Les malalties infeccioses han acompanyat la humanitat des dels seus orígens, però en l’actualitat, amb la globalització, els desplaçaments massius i la interconnexió constant, el seu impacte pot ser molt més ràpid i devastador. Quan una epidèmia esclata, no afecta únicament la salut de les persones, sinó que sacseja els fonaments econòmics, socials i institucionals de les societats. Les economies més vulnerables, aquelles que ja arrosseguen dèficits estructurals en infraestructures sanitàries, educatives o laborals, són les que més pateixen les conseqüències. I això genera un cercle viciós: la pobresa afavoreix la propagació de malalties, i aquestes, al seu torn, empitjoren les condicions de vida.
Per això, la proposta de Vietnam no és només un gest diplomàtic, sinó una crida a l’acció. És una invitació a repensar les prioritats globals, a situar la salut com un dret fonamental i com un pilar essencial per al desenvolupament sostenible. No podem continuar considerant la salut com una qüestió domèstica o sectorial. És un assumpte transversal que afecta tots els àmbits de la vida i que requereix una resposta coordinada, solidària i basada en l’evidència científica.
En aquest sentit, és especialment significatiu que la proposta incloga un homenatge a Louis Pasteur, figura clau en la història de la ciència i precursor de la microbiologia moderna. Pasteur no sols va revolucionar la manera com entenem les malalties, sinó que va posar les bases de la medicina preventiva, una branca fonamental per evitar que les crisis sanitàries es convertisquen en catàstrofes humanitàries. El seu llegat ens recorda que la investigació científica, quan es posa al servei del bé comú, pot transformar el món i salvar milions de vides.
Reivindicar la figura de Pasteur és també una manera de reconéixer el treball de tantes persones dedicades a la investigació, la medicina, la infermeria, la salut pública i la gestió sanitària. Durant la pandèmia de la COVID-19, moltes d’elles van treballar en condicions extremes, amb recursos limitats i amb una pressió emocional enorme. El seu esforç va ser clau per acontindre la propagació del virus, atendre les persones afectades i desenvolupar vacunes en temps rècord. Però més enllà de l’emergència, cal garantir que aquestes professionals tinguen les condicions adequades per continuar desenvolupant la seua tasca amb dignitat i eficàcia.
La proposta vietnamita també ens convida a reflexionar sobre les desigualtats globals en l’accés a la salut. Encara hui, milions de persones no tenen accés a serveis bàsics de prevenció, diagnòstic o tractament. Les vacunes, que haurien de ser un bé comú, sovint es distribueixen de manera desigual, deixant fora dels circuits de protecció a poblacions senceres. Aquesta realitat no sols és injusta, sinó també contraproduent: mentre hi haja focus d’infecció actius en qualsevol part del món, cap país pot considerar-se completament segur.
Per això, cal avançar cap a un model de salut global més equitatiu, on la solidaritat no siga una excepció, sinó una norma. Això implica reforçar els mecanismes de cooperació internacional, invertir en sistemes de salut públics i accessibles, i garantir que la recerca científica estiga orientada a les necessitats reals de la població, i no únicament als interessos comercials. També implica escoltar les veus de les comunitats afectades, reconéixer la diversitat de contextos i adaptar les respostes a les realitats locals.
Un altre aspecte fonamental és l’educació sanitària. La prevenció comença amb la informació. Quan les persones entenen com es transmeten les malalties, com poden protegir-se i com actuar en cas de símptomes, es redueix el risc de propagació i es millora la resposta col·lectiva. Això requereix campanyes de sensibilització clares, accessibles i adaptades a diferents llengües i cultures. També requereix combatre la desinformació, que durant les últimes crisis ha sigut una amenaça tan greu com el mateix virus.
En aquest escenari, el paper de les institucions internacionals és clau. L’Organització Mundial de la Salut, les Nacions Unides i altres organismes multilaterals han de reforçar la seua capacitat de coordinació, resposta i suport als països més afectats. Però també cal que els estats membres assumisquen compromisos concrets, amb finançament estable i polítiques públiques alineades amb els objectius de salut global. No es tracta només de reaccionar davant les emergències, sinó de construir sistemes resilients capaços de prevenir, detectar i respondre de manera eficaç.
La proposta de Vietnam, per tant, és una oportunitat per avançar en aquesta direcció. És un recordatori que la salut no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. Que la ciència i la solidaritat són les nostres millors aliades. I que figures com Louis Pasteur ens mostren el camí: un camí de rigor, compromís i esperança.
Cal que aquesta iniciativa no quede en una declaració simbòlica, sinó que es traduïsca en accions concretes. Que impulse reformes, mobilitze recursos i genere consensos. Que ens ajude a construir un món més preparat, més just i més humà. Perquè la salut de cada persona és també la salut del planeta. I perquè, com ens recorda la història, només avançarem si ho fem juntes i junts.