El feixisme no és només un fenomen del passat. Encara que moltes vegades es vincula amb els règims que van sorgir a Europa durant el segle XX, com el de Mussolini a Itàlia o el de Hitler a Alemanya, també va tindre una expressió pròpia a l’Estat espanyol amb la dictadura franquista. Però més enllà d’aquests episodis històrics, el feixisme és una actitud, una manera de pensar i d’actuar que pot tornar a aparéixer quan les societats es deixen portar per la por, per la manipulació o per la necessitat de buscar culpables fàcils als problemes complexos. Per això és tan important que les persones joves aprenguen a reconéixer les seues senyals i a defensar-se amb consciència crítica.
Quan es parla de feixisme en un institut, cal començar per donar un context històric. Explicar que va sorgir en un moment de crisi, quan moltes persones se sentien desorientades, amb por al futur i amb ganes de trobar respostes ràpides. Els líders feixistes van aprofitar eixa situació per oferir solucions aparentment simples: culpar a les minories, exaltar la nació com un tòtem intocable, prometre ordre i disciplina a canvi de renunciar a la llibertat. Però darrere d’eixes promeses hi havia repressió, violència i destrucció de la convivència.
Una vegada establit el context, és útil fer un pas cap al present. El feixisme no sempre es presenta amb uniformes militars ni amb discursos grandiloqüents. Moltes vegades es manifesta en la vida quotidiana, en comentaris que culpabilitzen les persones migrants, en discursos que ridiculitzen les diferències culturals o lingüístiques, en missatges que simplifiquen problemes socials complexos amb frases autoritàries. Reconéixer aquestes senyals és fonamental per a poder reaccionar.
Les persones adolescents necessiten eines concretes. Una d’elles és el pensament crític. Aprendre a analitzar les fonts d’informació, a distingir entre una notícia contrastada i una manipulació, a detectar quan un missatge està construït per provocar odi o por. En un món on les xarxes socials difonen missatges a gran velocitat, aquesta capacitat és imprescindible. Una altra eina és l’empatia. Posar-se en el lloc de les persones que pateixen discriminació, escoltar les seues històries, entendre que darrere de cada etiqueta hi ha vides reals amb sentiments i dignitat.
També és important fomentar l’organització col·lectiva. El feixisme prospera quan les persones es queden aïllades, quan pensen que no poden fer res per canviar les coses. En canvi, la democràcia es defensa amb accions quotidianes, amb projectes compartits, amb la capacitat de sumar veus diverses. Animar a les persones joves a participar en associacions, en moviments culturals, en activitats comunitàries és una manera de reforçar la seua consciència democràtica.
La memòria històrica és un altre element clau. Visitar espais de record, escoltar testimonis de persones que van patir la repressió, llegir textos que expliquen com es va viure la dictadura, tot això ajuda a entendre que el feixisme no és una teoria abstracta, sinó una realitat que va destrossar vides. Quan les persones joves connecten amb aquestes històries, comprenen millor la importància de defensar la llibertat.
Però explicar el feixisme no ha de fer-se des del terror. No es tracta de dir que tot està perdut o que el perill és inevitable. Es tracta de transmetre que hi ha alternatives, que la democràcia és una construcció col·lectiva que es pot reforçar cada dia. Cal parlar amb calma, amb serenitat, amb confiança en la capacitat de les persones joves per a pensar i actuar.
Un exemple proper pot ser la manera com es parla de les llengües. Quan algú ridiculitza el valencià o diu que no té valor, està reproduint una actitud autoritària que nega la diversitat. Explicar als adolescents que defensar la llengua és defensar la identitat i la llibertat és una manera de connectar amb la seua realitat. Un altre exemple pot ser la manera com es tracta la diversitat sexual. Quan es menysprea o es ridiculitza a les persones LGTBI, s’està aplicant el mateix mecanisme d’odi que utilitza el feixisme. Reconéixer-ho ajuda a entendre que la lluita contra el feixisme és també la lluita per la dignitat de totes les persones.
La pedagogia crítica ens recorda que l’educació no és només transmissió de coneixements, sinó també formació de consciència. En un institut, parlar de feixisme és parlar de drets humans, de feminisme, d’antiracisme, de memòria històrica. És fer entendre que la llibertat no és un regal, sinó una responsabilitat.
