Hi ha qui diu que la joventut és un malson amb guitarres desafinades, que és un crit que no sap on va però que no vol callar. I nosaltres, fills d’una època de carrers bruts, de somnis trencats i de promeses polítiques que mai es van complir, vam trobar en Extremoduro la veu que ens faltava. Robe Iniesta no era només un cantant: era un profeta de la contradicció, un poeta de la misèria, un alquimista que convertia la brutícia en bellesa i la desesperació en himne.
La joventut, aquella etapa on tot crema i res importa, va trobar en les seues lletres un mirall brut però sincer. No ens parlava de futurs brillants ni de carreres d’èxit, ens parlava de la veritat nua: la precarietat, la ràbia, el sexe com a fugida, l’alcohol com a anestèsia, la música com a única religió. I en aquell caos, nosaltres ens vam reconéixer.
El crit de rebel·lia
Extremoduro va ser la banda sonora d’una generació que no volia ser domesticada. Les seues cançons eren com grafitis sonors en les parets de la nostra consciència. “Salir volando por los tejados” no era només una metàfora, era la necessitat de fugir d’un món que ens volia obedients. Robe ens va ensenyar que la rebel·lia no era un caprici, sinó una forma de supervivència.
La joventut és rebel perquè no té res a perdre. I nosaltres, amb els cascos posats i les guitarres distorsionades travessant-nos el cervell, vam aprendre que la dignitat es defensa amb crits, amb versos, amb acords que semblaven punyades.
Robe Iniesta: el poeta maleït
Robe no era un cantant de rock convencional. Era un poeta maleït que havia decidit que la seua ploma seria una navalla. Les seues lletres eren brutals, crues, plenes de metàfores que barrejaven sexe, mort, amor i misèria. Però en aquella brutícia hi havia bellesa. En aquella obscenitat hi havia veritat.
Quan cantava, semblava que escopia sang i saliva, que cada vers era un tros de vida arrencat amb les dents. I nosaltres, adolescents amb el cor ple de ràbia i desig, ens vam sentir part d’aquell ritual. Robe ens va ensenyar que la poesia no era només per als llibres polsosos, sinó que podia ser un crit, una blasfèmia, una carícia bruta.
Una generació marcada
Extremoduro no va ser només música: va ser identitat. Ens va marcar com es marquen les cicatrius, amb dolor però amb orgull. Érem joves que no volíem ser engolits pel sistema, que buscàvem en cada concert una comunió pagana.
Aquella generació va créixer amb la sensació que el món era un lloc hostil, però que la música podia ser trinxera. Les lletres de Robe ens van donar paraules per expressar el que sentíem: la frustració, la necessitat de llibertat, el desig de viure intensament encara que fos a la vora del precipici.
El llegat
Avui, molts anys després, escoltar Extremoduro és tornar a aquella joventut que ens va fer rebels. És recordar que vam ser capaços de desafiar el món amb guitarres i versos. El llegat de Robe Iniesta és la prova que la música pot ser més que entreteniment: pot ser arma, pot ser refugi, pot ser bandera.
La seua veu continua sent un recordatori que la rebel·lia és necessària, que la joventut no ha de ser domesticada, que la poesia pot ser bruta i bella alhora.
El to de les seues lletres
Si alguna cosa defineix Robe és la capacitat de barrejar la tendresa amb la brutalitat. En una mateixa cançó podia parlar d’amor amb una delicadesa infinita i, al mateix temps, escopir contra la hipocresia social. Aquesta dualitat ens va ensenyar que la vida és complexa, que no hi ha blancs ni negres, que tot és una barreja de fang i llum.
La seua manera d’escriure era com un punyal que et feia mal però que alhora et curava. I nosaltres, joves que buscàvem sentit enmig del caos, vam trobar en aquells versos una guia.
La joventut com a incendi
La joventut és incendi, és foc que crema sense pensar en les conseqüències. Extremoduro va ser la gasolina que va fer que aquell foc es convertira en revolta. Les seues cançons ens van donar la força per desafiar pares, professors, polítics, policies. Ens van fer sentir que no estàvem sols, que hi havia una comunitat de rebels que compartien la mateixa ràbia.
La rebel·lia com a dignitat
Molts van criticar Extremoduro per les seues lletres obscenes, per la seua actitud provocadora. Però nosaltres sabíem que darrere d’aquella obscenitat hi havia dignitat. La dignitat de no callar, de no acceptar un món injust, de no resignar-se.
La rebel·lia no era només un joc adolescent, era una forma de defensar-nos. I Robe Iniesta va ser el nostre guia en aquella lluita.
Conclusió: el crit que encara ressona
Avui, quan escoltem aquelles cançons, el crit de rebel·lia encara ressona. Potser ja no som joves, potser la vida ens ha domesticat en part, però dins nostre continua viva aquella flama. Robe Iniesta ens va marcar perquè ens va ensenyar que la música pot ser veritat, que la poesia pot ser arma, que la rebel·lia pot ser dignitat.
La joventut és un crit, i Extremoduro va ser la seua veu. Una veu bruta, ferida, però sincera. Una veu que ens va fer sentir vius, que ens va fer sentir lliures, que ens va fer sentir part d’una generació que no volia callar.