Aquest interrogant no és nou. És una ferida que arrosseguem des de fa dècades, des que el nostre autogovern va nàixer tutelat, condicionat i, massa sovint, ignorat per les estructures de poder centralista. La dimissió de Mazón podria ser una oportunitat per obrir un procés democràtic, transparent i participatiu, on el poble valencià poguera escollir lliurement qui vol al capdavant de les institucions. Però en lloc d’això, assistim a una nova escenificació de la política de despatx, on dos líders estatals negocien des de Madrid el futur d’un territori que ni coneixen ni respecten.
És una mostra més del menyspreu que patim com a poble. No és només que ens imposen noms, sinó que ens neguen el dret a decidir. Ens tracten com una sucursal, com una peça més del seu tauler polític, sense reconéixer la nostra identitat, la nostra història ni la nostra voluntat col·lectiva. I això, sincerament, és indigne.
Si realment cregueren en la democràcia, si realment respectaren el nostre autogovern, convocarien eleccions. Ens deixarien votar. Ens permetrien expressar-nos com a poble. Però no ho fan. Prefereixen pactar entre ells, repartir-se el poder, i continuar governant-nos des de la distància, com si fórem incapaços de decidir per nosaltres mateixos.
Aquesta actitud no és nova. Ja en el primer Estatut d’Autonomia del País Valencià, aprovat l’any 1982, es va evidenciar la voluntat de controlar des de Madrid el nostre autogovern. Aquell estatut, que hauria d’haver sigut fruit d’un procés participatiu i arrelat al territori, va ser modificat en diverses ocasions sense consultar la ciutadania. Les reformes del 2006 i del 2011, per exemple, van ser impulsades des del Congrés dels Diputats, amb escassa incidència de les Corts Valencianes. El resultat? Un text que, tot i millorar competències, continuava subordinat a la voluntat del govern central.
Un altre cas paradigmàtic és el del finançament autonòmic. El País Valencià és, des de fa anys, un dels territoris pitjor finançats de tot l’Estat. Malgrat les promeses, cap govern central ha impulsat una reforma justa. Les decisions sobre els pressupostos, les inversions en infraestructures i els serveis públics continuen depenent de pactes entre partits estatals que sovint ens utilitzen com a moneda de canvi. Mentrestant, les valencianes i els valencians paguem més del que rebem, i veiem com els nostres hospitals, escoles i carreteres pateixen les conseqüències d’un sistema injust.
També cal parlar de la gestió de l’aigua. El transvasament Tajo-Segura, que afecta directament l’agricultura valenciana, ha sigut objecte de decisions preses des de Madrid, sense escoltar les necessitats del territori. Els nostres regants han hagut de mobilitzar-se, fer sentir la seua veu, i reclamar el que és seu. Però, una vegada més, les resolucions s’han dictat des de la capital, ignorant la realitat del camp valencià.
I què dir de la política lingüística? Les decisions sobre l’ús del valencià en l’administració, l’educació o els mitjans de comunicació han estat condicionades per normatives estatals que sovint no entenen ni respecten la nostra llengua. La imposició de criteris uniformitzadors, la manca de reconeixement del valencià com a llengua pròpia i oficial en igualtat de condicions, i la pressió per castellanitzar els espais públics són exemples clars d’una política que nega la diversitat i la pluralitat.
Tot això ens porta a una conclusió inevitable: Madrid no pot continuar decidint per nosaltres. Necessitem un autogovern real, fort, arrelat al territori, que responga a les necessitats de la ciutadania i no als interessos dels partits estatals. Necessitem institucions que ens representen, que ens escolten, que ens respecten. I per això, cal que les decisions es prenguen ací, al País Valencià, i no en despatxos llunyans.
La dignitat d’un poble es mesura per la seua capacitat de decidir. I nosaltres, les valencianes i els valencians, som prou. Prou per escollir qui volem que ens governe. Prou per defensar els nostres drets. Prou per construir un futur millor. No volem ser espectadors d’un pacte entre Feijóo i Abascal. Volem ser protagonistes del nostre destí.
Per això, exigim que s’avancen les eleccions. Que se’ns permeta votar. Que se’ns done veu. No com un gest de cortesia, sinó com un dret fonamental. La democràcia no és només votar cada quatre anys. És garantir que les decisions es prenen amb i per la ciutadania. És reconéixer la sobirania del poble. És respectar la voluntat col·lectiva.
No podem continuar acceptant imposicions. No podem resignar-nos a ser governats des de Madrid. Hem de reivindicar el nostre dret a decidir. Hem de alçar la veu. Hem de construir un País Valencià lliure, just i democràtic.
I això només serà possible si deixem de mirar cap a Madrid i comencem a mirar-nos a nosaltres mateixos. Si confiem en la nostra gent. Si escoltem les nostres veus. Si posem el futur en mans del poble.
Perquè el País Valencià no és una peça més del tauler polític espanyol. És un poble amb identitat, amb història, amb dignitat. I mereix ser tractat com a tal.
Que ningú decidisca per nosaltres. Que ningú ens negue el dret a votar. Que ningú ens diga que no som prou.
Som el País Valencià. I som prou.