L’esperanto, aquella llengua construïda amb l’aspiració de facilitar la comunicació entre persones de cultures diverses, continua sent un fenomen que desperta curiositat, debat i, en molts casos, admiració. No és només una proposta lingüística; és també una declaració de principis, una crida a la igualtat comunicativa i a la fraternitat entre pobles. En un món on les llengües dominants imposen jerarquies, privilegis i exclusions, l’esperanto emergeix com una alternativa que qüestiona l’ordre establert i obre camins cap a una justícia lingüística més equitativa.
La seua creació, a finals del segle XIX, per part de Ludwik Lejzer Zamenhof, no va ser fruit d’un caprici ni d’un exercici d’erudició. Va nàixer d’una experiència vital marcada per la diversitat i el conflicte. Zamenhof, jueu polonés en una ciutat multilingüe i multiètnica, va viure en carn pròpia les dificultats de la incomunicació, la discriminació i la fragmentació social. El seu projecte de llengua internacional no pretenia substituir les llengües existents, sinó oferir una eina neutral que permetés el diàleg sense imposicions. En aquest sentit, l’esperanto no és una llengua sense identitat, sinó una llengua que fa de la neutralitat la seua identitat.
Avui dia, més d’un segle després del seu naixement, l’esperanto continua viu. No ha esdevingut la llengua universal que alguns somiaven, però tampoc ha desaparegut com altres llengües planificades. És parlada per desenes de milers de persones arreu del món, s’ensenya en escoles i universitats, es publica literatura original i traduïda, i manté una comunitat activa que organitza congressos, trobades i activitats culturals. Aquesta persistència és, en si mateixa, una mostra de la força simbòlica i pràctica de l’esperanto.
Una de les aportacions més valuoses de l’esperanto és la seua capacitat de fomentar la diversitat lingüística. Paradoxalment, una llengua que aspira a ser comuna no uniformitza, sinó que enforteix les llengües minoritàries. Les persones que aprenen esperanto solen ser políglotes, interessades en les cultures del món, respectuoses amb les identitats locals. En els congressos esperantistes, és habitual trobar espais dedicats a la promoció de llengües minoritzades, a la traducció d’obres literàries poc conegudes, a la difusió de músiques tradicionals. L’esperanto, en aquest sentit, no és una amenaça per a la diversitat, sinó un aliat.
Tanmateix, l’esperanto també ha estat objecte de crítiques. Algunes veus consideren que és una utopia irrealitzable, que la seua simplicitat gramatical no compensa la manca d’arrelament cultural, que el seu ús és marginal i que no pot competir amb llengües com l’anglés, que ja exerceixen de facto com a llengües globals. Altres crítiques apunten al fet que, malgrat la seua neutralitat teòrica, l’esperanto ha estat històricament més present en determinats contextos europeus, i que la seua comunitat no sempre reflecteix la diversitat del planeta.
Aquestes crítiques, però, poden ser matisades. L’esperanto no pretén substituir les llengües naturals ni competir amb elles. És una eina complementària, una proposta de convivència lingüística que busca reduir les desigualtats. En un món on l’anglés s’imposa com a llengua franca, sovint en detriment de les llengües locals, l’esperanto ofereix una alternativa més equitativa. No és una llengua imperial, no està vinculada a cap estat ni a cap poder econòmic, i això li confereix una llibertat que altres llengües no tenen.
Des del punt de vista pedagògic, l’esperanto també presenta avantatges. La seua estructura gramatical regular, la seua fonètica clara i la seua lògica interna en faciliten l’aprenentatge. Moltes persones que han estudiat esperanto afirmen que els ha ajudat a comprendre millor altres llengües, a desenvolupar habilitats lingüístiques i a obrir-se a noves cultures. En aquest sentit, l’esperanto no és només una llengua, sinó també una porta d’entrada al plurilingüisme.
A més, l’esperanto té una dimensió ètica que el fa especialment atractiu per a qui creu en la igualtat, la solidaritat i la pau. Aprendre esperanto és, en certa manera, fer una opció moral. És apostar per una comunicació més justa, per una relació entre persones que no estiga mediatitzada per les jerarquies lingüístiques. És reconéixer que totes les llengües tenen valor, que cap hauria de ser imposada, que la diversitat és una riquesa i no un obstacle.
En el context actual, marcat per la globalització, les migracions i els conflictes identitaris, l’esperanto pot jugar un paper rellevant. No com a solució única ni com a substitut de les llengües existents, sinó com a eina de diàleg, com a espai de trobada, com a símbol d’un món més just. Pot ser útil en espais internacionals, en projectes de cooperació, en iniciatives educatives, en moviments socials que busquen una comunicació horitzontal i respectuosa.
També cal destacar el paper de l’esperanto en la construcció de comunitats. Les persones esperantistes solen compartir valors, inquietuds i projectes. La llengua esdevé un vehicle per a la col·laboració, per a l’amistat, per a la creació cultural. En aquest sentit, l’esperanto no és només una llengua funcional, sinó també una llengua emocional, que connecta persones més enllà de les fronteres.
Ara bé, per tal que l’esperanto puga desplegar tot el seu potencial, cal que siga reconegut, promogut i valorat. Les institucions educatives podrien incloure’l com a opció en els currículums, les administracions podrien donar suport a les associacions esperantistes, els mitjans de comunicació podrien visibilitzar la seua existència. No es tracta d’imposar-lo, sinó de donar-li l’espai que mereix com a proposta legítima i enriquidora.
És cert que l’esperanto no és una llengua màgica ni una solució universal. Té limitacions, com totes les llengües. Però la seua existència ens interpel·la, ens convida a reflexionar sobre el poder de les llengües, sobre les injustícies que generen les jerarquies lingüístiques, sobre les possibilitats de construir un món on la comunicació siga més equitativa. En aquest sentit, l’esperanto és molt més que una llengua: és una proposta de convivència, una invitació a imaginar un futur diferent.
Potser no totes les persones se senten cridades a aprendre esperanto, i això és perfectament legítim. Però conéixer-lo, entendre el seu esperit, valorar la seua aportació, pot ser un exercici enriquidor. Ens ajuda a qüestionar el que donem per fet, a obrir-nos a altres maneres de comunicar-nos, a reconéixer que la diversitat lingüística és una part essencial de la diversitat humana.
En definitiva, l’esperanto és una llengua sense amos, una llengua que no pertany a cap nació ni a cap poder. És una llengua que pertany a qui la parla, a qui la estima, a qui la fa servir per connectar amb altres persones. És una llengua que ens recorda que la comunicació pot ser lliure, justa i solidària. I en un món on les paraules sovint són armes, l’esperanto ens convida a fer-les ponts.