Durant massa temps, la masculinitat s’ha associat a la fortalesa, al silenci, a la resistència estoica davant del dolor. Aquesta construcció social ha fet que molts hòmens no busquen ajuda quan la necessiten, que no compartisquen les seues emocions, que no es facen revisions mèdiques regulars. Les conseqüències són devastadores: les taxes de suïcidi entre hòmens són alarmants, el càncer de pròstata i de testicles continua sent una amenaça silenciosa, i la salut mental masculina és, sovint, un tema tabú.
Movember naix com una resposta a aquesta realitat. Amb un gest tan senzill com deixar-se créixer el bigot, es pretén generar conversa, trencar barreres, fer visible allò que sovint queda ocult. El bigot esdevé un símbol, una bandera que diu: ací estem, volem parlar, volem cuidar-nos, volem viure millor.
Però movember no és només per als hòmens. És una causa que ens interpel·la a totes les persones. Perquè la salut masculina afecta famílies senceres, relacions, comunitats. Quan un home no se sent capaç de demanar ajuda, quan es tanca en ell mateix per por a ser jutjat, el seu entorn també pateix. Per això, és fonamental que movember siga inclusiu, que convide a participar a totes les identitats, que reconega la diversitat de vivències i de cossos, que no excloga ningú.
Cal parlar de salut amb naturalitat, amb empatia, amb responsabilitat. Cal educar des de ben menuts en la importància de cuidar-se, de compartir, de preguntar-se com estem. Cal desmuntar els mites que diuen que plorar és feblesa, que anar al psicòleg és cosa de persones dèbils, que fer-se una revisió és perdre el temps. Cal construir una nova masculinitat, més humana, més conscient, més connectada amb les emocions.
Movember també és una oportunitat per reflexionar sobre les polítiques públiques de salut. És just que hi haja campanyes específiques per a la salut masculina? Estan els serveis mèdics preparats per atendre les necessitats emocionals dels hòmens? Es fa prou per prevenir el suïcidi? Es promou l’accés a la informació sobre el càncer de pròstata i testicles? Són preguntes que mereixen resposta, que han de formar part del debat social.
A més, movember ens recorda que la salut no és només absència de malaltia. És benestar, és qualitat de vida, és sentir-se escoltat, estimat, valorat. És poder dir “no estic bé” sense por. És poder demanar ajuda i rebre-la. És poder ser un mateix, amb totes les seues llums i ombres.
En aquest sentit, el paper de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació és clau. Cal que difonguen testimonis reals, que donen veu a les persones que han superat dificultats, que visibilitzen la diversitat de vivències. Cal que deixen de perpetuar estereotips i que aposten per narratives més honestes, més respectuoses, més transformadores.
També és important que movember siga accessible. No tothom pot deixar-se bigot, no tothom se sent còmode amb aquest gest. Per això, cal oferir altres formes de participar: organitzar xarrades, fer donacions, compartir informació, acompanyar persones que ho necessiten. Totes les accions compten, totes les veus sumen.
Movember és, en definitiva, un crit d’esperança. Una invitació a mirar-nos amb més tendresa, a cuidar-nos millor, a construir una societat on la salut siga un dret real per a totes les persones. És un recordatori que ningú ha de lluitar a soles, que el suport col·lectiu pot salvar vides, que parlar pot ser el primer pas cap a la sanació.
És també una oportunitat per repensar la masculinitat des d’una perspectiva feminista, inclusiva, interseccional. Per reconéixer que els rols de gènere afecten a tothom, que la pressió social pot ser asfixiant, que cal obrir espais de diàleg i de cura. Per entendre que la vulnerabilitat no és debilitat, sinó coratge.
Movember ens convida a fer-nos preguntes incòmodes, a mirar de cara les ferides, a trencar el silenci. Ens convida a ser part del canvi, a construir ponts, a escoltar amb el cor obert. Ens recorda que la salut és cosa de totes i tots, que cuidar-nos és un acte de resistència, que estimar-nos és revolucionari.
Per això, aquest novembre, més enllà del bigot, fem que la conversa continue. Parlem amb els nostres amics, amb la nostra família, amb les persones que estimem. Preguntem com estan, escoltem sense jutjar, oferim suport. Fem que movember siga cada dia, que la cura siga quotidiana, que la salut siga prioritat.
I si alguna cosa ens ha d’ensenyar movember, és que el canvi comença en nosaltres. En la manera com ens relacionem, com ens cuidem, com ens expressem. En la capacitat de reconéixer les nostres necessitats, de posar límits, de buscar ajuda. En el compromís amb una vida més plena, més conscient, més compartida.
Movember és una revolució silenciosa, però poderosa. És un moviment que ens desafia a ser més autèntics, més valents, més humans. És una oportunitat per transformar el dolor en força, el silenci en paraula, la por en esperança.
Així que, aquest novembre, i tots els mesos de l’any, fem que la salut masculina siga visible, siga cuidada, siga celebrada. Fem que el bigot siga només el principi d’una conversa profunda, transformadora, necessària. Fem que movember siga vida.