Parlar del romaní és parlar d’una llengua indoeuropea, emparentada amb el sànscrit, que va arribar a Europa des de l’Índia fa més de mil anys. Al llarg del temps, ha anat incorporant elements de les llengües dels territoris on el poble gitano s’ha establit, però ha mantingut una estructura pròpia i una identitat lingüística que ha sobreviscut malgrat les discriminacions. Al País Valencià, el romaní no ha estat una llengua oficial ni reconeguda institucionalment, però ha estat present en la parla quotidiana, en expressions populars, en el lèxic col·loquial i en la memòria oral.
Algunes paraules que emprem en valencià tenen origen romaní, tot i que sovint no en som conscients. El mot “xaval”, per exemple, que s’utilitza per referir-se a un jove, prové del romaní “čhavo”, que significa “xiquet”. També “xurro”, en el sentit de persona de fora o diferent, té connexions amb el romaní, tot i que el seu ús ha estat marcat per connotacions estigmatitzadores. Altres termes com “paripé”, “chachi”, “currar” o “camelar” tenen arrels en el romaní o en el caló, la variant hispànica del romaní que ha influït en el castellà i, per extensió, en el valencià.
Aquestes paraules, que han entrat en el valencià per la via de l’oralitat, són testimonis d’una història compartida, d’una convivència que sovint ha estat conflictiva però també fecunda. El poble gitano ha estat part del teixit social valencià durant segles, i la seua llengua ha contribuït a enriquir el nostre parlar. Ignorar-ho seria negar una part de la nostra identitat col·lectiva.
Ara bé, cal fer una reflexió crítica sobre com s’han incorporat aquestes paraules. En molts casos, han arribat carregades d’estereotips, de prejudicis, de mirades paternalistes o despectives. El romaní ha estat associat a la marginalitat, a la delinqüència, a la informalitat, i això ha afectat la percepció de les paraules que en provenen. És responsabilitat nostra, com a comunitat lingüística, revisar aquestes connotacions, dignificar l’origen de les paraules i reconéixer la diversitat que conforma el valencià.
En aquest sentit, el valencià és una llengua viva, oberta, capaç d’incorporar elements d’altres llengües i cultures. La presència del romaní en el nostre lèxic és una oportunitat per repensar la nostra identitat des d’una perspectiva inclusiva, intercultural i antiracista. No es tracta només de reconéixer l’origen d’un mot, sinó de reconéixer les persones que l’han portat, les històries que l’han transmés, les lluites que l’han mantingut viu.
A més, en un moment en què el valencià lluita per la seua normalització, per la seua presència en tots els àmbits de la vida, és fonamental que aquesta lluita siga també una lluita per la diversitat interna. El valencià no és una llengua homogènia, ni ha de ser-ho. És una llengua que es parla en barris, en pobles, en famílies diverses, i que ha de reflectir aquesta pluralitat. Incorporar el romaní, visibilitzar-lo, estudiar-lo, és una manera de fer del valencià una llengua més rica, més justa, més humana.
També cal destacar el paper que poden jugar les institucions educatives, culturals i lingüístiques en aquest procés. L’ensenyament del valencià ha de contemplar la seua dimensió intercultural, ha de mostrar les influències que ha rebut, ha de donar veu a les comunitats que l’han enriquit. Això implica revisar els materials didàctics, promoure estudis sobre el romaní, incloure testimonis de persones gitanes en els espais de formació i difusió lingüística.
D’altra banda, el món de la cultura popular, de la música, del teatre, de la literatura, pot ser un espai privilegiat per a fer visible el romaní i la seua aportació al valencià. Hi ha artistes gitanes que utilitzen el romaní en les seues creacions, que reivindiquen la seua llengua com a part de la seua identitat i que poden ajudar a trencar estereotips. Donar-los espai, escoltar-les, col·laborar amb elles, és una manera de construir una cultura valenciana més inclusiva i més representativa.
Finalment, cal recordar que les llengües són eines de comunicació, però també són espais de poder. Decidir quines paraules s’incorporen, quines s’exclouen, quines s’estigmatitzen, és una decisió política. Reivindicar el romaní en el valencià és, per tant, una acció política, una aposta per la justícia lingüística, per la memòria compartida, per la dignitat de totes les persones que habiten el nostre territori.
En definitiva, el romaní és una part del nostre patrimoni lingüístic, encara que siga invisible per a moltes persones. Les paraules que ens ha deixat són ponts entre cultures, entre històries, entre resistències. Fer-les visibles, dignificar-les, estimar-les, és una manera de fer del valencià una llengua més completa, més diversa, més nostra. I és també una manera de reconéixer que la identitat valenciana no es construeix des de la puresa, sinó des de la barreja, des de la convivència, des de la capacitat d’acollir i transformar.