Aquest dia va nàixer com a resposta als assassinats comesos per Gary Ridgway, conegut com l’Assassí de Green River, que entre els anys vuitanta i noranta va matar a més de 49 dones a Seattle, moltes d’elles treballadores sexuals. Quan el van detindre, va declarar amb fredor que la seua intenció era “matar-ne tantes com poguera per a netejar els carrers”. Aquesta frase, tan brutal com reveladora, ens mostra una lògica de deshumanització que considera certes vides com a prescindibles.
Des d’una mirada filosòfica, aquest fet ens obliga a qüestionar el valor que atribuïm a les persones en funció del seu rol social, del seu cos, de la seua classe o de la seua activitat laboral. Qui mereix viure? Qui té dret a ocupar l’espai públic? Les persones que treballen en el món del sexe han estat històricament situades en els marges de la moral, de la legalitat i de la protecció institucional. Però aquesta marginalitat no és natural ni inevitable: és construïda socialment.
El sociòleg Pierre Bourdieu parlava del capital simbòlic com allò que dona prestigi i legitimitat. Les treballadores sexuals, desproveïdes d’aquest capital, són invisibilitzades, criminalitzades i, en casos extrems, assassinades sense que la societat s’altere. El 17 de desembre, impulsat per activistes com Annie Sprinkle i Robyn Few, no només recorda les víctimes, sinó que denuncia el sistema que va permetre la seua mort. És una data que ens convida a repensar el paper de l’Estat, de les lleis prohibicionistes, dels mitjans de comunicació i de les nostres pròpies creences.
La violència contra les persones que exerceixen el treball sexual no comença amb el colp, sinó amb el silenci que el precedeix. En contextos on aquesta activitat és penalitzada o estigmatitzada, les persones que la practiquen queden fora de l’empara legal, sense accés a la salut, a la justícia ni a la protecció. Aquesta exclusió institucional reforça la idea que les seues vides valen menys.
La filòsofa Judith Butler parla de les vides plorades: aquelles que, quan es perden, generen dol públic. Les víctimes de Ridgway van ser, durant anys, vides no plorades. Només quan se’ls va donar nom, rostre i memòria, va començar un procés de reparació simbòlica.
Per això, el 17 de desembre no és només una data per recordar, sinó per transformar. Perquè cap persona siga assassinada per exercir la seua llibertat. Perquè el treball sexual deixe de ser una condemna i es reconega com una activitat legítima. Perquè la justícia no depenga del tipus de vida que portem, sinó del fet que som éssers humans.
Posar fi a la violència contra les treballadores sexuals és, en última instància, posar fi a una forma de violència contra la humanitat mateixa.