Hui, quan he alçat la veu en la manifestació pels carrers de la meua ciutat, no ho he fet només com a pare preocupat pel futur de les meues filles, ni tan sols com a membre del consell escolar que coneix de primera mà les mancances del sistema. Ho he fet com a persona que entén que l’educació pública és la columna vertebral del nostre poble, el fonament sobre el qual es construeix la dignitat col·lectiva i la possibilitat d’un futur compartit.
La jornada ha estat intensa, plena de crits, pancartes i consignes que ressonaven amb una força que no es pot mesurar en decibels, sinó en convicció. El que estava en joc no era una reivindicació puntual, sinó la defensa d’un model de societat: una educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià.
La gratuïtat és un dret, no una concessió. Quan l’educació es converteix en mercaderia, quan depén de la capacitat econòmica de les famílies, es trenca el pacte social que garanteix la igualtat d’oportunitats. La gratuïtat no és un regal de l’Estat, és un dret que hem conquerit amb dècades de lluita. I com tot dret, pot ser retallat si no el defensem. Per això, cada vegada que es planteja la privatització encoberta, cada vegada que es redueixen recursos a l’escola pública mentre es beneficien els concerts educatius, hem de recordar que l’educació no és un negoci, sinó un bé comú.
La qualitat és un compromís. No ens conformem amb una educació gratuïta si aquesta no és de qualitat. La qualitat no es mesura només en resultats acadèmics, sinó en la capacitat de formar persones crítiques, lliures i solidàries. Una escola de qualitat és aquella que ofereix recursos suficients, professorat motivat i reconegut, espais dignes i projectes pedagògics que miren al futur. Quan el professorat reclama millores laborals, no ho fa només per elles i ells. Ho fa per garantir que poden dedicar temps, energia i creativitat a l’alumnat. Un professorat precaritzat és un professorat limitat, i això repercutix directament en la qualitat educativa. Per això, defensar els drets del professorat és defensar la qualitat de l’educació.
Per damunt de tot, cal recordar que la dignitat dels drets laborals del professorat és inseparable de la dignitat de l’educació mateixa. Quan es menystenen les condicions de treball, quan es retallen recursos o es precaritzen les contractacions, no sols es fa mal a les persones que sostenen cada dia les aules, sinó que es debilita el conjunt del sistema educatiu. El professorat necessita estabilitat, reconeixement i temps per a preparar les classes, per a innovar i per a atendre l’alumnat amb la cura que mereix. Sense drets laborals garantits, l’escola pública es converteix en un espai fràgil, i això és una injustícia que repercutix directament en la qualitat de l’aprenentatge i en el futur de la comunitat.
La mateixa dignitat s’ha d’estendre a totes les persones que treballen als instituts i col·legis: personal administratiu, de neteja, de menjador, de manteniment, de consergeria. Són elles i ells qui fan possible que cada jornada escolar funcione, qui asseguren que els espais estiguen en condicions, que l’alumnat estiga atés i que la vida quotidiana de l’escola siga fluida. Reconéixer els seus drets laborals és reconéixer que l’educació és una tasca col·lectiva, que no depén només de les classes impartides, sinó d’un entramat humà que sosté la comunitat educativa. La dignitat laboral d’aquestes persones és també dignitat educativa, i defensar-la és defensar el valor de l’escola pública com a espai de justícia i igualtat.
La coeducació és horitzó. És molt més que posar xiquetes i xiquets en les mateixes aules. És un compromís amb la igualtat real, amb la superació dels estereotips de gènere, amb la construcció d’una societat on la diversitat siga reconeguda i celebrada. Encara hui, massa llibres de text perpetuen rols tradicionals, massa pràctiques educatives invisibilitzen les aportacions de les dones, massa actituds toleren el masclisme quotidià. La coeducació és la vacuna contra aquestes desigualtats, i només una escola pública forta pot garantir-la.
La inclusió és dignitat. Una educació inclusiva és aquella que no deixa ningú enrere. Parlem d’alumnat amb necessitats educatives especials, d’alumnat migrant, d’alumnat que viu en contextos de vulnerabilitat. La inclusió no és un luxe, és una exigència moral. Però la inclusió necessita recursos: professionals de suport, adaptacions curriculars, espais accessibles, sensibilització constant. Sense inversió, la inclusió es queda en un eslògan. Per això, quan reclamem més recursos per a l’escola pública, estem reclamant dignitat per a cada alumna i alumne, siga quin siga el seu punt de partida.
