Aquest projecte, arrelat en la cultura popular i en els valors de la responsabilitat compartida, va contribuir a vertebrar el teixit social saguntí. No era només una oficina amb números i balanços, sinó un lloc on la gent se sentia escoltada, on les decisions es prenien pensant en el bé comú, i on la confiança es cultivava dia a dia. En una ciutat marcada per la indústria, per les lluites laborals i per una forta consciència de classe, la Caixa va actuar com a motor d’estabilitat i com a espai de dignificació.
Amb el pas del temps, i especialment amb els processos de fusió i centralització bancària, aquella essència comunitària es va anar diluint. La Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt, com tantes altres iniciatives locals, va quedar absorbida per estructures més grans, més impersonals, més allunyades de la realitat quotidiana de les persones. I amb això, es va perdre una part del patrimoni emocional i social que havia ajudat a construir el Sagunt del segle XX.
Recordar la Caixa no és només fer memòria d’una institució, sinó reivindicar una manera de fer les coses: des de la proximitat, des de la cura, des de la responsabilitat compartida. És també una crida a recuperar formes de cooperació que posen les persones al centre, que reconeixen la diversitat i que aposten per la justícia social. En un món cada vegada més globalitzat i despersonalitzat, l’experiència de la Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt ens interpel·la a imaginar alternatives més humanes, més arrelades, més nostres.