La investidura de Juan Francisco Pérez Llorca com a president de la Generalitat Valenciana ha estat un dels episodis més singulars i, alhora, més inquietants de la política valenciana recent. No per la novetat del canvi de lideratge, que en democràcia és sempre possible i legítim, sinó per les condicions en què s’ha produït i pel clima que ha envoltat la seua proclamació. El que hauria de ser un moment de renovació institucional, de projecció cap al futur i de reafirmació de la dignitat col·lectiva, s’ha convertit en una cerimònia amarga, marcada per l’absència del seu predecessor, pel silenci incòmode de part de la bancada popular i per la sensació que el preu pagat per aconseguir la presidència ha estat massa alt.
Quan un líder arriba al poder sense entusiasme, sense aplaudiments i amb la percepció que ha hagut de sotmetre’s a les exigències d’un aliat incòmode, la legitimitat formal es veu acompanyada d’una fragilitat política que pot condicionar tota la seua acció de govern. Pérez Llorca ha estat investit gràcies al suport de Vox, un partit que ha convertit la immigració en arma política i que ha imposat una agenda que desborda els límits del consens democràtic. El nou president ha assumit sense matisos les seues demandes, fins i tot amb frases que evoquen un retorn forçat de persones migrants a les seues famílies, com si la mobilitat humana fóra una anomalia que cal corregir i no una realitat complexa que exigeix polítiques inclusives, respectuoses i solidàries.
Aquest gest no és menor. Significa que la presidència de la Generalitat es construeix sobre una base ideològica que no respon a la pluralitat de la societat valenciana, sinó a la pressió d’un soci que, més que aliat, és rival sistèmic. El PP ha acceptat un peatge altíssim per mantenir el poder, i aquest peatge es tradueix en concessions que afecten drets fonamentals, en discursos que criminalitzen la diversitat i en una renúncia a liderar amb autonomia. El resultat és un Consell que naix amb la sensació de dependència, amb un president que no ha pogut ni tan sols mencionar el seu antecessor, Carlos Mazón, en el discurs d’investidura, com si la memòria recent fóra un llast que cal esborrar.
La política valenciana ha viscut moments de gran intensitat simbòlica. Recordem la investidura de Francisco Camps el 2003, envoltada d’eufòria i promeses de prosperitat, o la de Ximo Puig el 2015, que va significar un gir cap a la regeneració i la recuperació de la confiança ciutadana després d’anys de corrupció. En canvi, la de Pérez Llorca s’ha percebut com un tràmit, com una obligació més que com una celebració. La imatge d’un president que saluda Mazón amb fredor, que rep el primer abraç d’una figura vinculada a la trama Gürtel i que veu com la seua bancada aplaudeix sense convicció, dibuixa un escenari de fragilitat institucional.
La fragilitat no és només interna. També és externa, perquè la societat valenciana observa amb perplexitat com el nou Consell es compromet a aplicar polítiques que poden dividir, excloure i retrocedir en matèria de drets. Quan es parla de “treballar perquè les persones migrants tornen amb les seues famílies”, s’està transmetent un missatge que ignora les causes reals de la migració, que invisibilitza les aportacions de les persones migrants a la nostra societat i que redueix la complexitat humana a un eslògan simplista. És un discurs que pot alimentar la por i el rebuig, i que contradiu els valors d’inclusió i convivència que haurien de guiar qualsevol govern democràtic.
La investidura amarga és també un reflex de la crisi de lideratge dins del Partit Popular valencià. Mazón, marcat per la gestió de la DANA de 2024 i per la seua incapacitat de donar resposta a una tragèdia amb centenars de víctimes, ha desaparegut del protagonisme polític. La seua absència en el moment de la investidura és simbòlica: representa la fi d’una etapa i la constatació que el PP ha buscat un recanvi ràpid per evitar l’erosió definitiva. Però aquest recanvi no ha estat fruit d’un projecte il·lusionant, sinó d’una negociació amb Vox que ha deixat cicatrius.
