Vicente Rojo i Lluch (1894–1966) va ser un dels estrategs militars més brillants i ètics del segle XX espanyol. Nascut a la Font de la Figuera, al País Valencià, en el si d’una família humil, va destacar des de ben jove per la seua intel·ligència, disciplina i vocació de servei. La seua trajectòria militar, marcada per la lleialtat a la legalitat republicana, el va convertir en una figura clau durant la Guerra Civil espanyola, i en un símbol de dignitat en temps de barbàrie.
Orígens i formació
Rojo va ingressar a l’Acadèmia Militar de Toledo, on va destacar per les seues capacitats tècniques i el seu rigor. Catòlic convençut, va combinar la formació militar amb una profunda reflexió ètica sobre el paper de l’exèrcit en la societat. No era un revolucionari, ni un ideòleg, sinó un professional que creia en la disciplina, la legalitat i el respecte institucional.
Amb l’arribada de la Segona República, Rojo va assumir càrrecs de responsabilitat en l’estructura militar, i va ser professor de tàctica a l’Acadèmia de Guerra. La seua visió moderna de l’estratègia, influïda per les doctrines franceses i les experiències de la Primera Guerra Mundial, el va convertir en un referent dins l’exèrcit republicà.
La Guerra Civil: estratègia i resistència
Quan esclata la Guerra Civil el 1936, Rojo pren una decisió que marcarà la seua vida: mantindre’s fidel a la República. Aquesta opció, que li va costar l’enemistat de molts companys d’armes, va ser fruit d’un compromís profund amb la legalitat democràtica. Rojo no va triar bàndol per ideologia, sinó per coherència institucional.
Durant el conflicte, va ser el cervell de les principals operacions militars republicanes: la defensa de Madrid, la batalla de l’Ebre, l’ofensiva de Terol. Amb recursos limitats, un exèrcit improvisat i una superioritat tècnica del bàndol franquista, Rojo va aconseguir resistir durant tres anys, amb una estratègia basada en la mobilitat, la sorpresa i la coordinació entre fronts.
La seua figura es va guanyar el respecte de molts, inclús dels adversaris. Era conegut per la seua serenitat, la seua capacitat de lideratge i la seua humanitat. No fomentava l’odi, sinó la resistència digna. En els moments més foscos, va apel·lar a la reconciliació i al diàleg, convençut que la guerra no podia ser la solució definitiva.
Exili i condemna
Amb la derrota republicana, Rojo inicia un exili dolorós. Primer a França, després a l’Argentina i Bolívia, on va continuar la seua tasca com a escriptor i docent militar. Malgrat les dificultats, no va perdre mai el sentit de la responsabilitat ni la fe en la justícia. Va escriure diversos llibres d’estratègia i memòries, on analitzava amb lucidesa les causes de la derrota i les mancances del bàndol republicà.
El 1957, decideix tornar a Espanya. El règim franquista el jutja per rebel·lió militar i el condemna a presó, tot i que finalment se li commuta la pena. La seua tornada no és triomfal, sinó silenciosa. Se li nega el reconeixement, se l’exclou de la vida pública, se l’intenta esborrar de la història. Però Rojo no es rendeix. Continua escrivint, reflexionant, deixant testimoni.
Mor a Madrid el 1966, en una Espanya encara marcada per la repressió. La seua figura, durant anys silenciada, comença a ser reivindicada a partir de la Transició, i especialment en l’àmbit local valencià.
Arrels valencianes i Sagunt com a ciutat adoptiva
La Font de la Figuera, el seu poble natal, ha mantingut viva la memòria de Rojo amb busts, carrers i homenatges. Però és Sagunt qui l’adopta com a fill il·lustre, reconeixent el seu vincle emocional, residencial i històric amb la ciutat. Durant la Guerra Civil, Rojo va residir a Sagunt, on va establir vincles amb la comunitat local, especialment amb el món obrer i la indústria siderúrgica.
Sagunt li va concedir el títol de fill adoptiu i li va retre dos homenatges públics de gran significat: el primer, l’any 1995, amb motiu del centenari del seu naixement; el segon, el 2019, en el marc de les accions de memòria històrica i dignificació republicana. Aquests actes van comptar amb la participació de institucions, entitats culturals, familiars i ciutadania, i van servir per reafirmar el compromís de Sagunt amb la veritat, la justícia i la memòria democràtica.
Llegat
Avui, la figura de Vicente Rojo és estudiada en escoles militars, en facultats d’història, en cercles memorialistes. El seu nom representa una manera d’entendre el servei públic: amb rigor, amb compromís, amb humanitat. En temps de polarització, el seu exemple ens recorda que la lleialtat a la democràcia no és una opció, sinó un deure.
Vicente Rojo i Lluch, fill de la Font de la Figuera i fill adoptiu de Sagunt, general de la República, estrateg de la dignitat, continua viu en la memòria de tots aquells que creuen en la justícia, la pau i la veritat.