El Partit Popular, en la seua manera d’exercir el poder institucional, actua amb una lògica sectària, excloent i patrimonialista. No es tracta d’una acusació llançada a l’aire, sinó d’una lectura política que es fonamenta en fets recents, en decisions administratives i en una trajectòria que, per a molta gent, evidencia una manera de concebre les institucions com a espais de control ideològic i no com a espais de servei públic.
La sentència que obliga a restituir els tres funcionaris és només la punta visible d’un iceberg més profund. El cessament d’aquests professionals no responia a cap informe negatiu, a cap irregularitat, a cap necessitat organitzativa. Eren persones amb trajectòries sòlides, reconegudes, respectades en els seus àmbits. En el cas de Gil Manuel Hernández Martí i Josep Lluís Marín Garcia, parlem de dos dels millors estudiosos i gestors de la cultura festiva valenciana, persones que han dedicat dècades a investigar, preservar i projectar el patrimoni immaterial del nostre poble. El seu treball ha contribuït a dignificar la cultura popular, a donar-li profunditat, a situar-la en el lloc que mereix dins d’una societat que vol ser moderna sense renunciar a la seua memòria.
Que persones així foren apartades de manera fulminant i sense justificació tècnica és un fet que, per si sol, ja encén totes les alarmes. Però el que realment preocupa és el que aquest gest revela: una voluntat de substituir criteris professionals per criteris ideològics. Una manera de governar que no busca millorar els serveis públics, sinó controlar-los. Una forma d’actuar que recorda massa aquella figura del funcionari cesant del segle XIX, víctima dels vaivens polítics i del caciquisme que impregnava la vida pública espanyola. La literatura de l’època ho retratava amb ironia amarga: cada canvi de govern comportava una purga, una redistribució de càrrecs, una reconfiguració del poder basada en la fidelitat i no en la competència.
És precisament això el que una administració moderna, eficient i democràtica hauria d’haver superat fa molt de temps. Però quan un govern actua com si les institucions foren una extensió del seu projecte ideològic, quan confon gestió pública amb control partidista, quan utilitza el poder per premiar afins i castigar dissidents, aleshores la democràcia es ressent. I és en aquest punt on moltes persones interpreten que el Partit Popular, en la seua manera de governar, mostra un comportament sectari.
El sectarisme no és només una actitud de tancament. És una manera de mirar el món. És la convicció que només hi ha una manera legítima de fer les coses: la pròpia. És la tendència a considerar que qualsevol persona que discrepa és un enemic, no un adversari. És la incapacitat d’acceptar la pluralitat com a riquesa i no com a amenaça. I és, sobretot, la temptació de convertir les institucions en instruments de control ideològic.
Quan un govern municipal cessa funcionaris de carrera per motius ideològics, està enviant un missatge clar: qui no pense com nosaltres no té lloc ací. Quan una alcaldia actua d’aquesta manera, està convertint l’administració en un espai de fidelitats i no de competències. I quan això passa, la ciutadania perd. Perquè una administració sectària és una administració menys eficient, menys justa i menys democràtica.
La sentència judicial que obliga a restituir els tres funcionaris és, en aquest sentit, una victòria de la democràcia. No perquè done la raó a unes persones concretes, sinó perquè recorda que les institucions no són propietat de cap partit. Són espais comuns, regits per lleis i no per capricis. Són estructures que han de garantir la igualtat, la imparcialitat i la professionalitat. I quan un govern intenta desmuntar-les per convertir-les en eines de control ideològic, els tribunals tenen l’obligació de posar límits.
Moltes persones interpreten que el que ha passat a València no és un fet aïllat, sinó un assaig general. Una mena de prova pilot per veure fins on es podia arribar. Una temptativa d’aplicar una lògica de purga ideològica que, si haguera funcionat, podria haver-se estès a altres àmbits i a altres territoris. Però la jugada ha eixit malament. I això és una bona notícia per a totes les persones que creuen en una administració pública professional, plural i democràtica.
La dreta valenciana, segons moltes lectures crítiques, sembla voler convertir les institucions en la seua propietat privada. Aquesta percepció no naix del no-res: es fonamenta en decisions, en discursos, en gestos que apunten cap a una concepció patrimonialista del poder. Una concepció que entén les institucions no com a espais de servei públic, sinó com a espais de control polític. I és precisament aquesta manera d’entendre el poder la que moltes persones qualifiquen de sectària.
