En una societat que aspira a ser justa i plural, les persones amb discapacitats no poden continuar sent un apèndix de les polítiques públiques, ni un capítol secundari en els discursos institucionals. Cal situar-les al centre, no com a subjectes passius de protecció, sinó com a protagonistes actives de la vida comunitària. I això només és possible si s’apliquen polítiques valentes, concretes i quotidianes que transformen els espais, les actituds i les oportunitats.
La discapacitat no és una etiqueta, ni una limitació en si mateixa. És una condició que interactua amb l’entorn, amb les barreres físiques, socials i mentals que la societat ha construït. Per això, parlar de persones amb discapacitats és parlar de diversitat, de drets, de capacitats múltiples i de la necessitat de reconéixer la riquesa que aporta cada mirada diferent.
Les polítiques valentes no són grans lleis que queden enmarcades en documents oficials. Són gestos quotidians que canvien realitats. Són rampes en lloc d’escalons, són senyals en braille, són espais de treball adaptats, són llenguatge clar i accessible, són escoles que abracen la diferència i no la segreguen. Són també la formació de professionals que entenen la diversitat com una oportunitat i no com un problema.
Però sobretot, són actituds. Són la manera com saludem, com escoltem, com donem espai, com compartim. Són la capacitat de mirar a una persona amb discapacitat i vore-la com a igual, com a companya, com a veïna, com a artista, com a esportista, com a ciutadana plena. Són la valentia de trencar prejudicis, de qüestionar normes, de fer visibles les veus que massa vegades han sigut silenciades.
En el nostre territori, on la festa, la cultura i l’esport són eixos de convivència, tenim l’oportunitat de fer de la inclusió una pràctica real. Que les persones amb discapacitats participen en les colles, en les falles, en els equips, en les comissions, en les decisions. Que no siguen convidades puntuals, sinó membres actives. Que la seua presència no siga excepcional, sinó natural.
La inclusió no és una meta, és un camí que es recorre cada dia. Amb convicció, amb tendresa, amb rigor. Amb la certesa que una societat que cuida les seues diferències és una societat més forta, més humana i més digna.
Calen polítiques valentes, sí. Però sobretot calen persones valentes. Que miren, que escolten, que actuen. Que facen de cada dia una oportunitat per construir comunitat des de la diversitat. I que entenguen que la discapacitat no és absència, sinó presència transformadora.