Héctor Alterio va ser molt més que un actor: va ser un testimoni viu de la història, un creador que va fer de la seua veu un patrimoni compartit. La seua trajectòria, que va començar en Buenos Aires i va acabar a Madrid, és un relat de memòria, exili i dignitat. Quan en 1975 va haver de fugir de l’Argentina per les amenaces de la Triple A, confessava: “No vaig vindre per gust, vaig vindre perquè no tenia més remei. Però ací vaig trobar un país que em va donar la possibilitat de continuar sent actor”. En eixa frase hi ha tota la veritat d’una generació que va patir la violència política i que va haver de reinventar-se lluny de casa.
Alterio va fer del teatre i del cinema un espai de resistència. “El teatre és un lloc on es pot dir la veritat, encara que siga disfressada de ficció”, afirmava en una entrevista. I amb eixa idea va construir una carrera que travessa dècades i continents. Des de La tregua (1974), basada en Mario Benedetti, fins a Caballos salvajes (1995), on va pronunciar la frase que es va convertir en un crit generacional: “La puta que vale la pena estar vivo”. Aquell crit no era només un diàleg de guió, era una declaració vital, un recordatori que, malgrat l’exili, la pèrdua i la injustícia, viure val la pena.
La seua mirada sempre va estar marcada per la consciència del temps i de la memòria. “Som el que recordem, i si oblidem, desapareixem”, deia. Aquesta frase resumeix la seua manera d’entendre l’art i la vida: com un espai on la memòria col·lectiva es fa present, on les ferides es poden contar i on les veus silenciades troben escenari. Alterio va ser un pont entre Argentina i Espanya, entre el dolor de l’exili i la dignitat de la paraula dita davant del públic.
La seua vida personal també va ser un relat de coherència. Amb Ángela Bacaicoa, la seua companya fins al final, compartia “paraules que no existeixen”. Junts van crear la seua última obra, Una pequeña historia, que ell encara representava amb més de 90 anys. En una entrevista recent, deia: “Lo más gratificante és sentir al públic; tinc ja 94 anys i m’espera poc, però he fet molt”. Eixa serenitat, eixa consciència del temps, és la marca d’un home que va viure amb plenitud.
La seua mort en 2025, als 96 anys, ens deixa amb la sensació que s’apaga una veu que havia sabut fer del cinema i del teatre un lloc per a la veritat. Però també ens deixa amb les seues paraules, amb eixa manera de mirar el món amb ironia i tendresa. Quan parlava de la seua pròpia trajectòria, deia: “He tingut la sort de fer del meu treball la meua vida, i de la meua vida un treball que m’ha donat sentit”. És una declaració que emociona perquè ens mostra un artista que va viure amb coherència, amb passió i amb compromís.
En temps de banalitat i de discursos buits, Alterio ens recorda que l’art pot ser refugi, denúncia i memòria. Que la veritat, encara disfressada de ficció, té la força de transformar. Que l’exili no és només absència, sinó també oportunitat de construir noves veus. El seu llegat és un crit contra l’oblit i una invitació a continuar fent del teatre, del cinema i de la paraula un espai de dignitat.
Héctor Alterio no va ser només un actor: va ser un testimoni viu de la història, un creador que va fer de la seua veu un patrimoni compartit. I en cada frase seua, en cada gest, ens deixa la responsabilitat de no oblidar.