amb la llibertat i amb la dignitat de totes les persones. Una convivència sense feminisme i sense perspectiva LGTBIQ+ no és convivència: és submissió. I això, com a societat, no ens ho podem permetre.