La notícia va generar perplexitat i indignació. En un context d’emergència, on cada minut compta, la idea que la seguretat de la ciutadania es veja compromesa per una discussió sobre ortografia o matisos lingüístics resulta difícil d’acceptar. La llengua és un patrimoni col·lectiu, un element identitari que cal cuidar i respectar, però mai pot ser un obstacle per a la protecció immediata de les persones. El retard en l’enviament del missatge va posar en evidència una tensió latent: la instrumentalització política de la llengua.
El valencià ha estat històricament relegat, invisibilitzat o utilitzat com a arma de confrontació. Quan es tracta de garantir drets bàsics, com la seguretat, la llengua hauria de ser un pont, no una barrera. El fet que es posara l’accent en detalls lingüístics en un moment de crisi fa pensar que la llengua es va convertir en una excusa, una cortina de fum per tapar una gestió deficient. La pregunta és inevitable: ara els importa la llengua, abans? Quan es marginava el valencià en àmbits oficials, quan es reduïa la seua presència en l’administració, quan es qüestionava la seua unitat o la seua dignitat, també importava tant?
Aquest episodi ens obliga a reflexionar sobre el paper de la llengua en la vida pública. El valencià no és un caprici ni un detall ornamental. És la llengua de centenars de milers de persones, la clau de la seua identitat i la seua manera de relacionar-se amb el món. En un sistema d’alerta, rebre un missatge en valencià és una garantia de comprensió i de confiança. Però això no pot justificar un retard. La tecnologia permet preparar missatges multilingües amb rapidesa i precisió. El problema no és la llengua, sinó la gestió.
Quan es parla de “accents i detalls” com a motiu d’un retard, es transmet la idea que la llengua és un problema. I això és perillós. La llengua no és mai un problema, és una oportunitat. El problema és la falta de previsió, la improvisació i la utilització política d’un element que hauria de ser neutral en un context d’emergència. La seguretat no pot dependre de si una coma està ben posada o si un accent és obert o tancat. La seguretat depèn de la rapidesa, de la claredat i de la responsabilitat institucional.
Aquest cas també ens mostra com la llengua es converteix en un camp de batalla simbòlic. Hi ha qui la defensa amb passió, hi ha qui la menysté, i hi ha qui la utilitza com a instrument per a justificar decisions. Però la llengua no pot ser una excusa. La ciutadania té dret a ser informada en la seua llengua, i té dret a ser protegida sense retards. La gestió de l’ES Alert hauria d’haver estat planificada amb antelació, amb missatges preparats en valencià i en castellà, sense necessitat de debats improvisats enmig d’una crisi.
La pregunta que plana és si realment la llengua va ser el motiu del retard o si es va utilitzar com a justificació. És fàcil culpar la llengua, perquè és un tema sensible, que desperta emocions i polaritza. Però darrere d’aquesta explicació pot haver-hi una realitat més incòmoda: la falta de coordinació, la improvisació i la incapacitat de reaccionar amb eficàcia. La llengua es converteix així en un paravent, en una manera de desviar l’atenció.
El debat sobre la llengua en el País Valencià és antic i complex. Ha estat marcat per la tensió entre la defensa del valencià com a llengua pròpia i la resistència d’alguns sectors a reconéixer-lo en igualtat amb el castellà. En aquest context, qualsevol menció a la llengua es carrega de significat polític. Però cal separar les coses. En una emergència, la prioritat és salvar vides. La llengua ha d’estar present, però no pot ser un obstacle.
El que va passar el 29 d’octubre és un avís. Ens mostra que encara no hem resolt la relació entre llengua i institucions. Ens mostra que la llengua continua sent utilitzada com a arma política, fins i tot en moments on hauria de ser un element de cohesió. I ens mostra que la gestió de les emergències necessita professionalitat, previsió i respecte per la diversitat lingüística.
La llengua és un patrimoni que cal defensar cada dia. Però defensar-la no significa convertir-la en excusa. Defensar-la significa garantir que estiga present en tots els àmbits, de manera natural i eficient. Significa que un missatge d’alerta arribe en valencià i en castellà alhora, sense retards, sense improvisacions. Significa que la ciutadania se senta respectada i protegida.
El retard de l’ES Alert no és només un error tècnic. És un símptoma d’una manera de fer política que encara no ha superat la instrumentalització de la llengua. És un recordatori que la llengua continua sent vista com un problema per alguns, i com una oportunitat per altres. I és una crida a la responsabilitat: les institucions han de deixar de jugar amb la llengua i han de començar a respectar-la de veritat.
La llengua no pot ser mai una cortina de fum. No pot ser mai una excusa per a tapar errors. Ha de ser un element de dignitat, de confiança i de cohesió. El que va passar el 29 d’octubre ens obliga a exigir que la llengua siga respectada, però també que la gestió de les emergències siga professional i eficient. La ciutadania mereix ser protegida sense retards, i mereix ser respectada en la seua llengua.
En definitiva, el cas de l’ES Alert ens mostra que encara queda molt de camí per recórrer. Cal superar la instrumentalització política de la llengua, cal planificar amb responsabilitat i cal entendre que la llengua és part de la nostra identitat, però no pot ser mai un obstacle per a la seguretat. La llengua ha de ser un pont, no una barrera. I les institucions han de demostrar que la respecten de veritat, no només quan els convé.
Aquest article és una crida a la reflexió. La llengua importa, sempre. Però la seguretat també. I quan es tracta de protegir vides, la llengua ha de ser un aliat, no una excusa. El 29 d’octubre ens va mostrar les febleses del sistema, però també ens ofereix una oportunitat: la d’aprendre, la de millorar i la de construir un futur on la llengua i la seguretat caminen juntes, sense retards, sense excuses, amb dignitat i amb responsabilitat.