Estic cansat de ser valencià. Ho dic així, sense filtres, perquè ja no em queda aire per a disfresses. Ser valencià és com interpretar una obra infinita on sempre fas de secundari, encara que sigues tu qui paga la llum del teatre. I arriba un moment que et preguntes fins quan has de sostenir l’escenari perquè altres facen la funció.
Cansa haver de justificar cada dia que la teua llengua no és un caprici, que el teu territori no és un parc temàtic i que la teua identitat no és un acudit. Cansa haver de recordar que existim, que tenim veu, que tenim història, que tenim dignitat. I el més trist és que ho has de recordar no sols a fora, sinó també a dins, a casa, entre la teua pròpia gent.
Ser valencià és viure en un estat de resistència permanent. És eixir al carrer amb la sensació que sempre hi ha algú disposat a explicar-te com has de parlar, com has de sentir, com has de ser. És com si la nostra existència fora un error administratiu que algú encara no ha tingut temps de corregir. I clar, això desgasta. Desgasta molt.
A voltes pense que seria més fàcil ser d’un lloc on no calguera lluitar per cada coma, per cada topònim, per cada dret bàsic. Un lloc on no et digueren que ara no toca, que no és prioritari, que ja ho veurem. Un lloc on no et tractaren com si fores un moble antic que fa nosa però que ningú s’atreveix a tirar. Però no, ens ha tocat ser valencianes i valencians, i això és una marató amb pedres a les sabates.
I sí, estic cansat. Cansat de veure com el territori es converteix en moneda de canvi. Cansat de veure com la cultura es tracta com un souvenir. Cansat de veure com la llengua es converteix en un camp de batalla. Cansat de veure com les persones que haurien de defensar-nos juguen a fer equilibris per no molestar ningú. Cansat de tanta prudència, de tanta por, de tanta renúncia.
Però que ningú s’enganye: quan dic que estic cansat de ser valencià, no és perquè vulga deixar de ser-ho. És perquè m’importa massa. És perquè m’ofén veure com ens deixen en un racó. És perquè em dol veure com ens invisibilitzen. És perquè m’encén veure com ens volen muts, dòcils, agraïdes. I jo no he vingut a ser dòcil. Ni agraït. Ni mut.
Això és teatre, sí. Però és teatre de veritat. D’eixe que naix de la ràbia, de la tendresa, de la memòria i de la dignitat. D’eixe que no busca aplaudiments, sinó consciència. D’eixe que no vol públic, sinó còmplices. Perquè ser valencià és això: una obra col·lectiva que sempre està en assaig, sempre en risc, sempre en construcció.
Per això ho dic: estic cansat de ser valencià. Però no pense deixar de ser-ho. No pense abandonar l’escenari. No pense baixar el teló. Perquè si nosaltres no fem la funció, vindran altres a escriure’ns el guió. I ja sabem com acaba això. Així que sí, estic cansat… però encara tinc veu. I mentre tinga veu, no callaré.
Perquè ser valencià, al final, és viure en un estat de provisionalitat eterna. Sempre esperant que algú ens done permís per existir. Sempre pendents d’un pressupost que no arriba, d’un tren que no passa, d’un mapa que ens dibuixa com un marge. I arriba un moment que et preguntes si som un poble o una nota a peu de pàgina en un llibre que ningú vol llegir.
I clar, després et diuen que no sigues dramàtic. Que no exageres. Que no faces teatre. Però com vols que no faça teatre, si la nostra realitat és una tragicomèdia escrita per buròcrates que no han trepitjat mai el carrer. Si la nostra història és un guió ple de talls, censures i reescriptures. Si cada vegada que obrim la boca, algú ens diu que parlem massa fort.
A mi m’agradaria, de veritat, tindre un dia normal. Un dia en què no haja de defensar la llengua, ni el territori, ni la cultura, ni la dignitat. Un dia en què ser valencià siga tan senzill com respirar. Però no. Ens ha tocat ser un poble que ha de justificar-se fins i tot quan demana un got d’aigua. I això, per molt humor que li poses, crema.
