Els noms dels carrers mai no són simples etiquetes urbanes. Són claus simbòliques que obrin portes a la memòria compartida, que dignifiquen o silencien històries, que projecten identitats i que, en definitiva, construeixen el relat coral d’una ciutat. El cas del Fossar de Loreto a Sagunt és paradigmàtic: un espai que va ser cementeri extramurs, vinculat al convent de Sant Francesc, i que conserva en el seu nom la petjada d’una època en què la mort, la religió i la comunitat s’entrellaçaven en la quotidianitat urbana.
El document que analitza la importància del Fossar de Loreto ens recorda que, abans de les reformes sanitàries del segle XIX, els cementeris estaven incrustats en el teixit urbà, al voltant de les esglésies i convents. La mort no era un fet apartat, sinó part visible de la vida comunitària. Hui, en canvi, la ciutat tendeix a expulsar la mort als marges, a invisibilitzar-la. Recuperar el nom del Fossar de Loreto és, per tant, un acte de resistència contra l’oblit.
El relat històric mostra com els cementeris medievals eren espais de jerarquia social. Les persones nobles i les jerarquies eclesiàstiques descansaven prop de l’altar major, mentre que les persones menestrals i les més pobres eren relegades a l’exterior. Les esteles discoidals, amb creus i emblemes d’oficis, són testimonis materials d’aquesta estratificació. El Fossar de Loreto, fundat en 1252, esdevé un símbol d’aquesta arquitectura de la mort, on cada enterrament reflectia la posició social i la vinculació comunitària.
Aquest fet obliga a reflexionar sobre com la ciutat actual gestiona les desigualtats. Si abans la mort era un mirall de les jerarquies, hui la memòria urbana corre el risc de repetir el mateix patró: uns noms de carrers recorden famílies poderoses, mentre que altres històries populars resten invisibles. El Fossar de Loreto ens interpel·la: volem una ciutat que recorde només les persones poderoses o una ciutat que dignifique la pluralitat de veus?
La vinculació del Fossar de Loreto amb el convent de Sant Francesc és clau. Fundat en 1294, el convent va ser un centre espiritual i hospitalari, amb arquitectura gòtica mediterrània i un raval propi. El Fossar Major, situat enfront de l’hort del convent, era el cementeri civil de la vila. La seua presència en gravats de Wyngaerde, Laborde o Suchet confirma la importància d’aquest espai en la configuració urbana. El trasllat del cementeri en 1775 i la posterior construcció de cases en el seu solar mostren la transformació de la ciutat: de l’espai de la mort a l’espai de l’habitatge. Però el nom, Fossar de Loreto, continua sent testimoni d’aquella funció original. Ací rau la importància de conservar-lo: perquè la ciutat no esborre les seues capes de memòria, sinó que les integre en el relat urbà.
La capella semicircular dedicada a la Verge del Loreto, situada a la Glorieta, reforça el vincle entre religió, mort i comunitat. El fet que després de la Guerra de la Independència fora reconvertida en escola i alienada amb els patis del cementeri mostra la capacitat de la ciutat per resignificar els espais. Però també evidencia el risc de banalitzar-los, de convertir-los en simples solars sense consciència històrica. La cisterna del Loreto, construïda en 1788, i el conegut “cuarto de les pedres” com a primer museu arqueològic de Sagunt, són exemples de com la ciutat ha sabut reutilitzar els espais vinculats al Fossar. Però la reutilització no hauria de significar oblit. El nom Fossar de Loreto és l’únic fil que connecta totes aquestes capes: cementeri, capella, cisterna, museu. Esborrar-lo seria trencar el fil de la memòria.
El trasllat del cementeri en 1775 i la construcció del nou cementeri en 1806, arran d’una Reial Ordre, marquen l’inici de la modernitat sanitària. La mort es desplaça fora del nucli urbà, es regula, es controla. Però aquest desplaçament també implica una ruptura simbòlica: la mort deixa de ser part visible de la vida comunitària. El Fossar de Loreto, com a nom de carrer, és un recordatori incòmode d’aquella època en què la mort era present en el cor de la ciutat. Hui, en una societat que tendeix a ocultar la mort, recuperar el nom del Fossar és un acte de dignitat. Ens obliga a mirar de cara allò que preferim amagar. Ens recorda que la ciutat és també un espai de dol, de memòria, de transmissió de valors.
Ací és on la crítica institucional es fa necessària. Moltes vegades, les decisions sobre noms de carrers es prenen amb criteris superficials, sense consciència històrica ni sensibilitat comunitària. Substituir el nom del Fossar de Loreto per un altre seria un error greu: significaria esborrar un llegat franciscà, un patrimoni compartit i un símbol de la memòria urbana. Les institucions tenen la responsabilitat de preservar aquests noms, no com a simples etiquetes, sinó com a instruments pedagògics. Cada carrer hauria de ser una aula oberta, un llibre de memòria. El Fossar de Loreto ensenya a les persones que la ciutat té capes, que la mort forma part de la vida, que la comunitat es construeix també en el record de qui ja no hi és.
El Fossar de Loreto no és només un cementeri antic. És un símbol de la relació entre Sagunt i la seua història. És un recordatori de la presència franciscana, de la jerarquia social medieval, de la transformació urbana del segle XVIII, de la modernització sanitària del segle XIX. És, en definitiva, un palimpsest urbà que concentra en un nom tot un relat compartit. Eliminar-lo seria com arrencar una pàgina del llibre de la ciutat. Conservar-lo és un acte de responsabilitat, de dignitat, de memòria. És reconéixer que la ciutat no és només present, sinó també passat i futur.
El Fossar de Loreto ens obliga a pensar en la ciutat com a espai viu, on cada pedra, cada nom i cada record tenen un pes simbòlic. Ens recorda que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat per a construir comunitat. Ens interpel·la sobre quin model de ciutat volem: una ciutat que esborra les seues arrels o una ciutat que les integra amb orgull i consciència.
Per tant el Fossar de Loreto un símbol de dignitat col·lectiva. No es tracta només de conservar un nom, sinó de reconéixer que la ciutat és un mosaic de memòries, de dols, de lluites i de esperances. El Fossar de Loreto és una invitació a mirar la mort de cara, a dignificar-la, a integrar-la en el relat urbà. És, en definitiva, una crida a la responsabilitat institucional i ciutadana per a preservar la memòria i construir una identitat inclusiva, crítica i compartida.