El nou president hereta un Consell amb reptes enormes: la reconstrucció després de la DANA, la gestió de la crisi econòmica, la necessitat de reforçar els serveis públics i la urgència de garantir la cohesió social. Però com es poden afrontar aquests reptes amb un govern que naix condicionat, amb un president que ha hagut de cedir a les exigències d’un soci que no comparteix els valors de la convivència democràtica? La resposta no és senzilla, però la sensació és que la Generalitat inicia una etapa marcada per la tensió, per la manca de confiança i per la incertesa.
La política no és només gestió; és també símbol, relat i capacitat de generar esperança. Quan un president és investit, la societat espera sentir un discurs que inspire, que marque un camí i que done confiança en el futur. En el cas de Pérez Llorca, el discurs ha estat buit de referències al seu predecessor, ple de concessions a Vox i mancat de visió pròpia. Això genera un buit simbòlic que pot ser perillós, perquè la ciutadania necessita creure que el seu govern té un projecte clar, més enllà de les imposicions d’un aliat.
La investidura amarga ens obliga a reflexionar sobre el paper de les institucions en la defensa dels drets i de la dignitat col·lectiva. La Generalitat no pot ser un instrument al servei de pactes de conveniència, sinó un espai de lideratge que represente la pluralitat del poble valencià. Quan es renuncia a aquesta funció, es posa en risc la confiança ciutadana i es debilita la democràcia.
És cert que la política és l’art del possible i que els pactes són necessaris per governar. Però hi ha límits que no es poden traspassar. El límit és la dignitat de les persones, el respecte als drets humans i la defensa de la convivència. Quan un govern accepta discursos que criminalitzen la migració, que invisibilitzen la diversitat o que redueixen la complexitat social a consignes simplistes, està traspassant aquest límit. I això és el que preocupa de la investidura de Pérez Llorca: que el preu pagat per aconseguir la presidència siga la renúncia a defensar la dignitat col·lectiva.
La societat valenciana té una llarga tradició de resistència, de creativitat i de capacitat de superar adversitats. Des de les lluites per la llengua i la cultura fins a les mobilitzacions per la justícia social, el poble valencià ha demostrat que sap defensar la seua identitat i els seus drets. Davant d’un govern que naix condicionat per Vox, aquesta tradició pot ser clau per mantenir viva la flama de la convivència i per exigir polítiques inclusives.
La investidura amarga no ha de ser el final de l’esperança, sinó el recordatori que la democràcia necessita vigilància, crítica i participació. La ciutadania té el poder de fiscalitzar, de denunciar i de proposar alternatives. Els moviments socials, les entitats culturals, els clubs esportius i les associacions veïnals poden jugar un paper fonamental per contrarestar discursos excloents i per reforçar la cohesió.
En definitiva, la presidència de Pérez Llorca comença amb fragilitat, amb dependència i amb un relat que no inspira. Però la història ens ensenya que els governs que naixen sense entusiasme tenen dificultats per consolidar-se. La societat valenciana té l’oportunitat de demostrar que la dignitat no es negocia, que la convivència és irrenunciable i que la memòria col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència.
La investidura amarga és un avís. Un avís que la política pot perdre el seu sentit si es converteix en un joc de poder sense projecte. Un avís que la democràcia es debilita quan es renuncia a defensar els drets de totes les persones. Un avís que la societat ha de mantindre’s alerta per evitar que la Generalitat es convertisca en un instrument de poder buit de projecte.
La continuació d’aquest article d’opinió ha de remarcar que la investidura de Pérez Llorca no és només un episodi puntual, sinó un símptoma d’una manera de fer política que prioritza la supervivència sobre la coherència. Quan un partit accepta condicions que contradiuen els seus propis discursos anteriors, quan renuncia a marcar un camí propi per sotmetre’s a les exigències d’un soci que no comparteix els valors de la convivència, està enviant un missatge clar: el poder es manté a qualsevol preu. I aquest preu, en el cas valencià, és la renúncia a defensar una societat plural, diversa i oberta.
