ETA, com a organització armada que va practicar la violència durant dècades, és un símbol fàcilment mobilitzable. La dreta l’utilitza per associar l’esquerra amb la connivència, la permissivitat o la tebiesa davant del terrorisme. Encara que ETA va deixar d’existir fa anys, el seu fantasma continua sent útil per a generar por, per a marcar línies roges i per a construir un relat de legitimitat política. En canvi, el franquisme, que va ser una dictadura de quaranta anys amb repressió sistemàtica, tortures, afusellaments i anul·lació de drets, apareix sovint com un tema incòmode, com una qüestió que es vol tancar en fals amb la retòrica de la “reconciliació” o de la “transició modèlica”. Així, mentre ETA és un record viu i recurrent, el franquisme es presenta com una ombra que cal deixar arrere, com si parlar-ne fóra obrir ferides i no curar-les.
La dreta ha sabut convertir ETA en un instrument de confrontació. En cada debat, quan les propostes socials o econòmiques no els resulten còmodes, apareix la referència a ETA, a Bildu, a la suposada complicitat de l’esquerra amb el terrorisme. És un mecanisme de deslegitimació que funciona perquè apel·la a l’emoció, al dolor de les víctimes, a la por col·lectiva. En canvi, quan l’esquerra tracta de recordar el franquisme, la resposta és sovint que “no cal mirar arrere”, que “ja està superat”, que “no té sentit reobrir el passat”. Esta diferència mostra com s’ha construït un relat oficial que blinda la memòria de la dictadura i la situa fora del debat quotidià.
La transició espanyola va ser un pacte que, en gran mesura, va deixar intactes les estructures del franquisme. Les elits econòmiques, judicials, militars i mediàtiques van continuar ocupant espais de poder. La llei d’amnistia de 1977 va impedir jutjar els crims de la dictadura. Tot això va consolidar una cultura política on el franquisme quedava amagat, silenciat, convertit en un passat que no es podia tocar. Mentrestant, ETA seguia activa i la seua presència mediàtica era constant. Així es va establir una jerarquia de memòries: la violència d’ETA era intolerable i mereixia tota l’atenció, mentre que la violència franquista quedava soterrada sota el discurs de la reconciliació.
Esta asimetria té conseqüències profundes. D’una banda, les víctimes d’ETA han tingut reconeixement públic, memorials, homenatges institucionals. D’altra banda, les víctimes del franquisme han hagut de lluitar durant dècades per a recuperar els cossos dels seus familiars, per a obtindre reparació, per a ser reconegudes. La dreta, quan parla d’ETA, ho fa des d’una posició de força, de legitimitat moral. L’esquerra, quan parla del franquisme, és acusada de sectària, de voler dividir, de voler reobrir ferides. Esta doble vara de mesurar mostra com el poder simbòlic s’ha repartit de manera desigual.
Per què passa això? En primer lloc, perquè la dreta ha construït un relat on ETA és l’enemic perfecte: representa la violència contra l’Estat, contra la unitat d’Espanya, contra l’ordre establit. En canvi, el franquisme és part de la seua genealogia, és el règim que va consolidar moltes de les seues estructures. Reconéixer el franquisme com a crim seria qüestionar la legitimitat de bona part de les seues bases socials i polítiques. Per això, el franquisme es presenta com un passat superat, mentre ETA es manté com un present etern.
En segon lloc, perquè els mitjans de comunicació han contribuït a esta construcció. La cobertura sobre ETA ha sigut constant, amb imatges, testimonis, reportatges. El franquisme, en canvi, ha aparegut sovint com un tema històric, acadèmic, sense la mateixa intensitat emocional. Això ha fet que la societat perceba ETA com una ferida oberta i el franquisme com una qüestió tancada. La dreta aprofita esta percepció per a reforçar el seu discurs, mentre l’esquerra es veu limitada per la falta de suport mediàtic quan tracta de posar el franquisme al centre.
En tercer lloc, perquè la cultura política espanyola ha estat marcada per la por a la divisió. Parlar del franquisme implica assenyalar responsabilitats, qüestionar institucions, obrir debats incòmodes. Parlar d’ETA, en canvi, implica condemnar la violència i reforçar la unitat. Així, la dreta pot usar ETA sense risc, mentre que l’esquerra, si usa el franquisme, és acusada de polaritzar. Esta diferència reflecteix la fragilitat de la democràcia espanyola, que encara no ha afrontat de manera plena el seu passat dictatorial.
Ara bé, cal reivindicar que parlar del franquisme no és obrir ferides, sinó curar-les. Les víctimes mereixen veritat, justícia i reparació. La societat necessita conéixer la seua història per a no repetir-la. El silenci no és neutral, és una forma de perpetuar la impunitat. Si la dreta pot usar ETA com a recurs retòric, l’esquerra ha de poder usar el franquisme com a recordatori de la necessitat de democràcia, de drets humans, de llibertat. No es tracta de competir en dolor, sinó de reconéixer totes les víctimes i de construir un relat inclusiu.
La memòria és un camp de batalla. Qui controla el relat controla la legitimitat. La dreta ha guanyat la batalla d’ETA, convertint-la en un símbol recurrent. L’esquerra té pendent guanyar la batalla del franquisme, situar-lo en el centre del debat, mostrar que la democràcia no pot ser plena si no afronta el seu passat. Això implica educació, cultura, mitjans, polítiques públiques. Implica també valentia per a desafiar el discurs dominant i per a reivindicar que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat.
En definitiva, la diferència entre ETA i el franquisme en el debat polític mostra la desigualtat en la gestió de la memòria. La dreta pot usar ETA perquè li dona legitimitat, perquè li permet atacar l’esquerra. L’esquerra té més dificultats per usar el franquisme perquè el relat oficial l’ha silenciat, perquè la transició va blindar la impunitat, perquè els mitjans no han donat la mateixa cobertura. Però això no ha de ser un límit permanent. Cal reivindicar el dret a la memòria, a la veritat, a la justícia. Cal recordar que la democràcia no és només votar, sinó també reconéixer les ferides del passat i curar-les amb dignitat.
El futur de la convivència passa per una memòria inclusiva. No es tracta de competir en dolor, sinó de reconéixer totes les víctimes. No es tracta de usar el passat com a arma, sinó com a aprenentatge. Però mentre la dreta continue usant ETA com a recurs retòric, l’esquerra té el dret i el deure de posar el franquisme damunt la taula. Només així podrem construir una democràcia madura, capaç d’afrontar el seu passat i de mirar el futur amb honestedat.