Els espais dignes són condició. No podem parlar de qualitat ni d’inclusió si les nostres escoles i instituts es troben en condicions precàries. Massa vegades hem vist aules prefabricades que es converteixen en solucions eternes, gimnasos que semblen magatzems, laboratoris obsolets, biblioteques sense llibres actualitzats. Els espais educatius són també missatges simbòlics: transmeten a l’alumnat si la societat valora o no la seua formació. Quan un institut cau a trossos, el missatge és clar: l’educació no és prioritària. Per això exigim espais dignes, perquè la dignitat no es pot ensenyar en parets que s’esfondren.
El valencià és orgull. Defensar l’educació en valencià és defensar la nostra identitat, la nostra cultura i la nostra història. El valencià no és només una llengua, és la manera com ens reconeixem com a poble. Quan reclamem més hores en valencià, més materials didàctics, més professorat capacitat, no estem demanant privilegis, estem exigint justícia. El valencià ha estat massa temps marginat, i l’escola pública és l’espai on podem revertir aquesta situació. Parlar valencià a l’aula és parlar amb orgull, és transmetre a les nostres filles i fills que la seua llengua és digna, que no han de renunciar a ella per ser modernes o competitius. Al contrari, el plurilingüisme és una riquesa, i el valencià és part fonamental d’aquesta riquesa.
La lluita és camí. La manifestació d’avui no és un punt final, és un punt de partida. Cada crit, cada pancarta, cada pas al carrer és part d’una lluita que continuarà demà, la setmana que ve, el mes que ve. No ens rendirem perquè sabem que l’educació és el futur del nostre poble. I un poble sense futur és un poble condemnat. La nostra responsabilitat és garantir que les nostres filles i fills tindran les eines per construir un món millor.
La responsabilitat institucional és clau. No podem oblidar que darrere de cada reivindicació hi ha responsables polítics. Els governs, siga quin siga el seu color, tenen l’obligació de garantir l’educació pública. No valen excuses de pressupost, no valen discursos buits. La transparència i la responsabilitat institucional són imprescindibles. Volem saber en què es gasten els diners, volem participar en les decisions, volem que la comunitat educativa siga escoltada. L’educació no es pot gestionar des de despatxos llunyans, s’ha de construir des de les aules, els patis i les famílies.
La força de la comunitat és decisiva. El que hui hem viscut a Sagunt és la prova que la comunitat té força. Pares, mares, professorat, alumnat, veïnat… totes i tots junts hem demostrat que l’educació pública no és una causa individual, sinó col·lectiva. Quan ens unim, som capaços de fer tremolar els murs de la indiferència. Quan ens unim, enviem un missatge clar: no acceptarem retallades, no acceptarem precarietat, no acceptarem invisibilització.
L’educació és el futur del nostre poble. Aquesta frase, que hem repetit tantes vegades, no és un eslògan, és una veritat profunda. Sense educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià, no hi ha futur possible. Per això hui hem alçat la veu, i per això la continuarem alçant. No ens rendirem, perquè rendir-se seria trair les nostres filles i fills, trair la nostra llengua, trair la nostra dignitat. La lluita continua, i cada pas que fem és un pas cap a un futur més just. Que res ni ningú ens faça callar.
El clam que ha ressonat als carrers de la meua ciutat és el mateix que recorre tot el territori valencià: la defensa d’una escola que siga motor de cohesió social, espai de llibertat i instrument de dignificació col·lectiva. No és només una reivindicació local, és una causa compartida per milers de famílies, per centenars de centres, per tota una comunitat que sap que sense educació pública no hi ha democràcia real.
La nostra veu és coral, i la nostra força és la unitat. Cada persona que ha eixit al carrer, cada pancarta que s’ha alçat, cada consigna que s’ha cridat, forma part d’un relat comú que diu alt i clar que l’educació no es negocia, que l’educació no es ven, que l’educació no es retalla. És patrimoni del poble, és dignitat compartida, és esperança viva.
I així, amb orgull i amb fermesa, continuarem caminant. Perquè l’educació pública és molt més que un servei: és la llavor del futur, és la garantia de la igualtat, és la veu que ens recorda que som poble i que tenim dret a créixer amb dignitat.