És hora de deixar de fer-nos trampes al solitari. Qui pense que Vicent Mompó representa una renovació o una alternativa a Carlos Mazón, o bé no ha estat atent a la realitat política valenciana, o bé prefereix mirar cap a una altra banda. Perquè Mompó no és millor que Mazón. És, de fet, el seu reflex més fidel, el seu còmplice silenciós, l’encobridor d’un relat farcit de mitges veritats, silencis interessats i manipulacions que ja no poden amagar-se darrere de somriures de cartó pedra.
Les declaracions al jutjat i les intervencions públiques a televisió han deixat clar que Mompó no sols coneixia les mentides que envolten la gestió de la Dana i altres episodis foscos del Consell, sinó que les ha avalades amb el seu silenci i la seua complicitat. No ha alçat la veu, no ha qüestionat, no ha demanat responsabilitats. Ha preferit protegir el relat oficial, encara que això signifique trair la confiança de la ciutadania.
Mentrestant, la Diputació de València, que hauria de ser una institució al servei de totes i tots, s’ha convertit en un corriol partidista on les ajudes i els recursos es reparteixen amb criteris ideològics. Si governes amb el PP o amb Vox, tens la porta oberta. Si no, et toca esperar, callar o resignar-te. Aquesta manera de fer política no és nova, però sí que és especialment greu en un moment en què la societat demana transparència, equitat i responsabilitat.
No podem continuar normalitzant aquesta manera de fer. No podem acceptar que la institució que hauria de vetlar pel benestar de tots els municipis es convertisca en una eina de premi i càstig segons el color polític. I no podem permetre que figures com Mompó es presenten com a renovadors quan, en realitat, són guardians del mateix sistema que diuen voler canviar.
La ciutadania mereix una altra cosa. Mereix lideratges valents, que no tinguen por de dir la veritat, encara que siga incòmoda. Que no es deixen arrossegar per la inèrcia del poder ni per la por de perdre’l. Que entenguen que la política no és una trinxera, sinó un servei públic. I, sobretot, que no obliden mai que darrere de cada decisió, de cada ajuda concedida o denegada, hi ha persones reals que esperen respostes, no excuses.
Potser Mompó i Mazón compartixen més que un projecte polític. Potser compartixen una manera de fer que ja no ens representa. I potser ha arribat el moment de dir-ho clarament.