El Teatre Romà, rehabilitat i actiu, és l’exemple que la ciutat pot ser un referent cultural de primer ordre. Malgrat les polèmiques sobre la seua intervenció, hui és un espai viu, amb programació estable i projecció internacional. És la prova que, amb voluntat política i recursos, Sagunt pot ser un far cultural. Però el Castell, amb les seues muralles esberlades, o el Grau Vell, amb la seua memòria marítima en perill, ens recorden que la desídia institucional pot convertir la història en runa. I encara més greu: el patrimoni industrial, clau per entendre la identitat contemporània de Sagunt, continua marginat, fragmentat i sense un projecte integral que el dignifique.
El patrimoni no és només pedra, ferro o documents. És memòria viva, és identitat compartida, és la veu de les generacions que ens han precedit. Entendre’l com un projecte col·lectiu és fonamental, perquè no pot ser patrimoni si no és patrimoni de totes i tots. Les institucions tenen l’obligació legal i moral de protegir-lo, però les inversions arriben tard, malament o no arriben. La ciutadania, sense la pressió popular, sense la implicació de les entitats socials, veu com el patrimoni esdevé un luxe decoratiu. La gent ha de ser protagonista, no espectadora. Les entitats culturals i socials mantenen viva la flama, organitzen visites, denuncien l’abandonament, reclamen dignitat. El patrimoni és, per tant, un espai de democràcia. Si es gestiona de manera participativa, es converteix en motor de cohesió. Si es deixa en mans de la burocràcia i la indiferència, esdevé un record apagat.
El contrast és evident. El Teatre Romà funciona, però el Castell s’ensorra. El Grau Vell, antic port històric, és reduït a un espai degradat i oblidat. El patrimoni industrial, amb les instal·lacions siderúrgiques, les colònies obreres i les infraestructures ferroviàries, forma part d’una identitat obrera que ha marcat la ciutat. Però la mirada institucional continua sent fragmentada: es protegeix un edifici ací, es fa una ruta allà, però falta un projecte integral que done sentit i dignitat a tot el conjunt.
Cal dir-ho clar: el patrimoni saguntí pateix per la manca de voluntat política. El Ministeri de Cultura envia inversions amb comptagotes, com si Sagunt no apareguera en el mapa prioritari de Madrid. La Generalitat Valenciana parla de Sagunt com a capital cultural, però les inversions no corresponen a les paraules. L’Ajuntament, que hauria de ser avantatge per la proximitat, sovint es converteix en excusa. La sensibilitat patrimonial és escassa, i les polítiques locals es centren més en l’ús immediat que en la preservació a llarg termini. Sense recursos i sense compromís, el patrimoni es converteix en un decorat fràgil.
El patrimoni industrial és la gran assignatura pendent. Sagunt és coneguda internacionalment per la seua trajectòria siderúrgica, per la seua identitat obrera, per la seua capacitat de transformar el ferro en motor econòmic i social. Però què queda d’aquella memòria? Restes disperses, edificis abandonats, rutes improvisades. Falta un pla integral que protegisca els espais més significatius, que done ús cultural i social als edificis, que connecte el patrimoni industrial amb el patrimoni històric i natural, que reconega la memòria obrera com a part fonamental de la identitat valenciana. El patrimoni industrial no és un apèndix, és part del cor de Sagunt. Ignorar-lo és amputar la història contemporània de la ciutat.
Sagunt no és només Sagunt. El seu patrimoni forma part de la memòria valenciana i universal. El Teatre Romà és referent mediterrani. El Castell és testimoni de civilitzacions que han marcat Europa. El Grau Vell és part de la història marítima valenciana. El patrimoni industrial és clau per entendre la modernitat obrera del segle XX. Per això, la negligència institucional no és només un problema local, és una pèrdua global. Quan Sagunt s’ensorra, s’ensorra també una part de la memòria col·lectiva de totes i tots.
Davant la desídia institucional, la ciutadania ha de ser motor de canvi. Les associacions culturals, les entitats veïnals, els col·lectius socials han demostrat que, amb voluntat, es poden fer miracles: visites guiades, campanyes de sensibilització, denúncies públiques. Però no és suficient. La ciutadania no pot substituir les institucions. Pot pressionar, pot denunciar, pot proposar. Però la responsabilitat última és política, i ací és on cal exigir compromís ferm i real.
Si no hi ha inversions, si no hi ha sensibilitat, el patrimoni corre el risc de convertir-se en un record apagat. Un Castell que es desfà, un Grau Vell que s’ensorra, unes instal·lacions industrials que desapareixen. Tot això pot acabar sent només fotografies en llibres, memòries en arxius, records en converses. I això seria una derrota col·lectiva. Perquè el patrimoni no és només passat, és futur. És motor de turisme, de cultura, d’educació, d’identitat. És la base sobre la qual es construeix una ciutat digna i amb projecció.
Sagunt mereix un compromís ferm i real. Mereix inversions del Ministeri, de la Generalitat i de l’Ajuntament. Mereix sensibilitat política i social. Mereix un projecte integral que dignifique el seu patrimoni històric, marítim i industrial. El patrimoni no pot ser un luxe ni un decorat. Ha de ser motor de futur, ha de ser memòria viva, ha de ser identitat compartida.
Sagunt és una ciutat que parla amb pedres, amb ferro i amb mar. Però si no escoltem eixa veu, si no la cuidem, si no la dignifiquem, correm el risc de perdre-la. I perdre Sagunt és perdre una part fonamental de la memòria valenciana i universal.