La idea d’un Estat permanentment neutral desperta reflexions que van més enllà de la geopolítica. En un món travessat per conflictes, aliances canviants i interessos creuats, mantindre’s al marge pot semblar una postura ètica, una estratègia de supervivència o, en alguns casos, una ficció diplomàtica.
Històricament, alguns països han reivindicat la neutralitat com a senyal de pau i independència. Suïssa és l’exemple paradigmàtic, amb una tradició de neutralitat que ha esdevingut part de la seua identitat nacional. Però fins i tot en aquest cas, la neutralitat no és absoluta: manté una capacitat militar considerable, participa en missions humanitàries i té vincles econòmics amb blocs que sí que prenen partit. La neutralitat, per tant, no implica inacció, sinó una forma particular d’actuar.
Ara bé, pot un Estat ser realment neutral de manera permanent? La resposta depén de com definim la neutralitat. Si entenem que és no participar en conflictes armats, pot ser viable en determinats contextos. Però si la definim com absència total d’influència, de posicionament ideològic o de dependència econòmica, la neutralitat esdevé una il·lusió. Cap país és una illa en el sentit absolut. Les interdependències globals, les pressions comercials, les crisis migratòries o climàtiques obliguen a posicionar-se, encara que siga des de la prudència.
A més, la neutralitat pot ser utilitzada com a coartada. Alguns Estats han apel·lat a la neutralitat per evitar condemnar violacions de drets humans, per no acollir refugiades o per no contribuir a la resolució de conflictes. En eixos casos, la neutralitat esdevé complicitat silenciosa. No posicionar-se davant la injustícia no és neutralitat, és renúncia a la responsabilitat.
També cal considerar el factor intern. Un Estat que es declara neutral ha de gestionar les tensions internes que eixa postura pot generar. Les comunitats que el conformen poden tindre vincles emocionals, culturals o històrics amb altres territoris en conflicte. La neutralitat, si no és compartida per la ciutadania, pot generar fractures, desafecció o polarització.
Per tant, la neutralitat permanent és possible en certs aspectes, però no en tots. Pot ser una eina útil per evitar la guerra, per fomentar el diàleg o per construir ponts. Però ha de ser activa, compromesa amb la pau, amb els drets humans i amb la justícia global. Una neutralitat que no es tradueix en accions solidàries, en mediació o en defensa de la dignitat humana, corre el risc de convertir-se en indiferència.
En definitiva, més que preguntar-nos si un Estat pot ser neutral per sempre, caldria qüestionar quin tipus de neutralitat volem. Una que contribuïsca a la convivència o una que perpetue el silenci davant la barbàrie. La resposta no és jurídica, és ètica. I en eixe terreny, la neutralitat no pot ser sinònim de passivitat.