La redacció original de la Constitució respon a una Espanya que eixia d’una dictadura, amb por al conflicte i necessitat de consens. Això explica el llenguatge neutre en aparença però profundament masculinitzat, la rigidesa en la reforma dels articles, la concepció centralista de l’Estat i la invisibilització de col·lectius històricament marginats. El text constitucional, tot i proclamar la igualtat formal, no incorpora una perspectiva feminista, ni contempla la diversitat sexual, ni reconeix amb claredat les nacions que conformen l’Estat. A més, la seua estructura lingüística continua reproduint esquemes patriarcals, amb un ús sistemàtic del masculí com a suposat genèric, que exclou simbòlicament les dones, les persones no binàries i altres identitats dissidents.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta exclusió es troba en l’article 1.2, que afirma que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. Aquesta formulació, aparentment neutra, oculta la pluralitat de pobles que conviuen a l’Estat espanyol i perpetua una visió homogènia que no reconeix la realitat plurinacional. Reescriure aquest article des d’una òptica inclusiva implicaria reconéixer explícitament que la sobirania és compartida entre els diversos pobles que conformen l’Estat, i que la seua expressió democràtica ha de respectar les identitats territorials, lingüístiques i culturals.
També cal revisar l’article 14, que proclama que les persones espanyoles són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Tot i que aquest article ha sigut clau en la defensa de drets, la seua redacció continua sent insuficient. No es fa menció explícita a la identitat de gènere, a l’orientació sexual, a la discapacitat ni a altres formes de diversitat que hui són fonamentals per a una societat justa. Una reescriptura inclusiva hauria d’incorporar aquests elements, reconéixer les discriminacions estructurals i establir mecanismes de protecció efectiva.
La necessitat de reformar la Constitució no és només lingüística, sinó també conceptual. El Ministeri d’Igualtat, en una iniciativa valenta, va proposar a la Real Acadèmia Espanyola un estudi sobre l’adequació del text constitucional al llenguatge inclusiu. Aquesta proposta, tot i generar polèmica, posa damunt la taula una qüestió fonamental: el llenguatge construeix realitat. Si la Constitució parla només en masculí, si invisibilitza les dones, si no contempla les identitats diverses, està contribuint a perpetuar una visió excloent de la ciutadania. Reformar el llenguatge és reformar la mirada, és obrir la porta a una democràcia més plena.
Però la resistència a aquesta reforma és significativa. Hi ha qui considera que modificar el llenguatge constitucional és una frivolitat, una concessió a la correcció política. Aquesta postura ignora que el llenguatge no és neutre, que té implicacions simbòliques i pràctiques. Parlar de ciutadania en lloc de ciutadans, reconéixer les persones en tota la seua diversitat, utilitzar formes no sexistes, són accions que dignifiquen el text i el fan més representatiu. No es tracta de canviar paraules per caprici, sinó de transformar el relat institucional perquè siga fidel a la realitat plural de la societat.
Una altra qüestió clau és la representació territorial. La Constitució parla de nacionalitats i regions, però no reconeix amb claredat el dret a l’autodeterminació ni la sobirania compartida. Això ha generat conflictes recurrents, especialment en territoris com Catalunya, el País Basc o el País Valencià, on la identitat col·lectiva té una dimensió històrica, cultural i política que no pot ser ignorada. Reescriure la Constitució des d’una perspectiva inclusiva implica reconéixer la plurinacionalitat de l’Estat, establir mecanismes de diàleg i respecte mutu, i garantir que cada poble puga decidir democràticament el seu futur.
En aquest sentit, caldria revisar l’article 2, que afirma que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola. Aquesta afirmació, més pròpia d’un estat centralista que d’una democràcia plural, ha sigut utilitzada per a negar el dret a decidir i per a justificar la repressió de moviments sobiranistes. Una redacció més inclusiva podria parlar d’una comunitat d’identitats compartides, d’un pacte entre pobles, d’una convivència basada en el respecte i la llibertat. No es tracta de trencar, sinó de reconéixer i construir des de la diversitat.
La reforma constitucional també hauria d’incorporar una perspectiva feminista. Això implica no només canviar el llenguatge, sinó revisar els continguts per a garantir la igualtat real entre dones i homes, i per a reconéixer les aportacions històriques de les dones a la construcció democràtica. Caldria incloure articles específics sobre la lluita contra la violència masclista, sobre la corresponsabilitat en les cures, sobre la representació paritària en les institucions, i sobre el dret a una vida lliure de discriminacions. La Constitució ha de ser una eina per a transformar les estructures patriarcals, no per a perpetuar-les.
A més, la carta magna ha de reconéixer la diversitat sexual i de gènere. Hui dia, les persones LGTBI continuen patint discriminació, invisibilització i violència. La Constitució ha de garantir el dret a l’autodeterminació de gènere, el reconeixement de les famílies diverses, la protecció contra l’odi i la promoció de la igualtat. Això implica revisar articles com el 32, que parla del dret a contraure matrimoni en termes binaris, i adaptar-los a una concepció més oberta i respectuosa de les relacions afectives.
També cal incorporar la perspectiva de la discapacitat. Les persones amb diversitat funcional han estat històricament excloses del relat constitucional. La reforma ha de garantir l’accessibilitat universal, la participació plena en la vida política i social, i el reconeixement de la diversitat com a valor. Això implica revisar el llenguatge capacitista, eliminar les barreres simbòliques i materials, i establir mecanismes de protecció i promoció dels drets.
La infància i la joventut també mereixen una atenció especial. La Constitució ha de reconéixer els drets específics de les persones menors d’edat, garantir la seua protecció integral, i promoure la seua participació activa en la vida democràtica. Això implica revisar articles com el 27, que parla del dret a l’educació, per a incorporar una visió més inclusiva, participativa i respectuosa amb la diversitat.
Finalment, la reforma constitucional ha de ser un procés participatiu, obert a la ciutadania, als col·lectius socials, als territoris. No pot ser una reforma d’elits, sinó una reescriptura col·lectiva que done veu a les persones, que incorpore les experiències, les lluites, les esperances. La Constitució ha de ser un pacte viu, en constant revisió, capaç d’adaptar-se als canvis socials i de promoure una convivència basada en el respecte, la justícia i la llibertat.
En conclusió, la Constitució Espanyola necessita una reescriptura profunda per a ser realment inclusiva. Cal revisar el llenguatge, els continguts, les estructures, les absències. Cal reconéixer la diversitat, la pluralitat, les identitats. Cal incorporar les veus silenciades, les experiències marginades, les lluites oblidades. Només així podrem construir una democràcia plena, una convivència justa, una societat que es mire en el seu text fonamental i s’hi reconega amb dignitat. La Constitució no és només un document jurídic: és un relat de país, una eina de transformació, un espill de Cada coma pot incloure o excloure. Per això cal escriure amb cura, amb respecte, amb amor pel poble. Per això cal fer de la Constitució un espai de trobada, un espill on ens puguem mirar i reconéixer. Per això cal que siga nostra, de totes, per a totes.