El poble valencià mereix un govern que parle amb veu pròpia, que siga capaç de reconéixer els errors del passat i de construir un futur amb dignitat. La gestió de la DANA de 2024 va ser un punt d’inflexió que va demostrar la importància de la responsabilitat institucional. Les famílies de les víctimes necessiten més que excuses; necessiten polítiques de prevenció, de protecció i de memòria. Però en lloc d’assumir aquest repte amb valentia, el nou president ha preferit centrar el seu discurs en la immigració, com si el problema central de la societat valenciana fóra la presència de persones migrants i no la fragilitat dels serveis públics davant les emergències.
Aquest desplaçament del focus és perillós. No només invisibilitza les necessitats reals de la ciutadania, sinó que alimenta un relat que divideix i que pot generar conflicte social. La immigració no és una amenaça, sinó una realitat que enriqueix la nostra cultura, que aporta força laboral i que contribueix a la diversitat. Convertir-la en problema és una estratègia política que busca mobilitzar la por i el rebuig, però que no aporta solucions.
La investidura amarga ens recorda que la política valenciana viu un moment de transició. El PP ha perdut l’oportunitat de liderar amb autonomia i ha optat per la dependència. Vox ha aconseguit imposar la seua agenda sense ni tan sols mostrar entusiasme, com si el seu objectiu fóra demostrar que pot condicionar sense comprometre’s. I la societat observa amb perplexitat com el Consell naix amb un relat feble, amb un president que no inspira i amb un futur incert.
Però la història no està escrita. La ciutadania té la capacitat de transformar aquest escenari. La crítica, la mobilització i la participació poden ser les eines per exigir un govern que responga a les necessitats reals. Les entitats culturals poden reivindicar la diversitat com a valor irrenunciable. Els clubs esportius poden demostrar que la convivència és possible en la pràctica quotidiana. Les associacions veïnals poden denunciar les mancances dels serveis públics i exigir respostes.
La investidura amarga pot ser l’inici d’una etapa de resistència cívica. Una etapa en què la societat valenciana recorde que la dignitat no es negocia, que la convivència és un dret i que la memòria col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència. La Generalitat és una institució que ha de representar el poble, i si el govern renuncia a fer-ho, serà la ciutadania qui recorde que la democràcia no és només votar, sinó també participar, exigir i construir.
En aquest sentit, cal reivindicar la importància de la memòria. La DANA de 2024 no pot ser oblidada ni reduïda a un episodi incòmode. Ha de ser un recordatori constant de la necessitat de polítiques públiques eficaces, de la responsabilitat institucional i de la solidaritat col·lectiva. Quan un govern es compromet a demanar perdó, ha de fer-ho amb accions, no només amb paraules. I la societat té el dret de fiscalitzar que aquest compromís es complisca.
La investidura amarga és també un avís per a la resta de forces polítiques. El PSPV, Compromís i altres grups han de ser conscients que la seua responsabilitat no és només oposar-se, sinó construir alternatives que inspiren. La crítica és necessària, però la proposta és imprescindible. Si el govern naix feble, l’oposició ha de ser forta, no només en el discurs, sinó en la capacitat de connectar amb la ciutadania i de plantejar projectes que responguen a les necessitats reals.
En definitiva, la presidència de Pérez Llorca comença amb fragilitat, amb dependència i amb un relat que no inspira. Però la societat valenciana té la força de la memòria, de la diversitat i de la dignitat. La investidura amarga pot ser el recordatori que la democràcia necessita vigilància, crítica i participació. I pot ser també l’oportunitat per demostrar que el poble valencià no accepta renúncies, que la convivència és irrenunciable i que la dignitat col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència.
Aquest article vol ser una crida a la reflexió i a l’acció. La investidura de Pérez Llorca no ha de ser vista només com un canvi de president, sinó com un símptoma d’una manera de fer política que pot debilitar la democràcia. Però també pot ser l’inici d’una etapa en què la societat valenciana recorde que la seua força no depén dels pactes de poder, sinó de la capacitat de defensar la dignitat, la convivència i la memòria.
La investidura amarga és un avís, però també una oportunitat. Una oportunitat per demostrar que la democràcia és més forta que qualsevol pacte de conveniència, que la dignitat no es negocia i que la convivència és irrenunciable. El futur de la Generalitat dependrà de la capacitat de la societat valenciana de mantindre viva aquesta convicció.
