La Nit Estellés no és només una cita literària. És una acció col·lectiva, una declaració de principis, una manera de dir que existim. En un país on la llengua pròpia és sovint marginada, on les institucions obliden el seu deure de protegir la diversitat cultural, la Nit Estellés esdevé un espai de resistència simbòlica. No celebrem només un poeta, sinó una genealogia de veus que han bastit el nostre imaginari col·lectiu. Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, O Bru i Vidal, i tantes altres figures que han fet de la paraula un acte de dignitat.
Estellés és, sens dubte, el cronista del poble. Amb una obra que travessa la quotidianitat, el desig, la mort i la memòria, va convertir el valencià en llengua literària de ple dret. Però més enllà de l’homenatge, cal entendre que la seua figura representa una manera de mirar el món, una manera de narrar-nos des de baix, des de la ferida, des de la tendresa. La seua poesia no és decorativa, és combativa. I en temps de retrocés lingüístic, de censura subtil, de invisibilització institucional, recuperar Estellés és recuperar-nos.
Però no podem quedar-nos en la figura masculina, per molt poderosa que siga. Cal reivindicar també les veus silenciades, les que van escriure des de la perifèria, des de la doble marginalitat. Maria Beneyto és una d’elles. Poeta i novel·lista, va escriure tant en castellà com en valencià, amb una obra marcada per la introspecció, la denúncia social i la defensa de la identitat femenina. La seua escriptura és ferida i clam, és resistència i bellesa. I en un país que sovint oblida les seues autores, posar Beneyto al centre és un acte de justícia.
La cultura no és un luxe, és una necessitat. I la llengua no és només un mitjà de comunicació, és un espai de construcció simbòlica, de memòria, de futur. Quan les institucions releguen el valencià, quan les polítiques lingüístiques es dilueixen en discursos tèbis, la societat civil ha de prendre la paraula. La Nit Estellés és una resposta a eixa negligència. És el poble que diu: no renunciem. No renunciem a la nostra llengua, a la nostra literatura, a la nostra memòria.
La literatura valenciana és rica, diversa, profunda. No és només Estellés, és també Beneyto, Bru i Vidal, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isabel-Clara Simó, i tantes altres veus que han bastit un corpus literari que mereix ser conegut, estudiat, estimat. Però per fer-ho cal voluntat política, cal compromís institucional, cal acció educativa. No n’hi ha prou amb homenatges puntuals. Cal integrar la literatura valenciana als currículums, als mitjans, als espais públics. Cal fer-la visible, fer-la viva.
La Nit Estellés pot ser el punt de partida. Pot ser l’espurna que encén la flama. Però cal que eixa flama es mantinga. Cal que la cultura siga política pública, que la llengua siga protegida, que la memòria siga compartida. I això implica recursos, implica formació, implica valentia. Implica entendre que la cultura no és neutral, que la llengua no és només una qüestió tècnica, sinó una qüestió de drets, de justícia, de dignitat.
En aquest context, la figura de Maria Beneyto pren una força especial. La seua obra, sovint oblidada, és una denúncia de les estructures patriarcals, una reivindicació de la veu femenina, una aposta per la introspecció com a forma de resistència. Els seus poemes parlen de la ferida, del silenci, de la memòria. I ho fan amb una bellesa que colpeja, que transforma. Recuperar Beneyto és recuperar una part essencial de la nostra literatura. És dir que les dones també han escrit, també han resistit, també han bastit país.
La cultura valenciana no pot ser només folklore. Ha de ser pensament, ha de ser crítica, ha de ser memòria. I això implica reconèixer les veus que han estat silenciades, les que han escrit des de la perifèria, les que han desafiat els cànons. La Nit Estellés pot ser un espai per a eixa reconeixença. Pot ser un moment per dir que la literatura valenciana és diversa, és plural, és viva.
Però cal anar més enllà. Cal que les institucions facen seua eixa reivindicació. Cal que el valencià tinga presència real en l’administració, en l’educació, en els mitjans. Cal que la cultura siga protegida, difosa, estimada. I això no és només responsabilitat dels governs, sinó també de la societat civil, dels col·lectius, de les persones que estimem la llengua i la literatura.
La Nit Estellés és una acció col·lectiva, però també és una acció íntima. És llegir un poema en veu alta, és compartir una estrofa amb qui estimem, és fer de la paraula un espai de trobada. I en eixa trobada hi ha resistència, hi ha memòria, hi ha futur. Perquè la literatura ens fa més lliures, més conscients, més humans.
En temps de censura, de banalització, de precarietat cultural, la Nit Estellés és una resposta. És dir que no ens conformem, que volem més, que mereixem més. És dir que la llengua és nostra, que la literatura és nostra, que la memòria és nostra. I que no la deixarem perdre.
Per això, cal que la Nit Estellés siga cada dia. Que la paraula siga present en les escoles, en els carrers, en les institucions. Que la literatura valenciana siga llegida, estudiada, estimada. Que les veus com Estellés, Beneyto, Bru i Vidal siguen referents, siguen companys de camí, siguen far en la foscor.
La cultura no és només passat, és també futur. I per construir eixe futur cal memòria, cal llengua, cal compromís. La Nit Estellés és una invitació a eixe compromís. És una crida a fer de la paraula un espai de justícia, de bellesa, de resistència.
I en eixa resistència, la figura de Maria Beneyto brilla amb força. La seua obra és testimoni d’una època, però també és far per als temps que vivim. Els seus versos parlen de la dona, de la ferida, de la memòria. I ho fan amb una bellesa que ens interpel·la, que ens transforma. Recuperar Beneyto és recuperar-nos.
La Nit Estellés és nostra. I la fem servir per dir que existim, resistim i escrivim. Que la llengua és viva, que la literatura és digna, que la memòria és compartida. Que no renunciem. Que volem viure plenament en valencià.