Quan es treballa amb adolescents, és fonamental donar espai a les seues preguntes. Moltes vegades tenen dubtes, inquietuds, curiositats. Escoltar-les amb respecte, respondre amb paciència, reconéixer que no sempre hi ha respostes simples. Aquesta actitud genera confiança i fa que el missatge siga més efectiu.
El feixisme es disfressa de solucions fàcils, però sempre acaba robant llibertats. Aquesta és una idea que cal repetir. Les persones joves han d’entendre que darrere de cada discurs d’odi hi ha una amenaça a la seua pròpia llibertat.
La democràcia es defensa amb gestos quotidians. Respectar la diversitat, escoltar amb empatia, participar en projectes comunitaris, denunciar les injustícies. Tot això forma part d’una actitud que construeix un futur més digne.
En aquest sentit, les famílies i el professorat tenen un paper fonamental. No es tracta només de donar informació, sinó de transmetre valors. Quan una família educa en el respecte, quan un professor o professora anima a pensar críticament, està sembrant la llavor de la democràcia.
La joventut organitzada és una força poderosa. Quan les persones adolescents s’uneixen per defensar la dignitat, per reclamar drets, per denunciar discriminacions, estan demostrant que el futur pot ser diferent.
La memòria històrica ens recorda que moltes persones van lluitar contra el feixisme, que van resistir amb valentia, que van defensar la llibertat fins i tot en les condicions més difícils. Transmetre aquestes històries és una manera de donar esperança.
El feixisme no és invencible. La història demostra que pot ser derrotat, que la democràcia pot renàixer, que la dignitat humana pot triomfar. Aquesta és la lliçó que cal compartir amb les persones joves.
Quan es parla de feixisme en un institut, cal fer-ho amb un llenguatge inclusiu. Reconéixer la diversitat de gènere, de cultura, de llengua. Evitar els estereotips, donar visibilitat a totes les veus. Aquesta actitud no és només una qüestió de forma, sinó també de fons. El feixisme es basa en l’exclusió, i la millor manera de combatre’l és amb la inclusió.
La pedagogia crítica ens convida a transformar l’aula en un espai de reflexió i de debat. No es tracta de memoritzar definicions, sinó de pensar col·lectivament, de compartir experiències, de construir coneixement. Quan les persones joves participen activament, el missatge es fa més profund.
La cultura és una eina poderosa contra el feixisme perquè permet expressar la diversitat, la creativitat i la memòria col·lectiva. Quan una societat aposta per la música, el teatre, la literatura, el cinema o les arts visuals, està construint espais on les persones poden reconéixer-se, dialogar i imaginar futurs diferents. El feixisme, en canvi, intenta uniformitzar, imposar una sola veu, eliminar les diferències. Per això és tan important que les persones joves entenguen que participar en activitats culturals és també una forma de resistència.
La música rebel, per exemple, ha sigut històricament un canal per a denunciar les injustícies i per a mobilitzar consciències. Els grups que han cantat contra la repressió, contra la guerra o contra la discriminació han ajudat a crear comunitats de resistència. Quan les persones adolescents escolten aquestes cançons, poden sentir que la seua indignació té un lloc, que la seua veu pot sumar-se a una tradició de lluita. El mateix passa amb la literatura crítica, amb els poemes que denuncien la violència, amb les novel·les que expliquen històries de resistència.
El cinema també és un espai on es pot mostrar la crueltat del feixisme i alhora la força de la solidaritat. Les pel·lícules que narren la vida sota dictadures, les que expliquen històries de persones que van arriscar la seua vida per defensar la llibertat, són recursos pedagògics molt valuosos. Quan es projecten en un institut, poden generar debats intensos, poden fer que les persones joves es posen en el lloc de qui va patir i entenguen millor la importància de defensar la democràcia.
La memòria col·lectiva és un altre element fonamental. En territoris com el nostre, on la dictadura franquista va deixar una empremta profunda, és imprescindible recordar les persones que van ser represaliades, les que van perdre la vida, les que van ser silenciades. No es tracta de quedar-se en el dolor, sinó de dignificar la seua memòria, de reconéixer que la seua lluita va fer possible que hui puguem parlar de llibertat. Les persones joves han de saber que la democràcia que gaudim és fruit d’un esforç col·lectiu, que no va ser regalada, que va costar molt de patiment.
Quan es parla de feixisme, cal insistir que no és només un problema del passat. Hui en dia, encara hi ha discursos que intenten dividir la societat, que busquen culpables fàcils, que fomenten l’odi. Poden aparéixer en forma de missatges polítics, però també en comentaris quotidians, en bromes que ridiculitzen, en actituds que menyspreen. Reconéixer aquestes formes és essencial per a poder reaccionar.