El sectarisme, en política, té conseqüències profundes. Erosiona la confiança ciutadana. Debilita la imparcialitat administrativa. Genera por entre el personal funcionari, que deixa de sentir-se protegit per la llei i passa a sentir-se vulnerable davant del poder polític. I, sobretot, empobreix la vida pública, perquè expulsa la discrepància i imposa una uniformitat que és incompatible amb la democràcia.
La lluita dels tres funcionaris restituïts és, per això, molt més que una reivindicació laboral. És un acte de resistència democràtica. És la demostració que encara hi ha persones disposades a defensar la dignitat de les institucions, fins i tot quan això implica enfrontar-se a un poder polític que actua amb lògica sectària. És un recordatori que la democràcia no es manté sola: cal defensar-la cada dia, en cada gest, en cada decisió.
La cultura festiva valenciana, que aquests professionals han contribuït a estudiar i preservar, és un bon exemple del que està en joc. Les festes són espais de memòria, de comunitat, de creativitat col·lectiva. Són un patrimoni que no pertany a cap partit, sinó al poble. Quan un govern intenta controlar aquests espais, quan pretén substituir criteris professionals per criteris ideològics, està atacant la pluralitat cultural i la llibertat creativa. I això és especialment greu en un territori com el nostre, on la cultura popular és un pilar fonamental de la identitat col·lectiva.
La sentència que restitueix els funcionaris és, doncs, un respir. Un raig de llum enmig d’un panorama que, per a moltes persones, es percep cada vegada més preocupant. Però no és suficient. Cal una reflexió profunda sobre el model de governança que volem. Cal exigir que les institucions siguen respectades, que la professionalitat siga valorada, que la pluralitat siga protegida. Cal denunciar qualsevol intent de convertir l’administració en un instrument de control ideològic. I cal fer-ho amb fermesa, amb serenitat i amb convicció democràtica.
Moltes persones consideren que el Partit Popular, en la seua manera d’exercir el poder, mostra una tendència al sectarisme. Aquesta percepció no és un insult, sinó una crítica política. Una crítica que es fonamenta en fets, en decisions i en una manera de governar que, per a molta gent, posa en risc la neutralitat institucional. I és legítim expressar aquesta crítica, perquè la democràcia es basa en la llibertat d’opinió i en la possibilitat de qüestionar el poder.
El que ha passat a València hauria de servir com a advertència. Les institucions no són un botí. No són un espai per a imposar una visió única del món. No són una plataforma per a premiar afins i castigar dissidents. Són, o haurien de ser, espais de servei públic, regits per la llei i orientats al bé comú. Quan un govern oblida això, quan actua amb lògica sectària, quan confon poder amb propietat, aleshores la ciutadania té l’obligació de reaccionar.
La restitució dels tres funcionaris és una victòria, però també és un recordatori. Un recordatori que la democràcia és fràgil. Que cal vigilar-la. Que cal defensar-la. Que cal denunciar qualsevol intent de degradar-la. I que, per sort, encara hi ha persones disposades a plantar cara, a resistir, a lluitar per unes institucions dignes, plurals i democràtiques.
Moltes persones interpreten que el Partit Popular, en la seua manera d’actuar, mostra un comportament sectari. Aquesta és la tesi d’aquest article. Una tesi que es pot compartir o no, però que es fonamenta en fets recents i en una lectura crítica de la realitat política valenciana. I és important expressar-la, perquè la democràcia necessita debat, necessita pluralitat, necessita veus que qüestionen el poder.
La lluita dels tres funcionaris restituïts és un exemple de dignitat. Un exemple de resistència. Un exemple de compromís amb la democràcia. I és també un motiu d’esperança. Perquè demostra que, fins i tot en temps difícils, la justícia pot prevaldre. Que la professionalitat pot triomfar sobre el sectarisme. Que la llei pot posar límits al poder. I que la ciutadania, quan s’organitza i resisteix, pot defensar les institucions que li pertanyen.
Enhorabona a les tres persones restituïdes. I gràcies. Perquè la vostra lluita no és només vostra. És de totes les persones que creuen en una administració pública digna, plural i democràtica. És de totes les persones que rebutgen el sectarisme, vingue d’on vingue. És de totes les persones que volen un país on les institucions siguen respectades i no manipulades. És, en definitiva, una victòria de la democràcia.