L’esquerra amable és la que demana perdó per existir. La que negocia amb qui ens expulsa, amb qui ens desnonen, amb qui ens fa invisibles. És la que renuncia a la llengua, al territori, a la memòria. És la que pacta amb l’oblit i es conforma amb les engrunes. I país, no és només inútil, és perillós. Perquè quan l’esquerra renuncia a la seua força, el poder real no es fa amable: s’envalentona.
Necessitem una esquerra reaccionària en el sentit més noble del mot: que reaccione davant la injustícia, que s’alce davant l’opressió, que no calle quan ens volen fer callar. Una esquerra valenta, decidida, que no tinga por de dir que la vivenda és un dret, que la llengua és dignitat, que el territori no es ven. Una esquerra que no es limite a gestionar, sinó que s’atrevisca a imaginar. Que no es conforme amb administrar la misèria, sinó que aspire a construir un futur digne.
I eixa esquerra ha de parlar com parla el poble. No en tecnicismes, no en discursos de despatx, sinó en paraules que bateguen. En valencià, en llengua viva, en llengua de carrer, de plaça, de lluita. Perquè si no ens entenem, no ens podem organitzar. I si no ens organitzem, no podem guanyar. La política que no es pot explicar en una plaça no és política transformadora: és burocràcia.
No volem una esquerra amable. Volem una esquerra que abrace, que cride, que plore, que celebre. Que siga dura amb qui ens fa mal i tendra amb qui resisteix. Que no tinga por de ser impopular si això significa ser coherent. Que no busque el consens buit, sinó la justícia plena. Que no es deixe intimidar per les editorials, ni per les enquestes, ni per les pressions dels qui sempre han manat.
L’altra opció no és el suïcidi. L’altra opció és la submissió. I això sí que és letal. Perquè una esquerra que renuncia a la seua força deixa el poble desprotegit. I un poble desprotegit és un poble fàcil de manipular, de dividir, de silenciar.
Quan es parla d’unitat, cal preguntar-se: unitat per a què? Per a gestionar millor el que ja tenim? Per a fer més eficient la precarietat? Per a maquillar amb bones intencions un sistema que ens devora? Si l’objectiu de l’esquerra és ser amable, és que ha renunciat a ser transformadora. I això, en temps de crisi, és una traïció.
L’esquerra que necessitem no és la que busca el reconeixement institucional, sinó la que construeix poder popular. La que no té por de dir que la cultura ha de ser rebel, que la festa ha de ser combativa, que la memòria ha de ser viva. La que no es conforma amb ser tolerada, sinó que exigeix ser escoltada. La que entén que la política no es fa només en els parlaments, sinó en els carrers, en les associacions, en els col·lectius, en les comunitats que es cuiden.
Aquesta esquerra ha de ser valencià. No només en la llengua, sinó en l’arrel. En la manera de mirar el món, en la manera de resistir, en la manera de celebrar. Ha de ser capaç de defensar el territori sense caure en el folklorisme. Ha de saber que la llengua no és un complement, sinó una trinxera. Ha de entendre que la vivenda digna no és una promesa, sinó una urgència. Ha de assumir que el País Valencià no és una perifèria, sinó un subjecte polític amb veu pròpia.
Necessitem una esquerra que no tinga por de dir que el capitalisme mata. Que no tinga por de dir que la repressió policial no és un accident, sinó una eina. Que no tinga por de dir que la neutralitat és còmplice. Que no tinga por de dir que la cultura ha de ser crítica, que l’educació ha de ser emancipadora, que la política ha de ser comunitària. Que no tinga por de dir que la desigualtat no és un error del sistema, sinó el seu motor.
No volem una esquerra que demane permís. Volem una esquerra que obri camins. Que siga capaç de construir alternatives reals, tangibles, arrelades. Que no es limite a denunciar, sinó que propose. Que no es quede en la queixa, sinó que actue. Que no es conforme amb el que hi ha, sinó que imagine el que podria ser. Que no tinga por de dir que la utopia no és un luxe, sinó una necessitat.
I per a això, cal coratge. Cal deixar de buscar l’aprovació dels mitjans, dels partits majoritaris, dels poders econòmics. Cal tornar a mirar als ulls del poble. Cal escoltar les veus que no tenen altaveu. Cal recuperar la força de la paraula dita en assemblea, en plaça, en carrer. Cal recordar que la política naix de baix, no de dalt.
L’esquerra amable és la que es presenta com a gestora eficient. La que promet estabilitat. La que diu que no cal espantar. Però la veritat és que el món ja espanta. Espanta la pobresa, espanta la violència institucional, espanta la destrucció del territori, espanta la desaparició de la llengua. I davant d’això, no podem ser amables. Hem de ser valents.
Una esquerra decidida no és la que crida més fort. És la que sap on va. La que té clar que no es pot construir futur sense memòria. La que entén que la cultura no és decoració, sinó resistència. La que fa de cada festa un acte polític, de cada cartell una declaració, de cada vers una arma. La que sap que la política no és només gestió, sinó també emoció, identitat, comunitat.
Necessitem una esquerra que no tinga por de ser radical. Perquè radical vol dir anar a l’arrel. I l’arrel del nostre poble és la dignitat. És la lluita per la terra, per la casa, per la paraula. És la capacitat de resistir amb alegria, de construir amb esperança, d’imaginar amb força. És la memòria de les dones que han sostingut la vida, dels llauradors que han defensat la terra, de les persones que han mantingut viva la llengua malgrat la persecució.
No volem una esquerra que es limite a sumar. Volem una esquerra que multiplique. Que multiplique consciències, que multiplique espais, que multiplique veus. Que no busque el mínim comú denominador, sinó el màxim comú desig. Que no s’adapte a les regles del joc, sinó que les transforme. Que no tinga por de dir que el conflicte és necessari quan la injustícia és estructural.
I això no es fa des de la comoditat. Es fa des del carrer, des de la plaça, des de la trinxera cultural. Es fa des de la paraula dita en valencià, des del gest que no demana permís, des de la mirada que no es baixa. Es fa des de la convicció que un altre món no només és possible, sinó necessari. Es fa des de la certesa que la política no és només una qüestió de programes, sinó de valors, de coratge, de comunitat.
L’esquerra amable és la que vol agradar a tothom. Però agradar a tothom és no agradar a ningú. És diluir-se, és perdre’s, és renunciar. I nosaltres no volem renunciar. Volem guanyar. Volem dignitat, volem justícia, volem futur. Volem un país que no tinga por de ser ell mateix. Volem una llengua que no siga tolerada, sinó estimada. Volem un territori que no siga explotat, sinó cuidat.
I per això, cal una esquerra valencià, lliure, decidida. Una esquerra que no demane perdó. Una esquerra que abrace la radicalitat com a forma d’amor. Una esquerra que parle el llenguatge del poble, que escolte les seues ferides, que celebre les seues victòries. Una esquerra que no siga amable, sinó necessària.
Perquè si no som nosaltres, qui. I si no és ara, quan.