Cada primer de novembre, el calendari ens convida a fer una pausa. El Dia de Tots Sants, més enllà de la seua dimensió religiosa, és una jornada que ens interpel·la com a societat i com a persones. Ens recorda que som éssers finits, però també comunitaris; que la mort no és només un final, sinó una oportunitat per reflexionar sobre el sentit de la vida, la memòria compartida i la possibilitat de transcendència. És un dia que ens fa mirar cap enrere, cap als qui ens han precedit, però també cap endavant, cap a com volem viure i recordar.
Des de la filosofia, aquesta celebració ens confronta amb la nostra condició mortal. Ignorar la mort és viure superficialment; recordar-la, en canvi, pot fer-nos més autèntiques. Aquesta jornada ens ofereix un espai per pensar en aquelles persones que ens han precedit, en les seues vides, en els seus llegats. És una forma de reconciliar-nos amb el temps i amb el misteri de l’existència. Filòsofes com Simone Weil o Emmanuel Lévinas han parlat de la responsabilitat envers l’altre, fins i tot quan aquest altre ja no hi és. El record no és només nostàlgia, sinó una forma de justícia, una manera de reconéixer que la vida de cada persona té un valor que mereix ser preservat en la memòria col·lectiva.
Des del punt de vista sociològic, el Dia de Tots Sants és un ritual de cohesió. Les famílies es reuneixen, els cementeris s’omplin de flors, i la comunitat comparteix el dol i la memòria. En una societat cada vegada més individualista i accelerada, aquest dia ens reconnecta amb les arrels, amb la tradició, amb els vincles invisibles que ens uneixen a qui ja no hi és. És un acte de resistència contra l’oblit. El sociòleg Maurice Halbwachs va teoritzar sobre la memòria col·lectiva com un element essencial per a la identitat social. Sense memòria, no hi ha comunitat; sense comunitat, la vida esdevé fragmentada, solitària, desconnectada.
Tot i que té un origen religiós, la vivència actual del Dia de Tots Sants és híbrida. Per a algunes persones, és una jornada espiritual; per a altres, una tradició cultural. Aquesta ambivalència no la debilita, sinó que la fa més rica. Ens permet reinterpretar el significat de la mort en funció de les nostres creences, però sempre des d’un lloc de respecte i introspecció. En molts pobles i ciutats, les persones visiten els cementeris no només per complir amb un costum, sinó per establir un diàleg silenciós amb les absències. Les flors, les neteges de làpides, les converses entre generacions són gestos que donen forma a una cultura del record.
En temps de crisi —ja siga sanitària, climàtica o existencial— el Dia de Tots Sants pot ser una brúixola. Ens recorda que no som immortals, però tampoc insignificants. Que la vida té sentit si la vivim amb consciència, amb memòria, amb estima. I que recordar les persones difuntes és, en el fons, una manera de cuidar les que encara ens acompanyen. En un món on la velocitat i la productivitat sovint eclipsen la reflexió, aquest dia ens ofereix una pausa necessària. Ens convida a fer balanç, a reconéixer que la vida no és només fer, sinó també sentir, recordar, compartir.
Hi ha qui considera que el Dia de Tots Sants és una tradició antiquada, desconnectada de les realitats contemporànies. Però potser és precisament en aquesta desconnexió on rau la seua força. En un context marcat per la virtualitat, per les relacions líquides i per la pèrdua de rituals significatius, aquesta jornada ens retorna a la terra, al cos, a la presència. Ens fa caminar entre làpides, tocar la pedra freda, respirar l’aire humit de novembre. És una experiència sensorial, emocional, espiritual.
La mort, en moltes cultures, ha estat tabú. S’ha amagat, medicalitzat, institucionalitzat. Però el Dia de Tots Sants ens convida a mirar-la de cara, a integrar-la en la nostra vida quotidiana. No com una amenaça, sinó com una part inevitable del cicle vital. En aquest sentit, la jornada pot ser vista com una forma de pedagogia existencial. Ens ensenya que viure bé implica també morir bé, i que morir bé implica ser recordades amb amor, amb respecte, amb gratitud.
En l’àmbit educatiu, el Dia de Tots Sants podria ser una oportunitat per parlar amb les criatures sobre la mort, sobre el dol, sobre la importància de recordar. No cal fer-ho des d’un lloc tràgic, sinó des d’un lloc de tendresa i de veritat. Les criatures tenen una capacitat innata per comprendre el misteri, per fer preguntes profundes, per connectar amb el sentit. Si les acompanyem amb sensibilitat, aquest dia pot esdevenir una porta oberta a la filosofia, a la poesia, a la vida interior.
També és interessant observar com aquesta celebració conviu amb altres tradicions, com Halloween. En molts llocs, les dues festivitats s’entrecreuen, es barregen, es transformen. Algunes persones veuen en Halloween una banalització de la mort; altres, una forma lúdica d’apropar-se a allò que fa por. En qualsevol cas, la convivència entre ambdues pot ser una oportunitat per reflexionar sobre els diferents llenguatges amb què les cultures aborden el mateix tema. El Dia de Tots Sants ens parla des del silenci, des de la solemnitat; Halloween, des del joc, des de la disfressa. Totes dues poden oferir camins cap a la comprensió, si sabem escoltar-les.
En el context valencià, el Dia de Tots Sants té una dimensió particular. Les famílies visiten els cementeris, preparen dolços típics com els panellets, els bunyols o els ossos de sant. Són sabors que evoquen la infància, que connecten amb la memòria gustativa, que fan present allò absent. La gastronomia, en aquest cas, esdevé una forma de ritual, una manera de dir amb el paladar allò que no sabem dir amb paraules. És una forma de cuidar, de compartir, de celebrar la vida enmig del record.
La literatura també ha trobat en el Dia de Tots Sants una font d’inspiració. Poetes i escriptores han cantat la bellesa melancòlica de novembre, han explorat el dolor del dol, han celebrat la persistència de la memòria. En els versos de Vicent Andrés Estellés, per exemple, trobem una mirada profunda sobre la mort, sobre el pas del temps, sobre la necessitat de dir els noms de qui ja no hi és. La paraula esdevé homenatge, resistència, esperança.
En definitiva, el Dia de Tots Sants és molt més que una data al calendari. És una invitació a pensar, a sentir, a recordar. És una jornada que ens connecta amb la nostra humanitat, amb la nostra fragilitat, amb la nostra capacitat d’estimar. En un món que sovint ens empeny a oblidar, a passar pàgina, a mirar només cap al futur, aquest dia ens diu que mirar cap enrere també és una forma de caminar. Que recordar és viure, que viure és estimar, i que estimar és, en el fons, el que dona sentit a tot.