La reacció no ha de ser violenta, sinó ferma i serena. Es tracta de dir que no, de defensar la dignitat, de mostrar que hi ha alternatives. Les persones joves poden aprendre a fer-ho amb gestos quotidians: defensar a qui és discriminat, denunciar un comentari ofensiu, participar en campanyes de sensibilització, crear projectes artístics que promoguen la inclusió.
La pedagogia crítica ens recorda que l’educació és un procés de transformació. Quan en un institut es parla de feixisme, no es tracta només de donar informació, sinó de formar consciències. És un moment per a reflexionar sobre què significa la llibertat, sobre com es construeix la convivència, sobre quina responsabilitat té cada persona en la defensa de la dignitat.
El feminisme i l’antiracisme són aliats imprescindibles en aquesta tasca. El feixisme es basa en l’exclusió, en la jerarquia, en la negació de la diversitat. El feminisme, en canvi, defensa la igualtat, la inclusió, la dignitat de totes les persones. L’antiracisme denuncia les discriminacions i aposta per una societat on totes les cultures siguen respectades. Quan es combinen aquestes perspectives, el missatge contra el feixisme es fa més potent.
Les famílies tenen un paper fonamental. No es tracta només de parlar en l’aula, sinó també de crear un entorn familiar on es valore la diversitat, on es respecte la diferència, on es transmeten valors de solidaritat. Quan una persona jove creix en un ambient on es respecta la llengua, la cultura, la identitat, té més eines per a resistir els discursos d’odi.
El professorat és també clau. No només per la informació que transmet, sinó per l’actitud que mostra. Quan un professor o una professora escolta amb respecte, quan anima a pensar críticament, quan dona espai a la diversitat, està construint un entorn democràtic. Les persones adolescents aprenen no només del que se’ls diu, sinó també del que veuen i del que experimenten.
La joventut organitzada és una força poderosa. Quan les persones joves s’uneixen per defensar drets, per denunciar injustícies, per crear projectes inclusius, estan demostrant que el futur pot ser diferent. La seua energia, la seua creativitat, la seua capacitat de mobilització són recursos que poden transformar la societat.
La memòria històrica ens recorda que moltes persones van resistir, que van defensar la llibertat fins i tot en les condicions més difícils. Transmetre aquestes històries és una manera de donar esperança, de mostrar que la dignitat humana pot triomfar.
El feixisme no és invencible. La història demostra que pot ser derrotat, que la democràcia pot renàixer, que la solidaritat pot véncer l’odi. Aquesta és la lliçó que cal compartir amb les persones joves.
Quan es parla de feixisme en un institut, cal fer-ho amb un llenguatge inclusiu, reconeixent la diversitat de gènere, de cultura, de llengua. Evitar els estereotips, donar visibilitat a totes les veus. Aquesta actitud no és només una qüestió de forma, sinó també de fons. El feixisme es basa en l’exclusió, i la millor manera de combatre’l és amb la inclusió.
La pedagogia crítica ens convida a transformar l’aula en un espai de reflexió i de debat. No es tracta de memoritzar definicions, sinó de pensar col·lectivament, de compartir experiències, de construir coneixement. Quan les persones joves participen activament, el missatge es fa més profund.
La cultura, la memòria, la solidaritat, la inclusió, el pensament crític, l’empatia. Tot això són armes contra el feixisme. No armes de violència, sinó armes de dignitat. Quan les persones joves aprenen a utilitzar-les, estan preparades per a defensar la democràcia.
La democràcia no és un estat fix, sinó un procés que es construeix cada dia. Es defensa amb gestos quotidians, amb actituds, amb projectes. Les persones joves han de saber que tenen un paper fonamental en aquest procés, que la seua veu compta, que la seua acció té valor.
Explicar el feixisme als instituts és una tasca urgent, però no ha de fer-se des de la por. Ha de fer-se des de la dignitat, des de la memòria, des de la confiança en la capacitat de les persones joves per a pensar i actuar. Ha de ser un procés pedagògic que combine història i present, que done eines concretes, que fomente la inclusió, que anime a l’organització col·lectiva.
El missatge final és clar: el feixisme es disfressa de solucions fàcils, però sempre acaba robant llibertats. La millor defensa és la consciència crítica, la memòria i la solidaritat. Quan les persones joves entenen això, estan preparades per a construir un futur més digne.