28.12.25

Els Sants Innocents i la innocència perduda: una reflexió crítica sobre la societat actual ^

Cada 28 de desembre, la tradició ens convida a fer bromes, a riure’ns de la vida i a recordar, amb una certa ironia, aquells infants que foren víctimes de la crueltat d’un poder despòtic. El Dia dels Sants Innocents, amb arrels cristianes i paganes, ens parla d’una matança ordenada pel rei Herodes, qui, per por de perdre el seu tron, decidí eliminar tots els xiquets menors de dos anys. Aquell acte atroç, narrat en l’Evangeli segons Mateu, ha esdevingut símbol de la innocència vulnerada, de la injustícia institucionalitzada i del sofriment silenciat.

Però, si mirem al nostre voltant, si observem amb ulls crítics la realitat que ens envolta, no podem evitar preguntar-nos: qui són els sants innocents d’avui? Qui pateix les decisions d’un sistema que, com Herodes, actua per protegir els seus privilegis? Qui són les víctimes de les bromes que ja no fan gràcia, dels enganys que perpetuen desigualtats, dels silencis que condemnen?

Vivim en una societat que ha perdut gran part de la seua innocència. No perquè haja madurat, sinó perquè ha normalitzat la injustícia. Els infants d’ara no són degollats per un rei, però sí que són víctimes d’un sistema educatiu que no sempre garanteix igualtat d’oportunitats, d’una sanitat que no arriba a tots els racons, d’unes polítiques que obliden les persones amb diversitat funcional, les famílies vulnerables, les persones migrades. La innocència d’avui és la de qui confia en les institucions i rep indiferència.

Els sants innocents d’ara són aquelles persones que viuen en la precarietat, que treballen sense contracte, que no poden accedir a una vivenda digna, que pateixen violència estructural. Són les dones que han de lluitar cada dia per ser escoltades, les persones trans que són qüestionades en la seua identitat, les persones majors que viuen en la soledat. Són els qui no tenen veu en els mitjans, els qui són invisibles per a les estadístiques, els qui no caben en els discursos oficials.

La broma del 28 de desembre, que abans servia per subvertir l’ordre establit, per donar la volta a les jerarquies, s’ha convertit en una caricatura buida. Ja no és una eina de crítica, sinó un entreteniment superficial. I això és simptomàtic d’una societat que ha perdut la capacitat de riure’s de si mateixa amb intel·ligència, que ha oblidat que l’humor pot ser revolucionari, que pot ser denúncia, que pot ser esperança.

En canvi, el que abunda són les bromes que perpetuen estereotips, que ridiculitzen la diferència, que reforcen el masclisme, el racisme, la LGTBIfòbia. Bromes que no fan riure, sinó que fan mal. Bromes que són còmplices d’un sistema que exclou, que margina, que castiga. I ací és on cal alçar la veu, on cal reivindicar un humor que siga inclusiu, que siga respectuós, que siga transformador.

Els sants innocents d’ahir morien per la por d’un poder que no acceptava el canvi. Els d’avui pateixen per la por d’una societat que no vol mirar-se al mirall, que no vol reconéixer les seues contradiccions, que prefereix la comoditat de la ignorància. Però la innocència no ha de ser sinònim de vulnerabilitat. Pot ser força, pot ser resistència, pot ser lluita.

Per això, cal recuperar el sentit profund del Dia dels Sants Innocents. No com una jornada de bromes sense substància, sinó com una oportunitat per reflexionar sobre les injustícies que encara ens travessen. Cal recordar que la innocència no és només cosa de criatures, sinó de totes aquelles persones que confien en un món millor, que creuen en la justícia, que esperen un futur més digne.

I cal denunciar que, com Herodes, hi ha qui utilitza el poder per protegir-se, per perpetuar privilegis, per silenciar dissidències. Hi ha qui tem el canvi, qui tem la diversitat, qui tem la llibertat. I davant d’això, no podem callar. No podem ser còmplices. No podem ser espectadors.

La societat actual necessita una revolta de la innocència. Una revolta que pose en qüestió les estructures que generen desigualtat, que denuncie les violències invisibles, que reclame drets per a totes les persones. Una revolta que recupere l’esperit crític, que transforme el dolor en acció, que convertisca la vulnerabilitat en força col·lectiva.

Els sants innocents d’avui no han de ser víctimes. Han de ser protagonistes. Han de ser agents de canvi. Han de ser la veu que trenca el silenci, el gest que desmunta el sistema, la mirada que revela la veritat. I per això, cal escoltar-los, cal donar-los espai, cal reconéixer-los.

En aquest sentit, el paper dels mitjans de comunicació, de l’educació, de la cultura, és fonamental. No podem permetre que la innocència siga manipulada, que siga utilitzada com a excusa per perpetuar l’ordre establit. Cal una pedagogia de la justícia, una cultura de la inclusió, una comunicació que done veu als qui no en tenen.

I també cal una política que estiga al servei de les persones, que no siga una broma pesada, que no jugue amb les esperances de la gent. Una política que reconega els sants innocents d’avui, que els protegisca, que els empodere. Una política que no tinga por del canvi, que abrace la diversitat, que construïsca ponts.

Perquè la innocència no és debilitat. És dignitat. És confiança. És esperança. I això és el que cal reivindicar. No només el 28 de desembre, sinó cada dia. Cada vegada que veiem una injustícia, cada vegada que escoltem una broma ofensiva, cada vegada que sentim que el sistema ens exclou.

Els sants innocents d’ahir ens recorden que el poder pot ser cruel. Els d’avui ens conviden a transformar-lo. A fer-lo més humà, més just, més inclusiu. A construir una societat on la innocència no siga sinònim de sofriment, sinó de possibilitat.

I això només serà possible si deixem de riure’ns de la diferència, si deixem de fer bromes que fan mal, si comencem a construir un humor que abrace, que cuide, que transforme. Un humor que siga eina de resistència, de denúncia, de esperança.

Perquè la innocència no ha de morir. Ha de renàixer. Ha de ser llavor de futur. Ha de ser crit de justícia. Ha de ser somni compartit.

I en aquest somni, totes i tots tenim un paper. Totes i tots podem ser sants innocents. No com a víctimes, sinó com a agents de canvi. Com a persones que creuen en un món millor. Com a veus que no callen. Com a mirades que no s’acovardeixen.

Perquè la innocència és força. I la força, quan és col·lectiva, pot transformar-ho tot.