Imaginem per un moment que el món que coneixem es transforma. Que els carrers de València, de Castelló, d’Alacant, es convertixen en escenaris de pel·lícules vibrants, plenes de color, música i emocions desbordades. Que cada dia comença amb una cançó, que cada conflicte es resol amb una dansa, que cada amor és etern i cada llàgrima té banda sonora. Imaginem que vivim dins d’una pel·lícula de Bollywood.
Bollywood, la indústria cinematogràfica de Bombai, és molt més que un conjunt de pel·lícules en hindi. És una forma de veure el món, una estètica, una filosofia vital. Les seues produccions són conegudes per la seua capacitat de combinar drama, comèdia, acció, amor i crítica social en un mateix relat, tot embolicat en coreografies espectaculars i melodies que s’enganxen a l’ànima.
Si la nostra vida es regira com una pel·lícula hindú, el primer que canviaria seria el ritme. Ja no caminaríem, sinó que ballaríem. Les reunions de treball es convertirien en números musicals, les discussions familiars en duets dramàtics, les festes en explosions de color. El temps deixaria de ser lineal per convertir-se en una successió de moments intensos, on cada emoció es viu al màxim.
Però no tot seria superficial. El cinema de Bollywood, malgrat la seua fama de melodramàtic, és profundament compromés amb la realitat social. Moltes pel·lícules denuncien la corrupció, la desigualtat, la violència de gènere, la discriminació per classe o religió. Si visquérem dins d’una pel·lícula hindú, la nostra vida estaria plena de moments de rebel·lia, de lluita per la justícia, de solidaritat entre persones diverses. Seríem protagonistes d’històries que no només busquen entretenir, sinó transformar.
A més, en aquest món bollywoodià, l’amor seria omnipresent. Però no un amor superficial, sinó un amor que desafia normes, que trenca barreres, que s’enfronta a l’adversitat. Les relacions no serien només romàntiques, sinó també familiars, d’amistat, de comunitat. Cada gest d’afecte tindria una coreografia, cada mirada una cançó, cada abraçada un significat profund.
També canviarien les nostres formes de comunicar-nos. En lloc de missatges breus i correus electrònics, ens expressaríem amb metàfores, amb poesia, amb gestos teatrals. La paraula seria sagrada, el silenci significatiu, el crit una declaració. Aprendríem a escoltar amb el cor, a parlar amb l’ànima, a entendre amb el cos.
I què dir de la moda? Els carrers s’omplirien de teles brillants, de saris acolorits, de vestits amb pedreria. Cada persona seria una obra d’art en moviment. La roba no seria només funcional, sinó expressió de l’estat d’ànim, del moment vital, de la identitat. Les tendències no vindrien de les passarel·les, sinó de les emocions.
Però també hauríem d’aprendre a conviure amb el drama. En les pel·lícules de Bollywood, les emocions són extremes: l’alegria és eufòrica, la tristesa devastadora, la ràbia incendiària. Això ens obligaria a ser més conscients del que sentim, a donar-li espai a les emocions, a no reprimir-les. Seríem més vulnerables, però també més valents.
La música seria el fil conductor de la nostra existència. Cada moment tindria la seua banda sonora, cada decisió un ritme, cada record una melodia. Aprendríem a ballar amb la vida, a cantar les nostres esperances, a fer del soroll una harmonia. La música ens uniria, ens consolaria, ens inspiraria.
I enmig de tot això, la comunitat seria fonamental. Les pel·lícules hindús solen mostrar famílies extenses, barris units, amistats incondicionals. Si visquérem dins d’una pel·lícula de Bollywood, la solitud seria una excepció. Tindríem sempre algú al costat, algú que ens escolta, que ens acompanya, que ens sosté. La vida seria col·lectiva, compartida, celebrada.
Però també hauríem de fer front als antagonistes. En cada pel·lícula hi ha qui representa el poder corrupte, la intolerància, la violència. I nosaltres, com a protagonistes, hauríem de plantar cara, amb coratge, amb dignitat, amb creativitat. La lluita seria part de la trama, però també part del creixement.
En aquest món, les persones amb diversitat funcional, les persones migrades, les persones LGTBI, les persones majors, les criatures, tindrien un paper central. No serien secundàries, sinó protagonistes. Les seues històries serien contades amb respecte, amb sensibilitat, amb empatia. La inclusió no seria un objectiu, sinó una realitat.
I el final? Sempre hi ha un final en les pel·lícules de Bollywood. Però no sempre és feliç. A vegades és obert, a vegades és tràgic, a vegades és esperançador. El que importa no és com acaba, sinó com es viu. La vida, dins d’una pel·lícula hindú, seria una aventura, una travessia, una dansa.
Potser no podem transformar el món en una pel·lícula de Bollywood. Però sí que podem aprendre d’eixe esperit. Podem viure amb més intensitat, amb més consciència, amb més alegria. Podem fer de cada dia una escena memorable, de cada relació una història d’amor, de cada repte una oportunitat per créixer.
Bollywood ens ensenya que la vida pot ser art, que l’art pot ser vida, que les emocions són poderoses, que la comunitat és essencial, que la diversitat és bella. I si, per un moment, decidim ballar enmig del carrer, cantar enmig del silenci, estimar sense por, potser estarem vivint, encara que siga un poc, dins d’una pel·lícula hindú.