“La història és una gran mestra, i ai d’aquell que no sàpiga entendre les seues lliçons.” Amb esta frase, Alejandra Soler, mestra republicana i dona compromesa amb la llibertat i la justícia, ens recorda que el passat no és només un relat antic, sinó una font viva de coneixement, advertència i esperança. La història no és un conjunt de dates mortes, sinó una eina per a entendre el present i construir un futur més digne. Però per a això, cal escoltar-la, llegir-la amb ulls crítics i, sobretot, aprendre’n.
Vivim en un temps on la memòria històrica és, encara, un camp de batalla. On hi ha qui vol esborrar, relativitzar o blanquejar els crims del passat. On es confon el perdó amb l’oblit, i la reconciliació amb la impunitat. Però la història no pot ser manipulada al gust del poder. La història ha de ser contada amb rigor, amb valentia, amb justícia. I ha de donar veu a totes les persones que han sigut silenciades, perseguides, marginades.
Alejandra Soler ho sabia molt bé. Va viure la República, la guerra, l’exili, la repressió. Va veure com s’enderrocava un projecte educatiu i social que apostava per la igualtat, per la cultura, per la llibertat. I, malgrat tot, no va callar. Va continuar ensenyant, resistint, sembrant consciència. Perquè sabia que educar és també fer memòria. Que no hi ha educació sense veritat. Que no hi ha futur sense justícia.
La història ens ensenya que els drets no són regals, sinó conquestes. Que la democràcia no és un estat permanent, sinó un procés fràgil que cal cuidar cada dia. Que el feixisme no és només un fenomen del passat, sinó una amenaça que pot tornar si no estem alerta. Ens ensenya que la llibertat d’expressió, els drets laborals, la igualtat de gènere, la justícia social, no han caigut del cel: han sigut guanyats amb lluita, amb sacrifici, amb solidaritat.
Però també ens mostra que la història no és lineal. Que hi ha avanços i retrocessos. Que els privilegis es defensen amb ungles i dents. Que el poder no cedeix fàcilment. I que, per això, cal una ciutadania crítica, informada, compromesa. Una ciutadania que no s’empasse les mentides, que no caiga en la indiferència, que no es conforme amb el que hi ha. Una ciutadania que entenga que la història no és només el que va passar, sinó també el que decidim fer amb el que va passar.
Per això, la memòria històrica no és una qüestió del passat, sinó del present. És una eina per a construir identitat, per a reparar injustícies, per a evitar que es repetisquen els errors. És una forma de dignificar les víctimes, de reconéixer les lluites, de donar sentit a la nostra existència col·lectiva. I és, també, una responsabilitat política i pedagògica.
L’educació té un paper fonamental en este procés. No podem continuar ensenyant una història desconnectada de la realitat, centrada només en reis, batalles i dates. Cal una història que parle de les persones, dels pobles, de les resistències. Una història que incloga les dones, les classes populars, les minories, les dissidències. Una història que no tinga por de parlar de la repressió, de la censura, de la violència institucional. Una història que ens ajude a entendre per què som com som, i com podem ser d’una altra manera.
També els mitjans de comunicació, la cultura, la política, tenen la responsabilitat de fer memòria. De contar el que va passar, de donar veu a qui no la va tindre, de posar llum on hi ha foscor. I no com un exercici nostàlgic, sinó com un acte de justícia. Perquè no es tracta de quedar-se en el passat, sinó d’aprendre’n per a transformar el present.
La frase d’Alejandra Soler és, en este sentit, una advertència. “Ai d’aquell que no sàpiga entendre les seues lliçons.” Perquè qui oblida, repeteix. Qui ignora, perpetua. Qui nega, col·labora. I això és especialment greu en un moment com l’actual, on els discursos d’odi tornen a créixer, on la desigualtat s’agreuja, on la democràcia es veu amenaçada per la desinformació i la manipulació.
Però també és una crida a l’esperança. Perquè la història ens mostra, també, que la resistència és possible. Que hi ha hagut persones valentes, com Alejandra, que han lluitat per la llibertat, per la dignitat, per la veritat. Que hi ha hagut moments de llum, de solidaritat, de victòria. Que la història no està escrita del tot, i que nosaltres en som protagonistes.
Per això, cal continuar sembrant memòria. En les escoles, en les places, en les cases. Cal contar les històries de les nostres àvies, dels nostres barris, dels moviments socials. Cal llegir, investigar, preguntar. Cal fer de la memòria una pràctica viva, quotidiana, col·lectiva. I cal fer-ho amb rigor, amb respecte, amb compromís.
La història és una gran mestra, sí. Però només si estem disposades a escoltar-la. A mirar-la de cara. A deixar-nos interpel·lar. A actuar en conseqüència. Perquè la història no és només el que va ser, sinó també el que pot ser. I en eixa possibilitat, en eixa obertura, hi ha la clau de la llibertat.