Cada quart dijous de novembre, milions de persones als Estats Units s’apleguen al voltant d’una taula per celebrar l’Acció de Gràcies. El ritual és conegut: gall dindi farcit, puré de creïlla, salsa de nabius i una atmosfera de gratitud familiar. Però sota aquesta postal amable s’amaga una història complexa, sovint tergiversada, que mereix ser revisitada amb mirada crítica.
La versió oficial parla d’una trobada harmoniosa entre colons anglesos i pobles indígenes el 1621, compartint la collita i la supervivència. Un relat que ha estat elevat a mite fundacional, com si la nació nord-americana hagués nascut del diàleg i la cooperació. Tanmateix, la història real és molt més dolorosa: després d’aquell primer banquet, van venir dècades de massacres, despossessió i genocidi cultural. Els mateixos pobles que van ajudar els colons van ser expulsats, exterminats o assimilats per força.
L’Acció de Gràcies, doncs, no és només una festa. És una construcció política, una eina de cohesió nacional que ha servit per blanquejar el passat colonial i invisibilitzar les veus indígenes. Mentre les famílies celebren, moltes comunitats natives commemoren el “Dia Nacional de Dol”, recordant els seus morts i reivindicant la veritat històrica.
Cal preguntar-nos: què celebrem quan celebrem? Pot una societat avançar si fonamenta la seva identitat en relats edulcorats? La memòria no ha de ser un obstacle, sinó una eina de transformació. Reconèixer el dolor, la injustícia i les veus silenciades és el primer pas cap a una cultura de pau i reparació.
Des de la nostra realitat mediterrània, també podem aprendre. Les nostres festes, rituals i commemoracions haurien de ser espais de veritat, inclusió i memòria compartida. Perquè només des de la complexitat podem construir comunitats més justes, més conscients i més humanes.