I després està la política, eixa gran obra de teatre on tothom vol ser protagonista però ningú vol fer la faena. Algunes persones ens utilitzen per fer discursos, altres per fer-se fotos, altres per fer-se les valentes. Però quan toca defensar-nos de veritat, quan toca plantar cara, quan toca dir prou, aleshores totes miren cap a un altre costat. I nosaltres, mentrestant, fent de figurants en la nostra pròpia història.
Però que quede clar: no estic cansat del meu poble. Estic cansat de qui el maltracta. Estic cansat de qui el menysté. Estic cansat de qui el vol petit, dòcil, silenciat. Estic cansat de qui confon governar amb domesticar. Estic cansat de qui ens vol agraïdes per les engrunes. I estic cansat, sobretot, de qui ens vol dividides.
Perquè ser valencià és una força que no s’explica, es viu. És una memòria que no s’apaga, encara que la vulguen esborrar. És una música que sona fins i tot quan ens tapen les orelles. És una llum que travessa totes les cortines. I això és el que molesta: que, malgrat tot, continuem ací. Dempeus. Tossudes. Incòmodes.
I sí, faig humor. Humor negre, humor cansat, humor de supervivència. Perquè si no férem humor, ens trencaríem. Perquè si no férem sàtira, ens ofegaríem. Perquè si no exageràrem, ningú ens escoltaria. L’humor és la nostra arma més antiga, més fina i més perillosa. I per això molesta tant.
Però darrere de l’humor hi ha una veritat que crema: que ens mereixem més. Que ens mereixem respecte. Que ens mereixem recursos. Que ens mereixem ser tractades com un poble adult, no com un menor d’edat permanent. Que ens mereixem un futur que no siga una promesa buida. I això, per molt que ho disfresse de teatre, és política pura.
I si algú es molesta, que es moleste. Jo no he vingut a fer-los la vida còmoda. He vingut a dir el que moltes persones pensen i poques s’atreveixen a dir. He vingut a posar paraules al cansament col·lectiu. He vingut a recordar que un poble que calla és un poble que es mor. I nosaltres, per molt cansades que estiguem, no estem mortes.
Així que sí, estic cansat de ser valencià. Però és un cansament actiu, combatiu, incandescent. Un cansament que no paralitza, sinó que encén. Un cansament que no resigna, sinó que desperta. Un cansament que diu fins ací. Perquè si no defensem nosaltres el que som, ningú ho farà. I jo, encara que em pese l’ànima, encara que em tremolen les cames, encara que em creme la veu, no pense callar.
I ara, després de tot este monòleg que és mig crit i mig pregària, mig denúncia i mig abraçada, arriba el moment de mirar-nos de veritat. De reconéixer que el cansament no és derrota, sinó diagnòstic. Que la fatiga no és rendició, sinó prova que hem estat lluitant massa temps a soles. Que la ràbia no és odi, sinó amor ferit.
Perquè el futur no vindrà de fora. No vindrà d’un despatx, ni d’un decret, ni d’una promesa electoral. El futur vindrà de nosaltres, de la nostra capacitat de dir prou, de la nostra obstinació a existir, de la nostra manera tossuda de continuar parlant, celebrant, creant, estimant. El futur serà valencià si el fem valencià.
I sí, estem cansades. Però també estem vives. I això és el que els espanta. Que, malgrat totes les pedres, continuem caminant. Que, malgrat totes les traves, continuem parlant. Que, malgrat totes les invisibilitzacions, continuem fent-nos visibles. Que, malgrat tot, continuem.
Així que, si he de triar, preferisc ser un valencià cansat que un valencià resignat. Preferisc ser una veu que tremola que una boca que calla. Preferisc ser una molèstia que una ombra. Preferisc ser un poble que lluita que un poble que s’apaga. I mentre quede una sola persona disposada a dir-ho, encara que siga amb humor negre, encara que siga amb teatre, encara que siga amb cansament, este poble no estarà perdut.