No sols pren vides: trenca famílies, altera comunitats, perverteix valors col·lectius. L’atemptat contra Josefina Corresa Huerta el 16 de desembre de 1995 a València, perpetrat per ETA, fou una demostració d’aquest mal disfressat de conflicte ideològic. Josefina, auxiliar de clínica amb dedicació i compromís, era acompanyada al moment de l’explosió per la seua filla de quinze anys, que va resultar greument ferida. L’acte va succeir durant la campanya de compres nadalenca i tenia una crueltat simbòlica: repetir allò del terrible atemptat del Hipercor per sembrar la por en plena vida quotidiana.
L’esplendor d’una vida enmig del dol. Josefina tenia 43 anys i era veïna de Sagunt, una ciutat amb la qual tenia un llaç profund: els seus amics, les seues complicitats i el sentit de comunitat forjat a les aules, els carrers i els centres de salut on treballava. Quan el seu cadàver i el de totes les víctimes van arribar al municipi, Sagunt es va vestir de dol, no sols per ella, sinó per tot allò que representava: una vida dedicada al servei, una maternitat compartida, una presència afectuosa en cada racó on va transitar.
El funeral al Bon Succés: un espill de la commoció. L’església respirava una barreja de tristesa i dignitat. Les imatges recollides per testimonis mostren la plaça plena de gent abans i després del soterrar: veïns i veïnes que sortien dels seus llocs de treball per sumar-se al dol, institucions públiques i massa ciutadana unitària davant d’allò que no tenia justificació possible.
Una comunió entre comunitat i sensibilitat. La ciutat de Sagunt, amb un criteri que barra tota distinció partidista, va mostrar el seu millor rostre. Va ser un instant que remarca la importància de la solidaritat com a antídot del terror. Sense necessitat de banderes nacionals o discursos incendiaris, la comunitat va saber manifestar el seu rebuig i el seu suport als familiars. Enmig del silenci, s’escoltaven murmuris, alguna llàgrima, algun gest d’agraïment cap a les autoritats municipals i civils que van voler acompanyar la família coratjada.
Memòria vídua, memòria compartida. El soterrar a l’església del Bon Succés va servir també per fer visible la necessitat de memòria i justícia. A Sagunt, es va parlar de Josefina per nom i cognom, no només com a víctima, sinó com a persona, com a professional, com a mare. Aquesta elecció serà per sempre més un pas decidit cap a la dignificació de la memòria col·lectiva.
Quan la política intenta reparar l’oblit. Quan vaig exercir com a regidor vaig presentar una proposta perquè la rotonda situada en la intersecció entre el País València i Sant de la Pedra portara el nom de Josefina Corresa. Creia fermament que aquest acte de reconeixement, encara que modest, serviria per fer visible l’empremta de Josefina a la nostra ciutat i per reforçar la memòria col·lectiva davant la violència. Tanmateix, aquesta iniciativa no va prosperar: va ser rebutjada per motius que res tenien a veure amb la memòria, sinó amb decisions tècniques o prioritzacions que no van saber valorar l’important simbolisme que portava aquell nom.
Anys després, sota l’alcaldia de Quico Fernández, es va recuperar aquella voluntat de retre homenatge a Josefina. Quan ell i el seu equip van promoure la denominació de diversos carrers en el nou barri de Fusió, es va aprovar que un d’ells portara el seu nom. La “Carrer Josefina Corresa” és hui un testimoni viu de com la ciutat pot corregir omissions i recuperar la dignitat d’una persona assassinada injustament. És, al capdavall, una raó per a la gratitud i un exemple de compromís polític amb la memòria i la justícia.
Sagunt com a espai de resistència i cura. Quan el funeral va acabar, els carrers de Sagunt es van dispersar plens de resiliència. La tristesa no desapareix, però es compartix. Es va parlar de continuar amb els ànims vius en les institucions sanitàries, en els centres d’educació, en la vida quotidiana de les famílies i els barris. La resposta no va ser només llàgrima, sinó també compromís. Correspon a una consciència col·lectiva que, davant del masclisme de la violència, levanta un edifici de respecte, empatia i esperança.
El llegat de Josefina: un reclam de pau. Josefina Corresa simbolitza una part fonamental del llegat que queda quan la violència trunça una vida. Però, en lloc d’enterrar-se amb ella, aquell funeral a l’església del Bon Succés va perforar l’oblit i va plantejar un discurs ferm sobre la cultura de la pau.
Impulsant la memòria per a un futur sense violència. Construir memòria no és una tasca que done premi immediat. Però sí és essencial per teixir la resistència contra tots els fonamentalismes. En un moment en què la polarització guanya espais, revisar episodis com aquest i interpretar-los com a lliçons vigents és un deure de justícia.
Josefina fou assassinada per ETA, però la violència no ha de guanyar. El funeral al Bon Succés va evidenciar que, quan es manté viva la humanitat, l’odi es queda sense efecte. Cada gest de solidaritat i edificació col·lectiva és una aportació al ciment de la pau. És responsabilitat de totes, des dels ajuntaments i institucions fins a les comunitats i famílies, continuar cultivant aquests valors.
Cal recordar que homenatjar Josefina no és només retre culte a una víctima del passat. És comprometre’s a no permetre que la indiferència, el silenci còmplice o la injustícia estructural tornen a convertir la vida quotidiana en escenari de dolor. És insistir que la memòria activa, remunerada en compromís i humanisme, és una orientació que transcendeix el temps i dóna sentit a les paraules «mai més».