La mort és un fet inevitable, però la manera com la societat la gestiona diu molt sobre els seus valors, prioritats i capacitat d’organització. Els cementeris municipals, sovint considerats una càrrega o una relíquia del passat, són en realitat una expressió de responsabilitat col·lectiva i de respecte institucional cap a les persones difuntes i les seues famílies. Ara bé, això no vol dir que la gestió pública haja de ser ineficient, desproporcionada o desconnectada de la realitat. Cal defensar-la, sí, però també cal racionalitzar-la.
Els ajuntaments són les institucions més pròximes a la ciutadania, i per tant les més indicades per garantir que els espais funeraris siguen accessibles, dignes i respectuosos amb la diversitat cultural i religiosa. La gestió pública permet evitar que la mort es convertisca en un negoci sense escrúpols, on les famílies siguen víctimes de l’especulació o de pràctiques abusives. Un cementeri municipal no és només un lloc d’enterrament; és un espai de memòria, de dol i de convivència simbòlica.
Ara bé, no podem ignorar que molts ajuntaments tenen dificultats per mantindre els cementeris en condicions òptimes. La falta de recursos, el deteriorament de les infraestructures i la burocràcia poden generar una gestió poc eficient. Per això cal repensar el model, no per abandonar-lo, sinó per fer-lo més sostenible. La racionalització passa per revisar els usos del sòl, adaptar els serveis a les necessitats reals de la població, incorporar alternatives com la cremació o els columbaris verticals, i fomentar la reutilització responsable dels espais.
També és fonamental que els cementeris municipals reflectisquen la pluralitat de la societat. Això implica adaptar les normatives a les pràctiques funeràries de diferents comunitats, garantir espais diferenciats quan calga, i promoure el diàleg amb les entitats religioses i culturals. La gestió pública té l’avantatge de poder actuar amb equitat i transparència, sempre que es faça amb sensibilitat i voluntat d’inclusió.
Un altre aspecte clau és la professionalització. Els ajuntaments han de comptar amb personal format, amb protocols clars i amb mecanismes de control que eviten la improvisació o la negligència. La mort mereix una gestió seriosa, no improvisada ni delegada a tercers sense supervisió. Això no exclou la col·laboració amb empreses o cooperatives, però sempre des d’un lideratge públic que marque les condicions i garantisca els drets de les persones.
La racionalització també implica revisar els costos. No tots els serveis funeraris han de ser gratuïts, però tampoc poden ser inaccessibles. Cal establir tarifes justes, bonificacions per a famílies vulnerables, i mecanismes de transparència que eviten l’opacitat en la concessió de nínxols o en la gestió de les instal·lacions. La mort no ha de ser un luxe, però tampoc ha de ser una càrrega insostenible per a l’administració.
Els cementeris municipals poden ser, a més, espais de valor patrimonial, històric i cultural. Molts contenen escultures, làpides, capelles o elements arquitectònics que formen part de la memòria col·lectiva. Preservar-los és també una forma de cuidar el llegat de la comunitat. En aquest sentit, cal integrar els cementeris en les polítiques de patrimoni, de turisme cultural i d’educació històrica.
La gestió pública no és incompatible amb la innovació. Els ajuntaments poden impulsar projectes de cementeris ecològics, espais memorials digitals, jardins del record o iniciatives de sostenibilitat funerària. El que cal és voluntat política, capacitat tècnica i una visió moderna de la mort com a part de la vida comunitària.
En aquest marc de gestió pública racionalitzada, cal també obrir la porta als funerals cívics i socials. No totes les persones volen o poden acomiadar els seus éssers estimats en contextos religiosos. Per això, els espais municipals —com ara centres culturals, auditoris, sales polivalents o jardins públics— poden ser escenaris idonis per a cerimònies laiques, personalitzades i respectuoses. Els ajuntaments poden facilitar l’ús d’aquests espais per garantir que totes les persones, independentment de les seues creences, tinguen l’oportunitat de ser acomiadades de manera digna i significativa.
Promoure els funerals cívics des de l’àmbit municipal reforça el caràcter inclusiu i plural de la gestió pública de la mort. No es tracta només de mantindre cementeris, sinó de reconéixer que el dol i la memòria són també qüestions socials, culturals i comunitàries. A més, aquestes cerimònies poden contribuir a reforçar els vincles entre les persones, a compartir el dol de manera col·lectiva i a dignificar la vida que s’acaba.
Defensar els cementeris municipals no vol dir negar els problemes que arrosseguen. Vol dir assumir-los amb responsabilitat, buscar solucions realistes i adaptar-se als temps. La gestió pública és una garantia de drets, però ha de ser eficient, sensible i oberta a la participació ciutadana. Només així podrem mantindre viva la dignitat en el moment de la mort.
Els ajuntaments han de continuar gestionant els cementeris, però han de fer-ho amb criteris de racionalitat, sostenibilitat i respecte. La mort no és només un tràmit; és un moment que mereix cura, atenció i compromís públic. I això, ben fet, només ho pot garantir una gestió municipal responsable.