En la mitologia grega, Sísif és castigat no sols per enganyar els déus, sinó per desafiar l’ordre establit i intentar controlar allò que escapa a la voluntat humana. La seua pena eterna simbolitza la impossibilitat de trencar determinats límits imposats per l’autoritat divina. En la lectura moderna d’Albert Camus, el mite es converteix en una reflexió sobre l’absurd i la necessitat de trobar sentit en l’acció mateixa, fins i tot quan el resultat és incert o inexistent. Camus proposa imaginar Sísif feliç, perquè és en l’acte de persistir on es troba la dignitat humana (Camus 1942).
Aquesta reinterpretació resulta especialment útil per comprendre la política actual, marcada per una sensació creixent de frustració col·lectiva. En molts territoris, la ciutadania empeny la seua pròpia roca: reivindicacions de drets socials, demandes de finançament just, lluites per la igualtat, la sostenibilitat o la transparència institucional. Tanmateix, les estructures polítiques sovint responen amb inèrcia, lentitud o immobilisme, generant la percepció que cada avanç aconseguit torna a rodolar muntanya avall. Aquesta experiència compartida d’esforç repetitiu i de retrocés constant alimenta un sentiment d’absurd polític que recorda la condemna de Sísif.
La metàfora esdevé encara més potent quan s’observa com determinades dinàmiques institucionals perpetuen cicles de promeses incomplides, reformes anunciades però mai executades o processos participatius que no arriben a transformar les decisions finals. En aquest context, la ciutadania es veu abocada a una tasca interminable: reclamar, denunciar, proposar i tornar a començar. La roca, com en el mite, sembla sempre més pesada que el dia anterior. Aquesta sensació no implica, però, una renúncia necessària. Igual que en la lectura camusiana, la persistència pot convertir-se en un acte de resistència i d’afirmació col·lectiva. La política, entesa com a espai de transformació compartida, només pot avançar si les persones continuen empenyent, fins i tot quan el sistema pareix dissenyat per fer retrocedir cada conquesta.
Així, el mite de Sísif ofereix una doble lectura per a la política contemporània. D’una banda, evidencia els límits estructurals que dificulten la transformació social. De l’altra, reivindica la força de la perseverança i la necessitat de mantindre viva la lluita per la dignitat, la justícia i la igualtat. Imaginar Sísif feliç, en termes polítics, equival a reconéixer que la transformació no resideix únicament en el resultat final, sinó en la constància, la mobilització i la capacitat de construir sentit col·lectiu enmig de l’adversitat. En un temps marcat per la desafecció i la desconfiança, aquesta lectura pot oferir una eina útil per repensar el paper de la ciutadania i la responsabilitat de les institucions.