El primer Congrés d'Arxius Històrics Industrials celebrat a Sagunt entre el 6 i el 8 de novembre de 2025 ha sigut presentat com una fita decisiva en la recuperació i posada en valor del patrimoni documental industrial. Amb seu al Horno Alto número 2 del Port de Sagunt, l'esdeveniment ha reunit expertes d'arreu de l'Estat, entitats patrimonials, representants institucionals i col·lectius vinculats a la memòria històrica. Tot i això, darrere de l'entusiasme institucional i la solemnitat de les intervencions, s'ha evidenciat una mancança greu: l'arxiu de la Fundació de la Comunitat Valenciana de Patrimoni Industrial i Memòria Obrera del Port de Sagunt no té registrat el seu propi llegat documental. Una paradoxa que mereix una reflexió crítica profunda.
La celebració del congrés ha sigut anunciada com un punt d'inflexió en la gestió dels arxius industrials, un espai per a compartir bones pràctiques, debatre sobre la digitalització, la conservació i la divulgació dels fons documentals. Però, com pot ser que en un congrés dedicat a la memòria industrial, el principal arxiu vinculat al Port de Sagunt no tinga catalogat ni registrat el seu propi fons? Aquesta absència no és només una qüestió tècnica o administrativa, sinó una mostra de les contradiccions que travessen la política patrimonial valenciana.
El Port de Sagunt ha sigut un dels epicentres industrials més importants del País Valencià. Els Altos Hornos del Mediterráneo, la siderúrgia, la lluita obrera, les mobilitzacions socials, les transformacions urbanes... tot això forma part d’un llegat col·lectiu que ha marcat generacions. La Fundació de la Comunitat Valenciana de Patrimoni Industrial i Memòria Obrera va nàixer precisament amb la voluntat de preservar eixe llegat, de donar veu a les persones treballadores, de recuperar la memòria viva del territori. Que el seu arxiu no estiga registrat en el congrés és una negligència que cal denunciar.
No es tracta només d’una omissió. És una invisibilització. En un context on la memòria obrera ha sigut històricament marginada, ignorada o instrumentalitzada, la falta de reconeixement documental perpetua eixa dinàmica. El congrés ha donat veu a tècniques d’arxiu, a responsables institucionals, a expertes en gestió patrimonial, però ha oblidat les veus que van construir el Port amb les seues mans, amb el seu esforç, amb la seua lluita. Sense elles, no hi ha memòria industrial que valga.
La memòria no és neutra. Arxivar és decidir què es conserva i què s’oblida. I en eixa decisió hi ha poder. El fet que la Fundació no tinga registrat el seu arxiu implica que no hi ha accés públic, que no hi ha transparència, que no hi ha possibilitat de consulta ni de recerca. Implica que la memòria obrera queda relegada a l’oblit, a la marginalitat, a l’anècdota. I això és inadmissible.
Cal preguntar-se per què. Per què una entitat creada per a preservar la memòria obrera no ha fet els deures? Per què no ha catalogat ni digitalitzat els seus fons? Per què no ha participat activament en el congrés amb una proposta clara de recuperació documental? Les respostes poden ser diverses: falta de recursos, descoordinació institucional, desinterés polític, burocràcia paralitzant... Però cap d’elles justifica el buit.
El congrés ha sigut una oportunitat perduda per a posar en el centre la memòria de les persones treballadores. Ha sigut una mostra més de com el patrimoni industrial es converteix en decorat, en escenari, en postal, mentre les històries reals queden fora de focus. El Horno Alto, restaurat i convertit en símbol, ha acollit ponències i visites, però no ha donat espai a les veus que van viure la seua activitat, que van patir les seues condicions, que van lluitar per la seua dignitat.
És urgent que la Fundació assumisca la seua responsabilitat. Que registre, catalogue i digitalitze el seu arxiu. Que el pose a disposició de la ciutadania, de les investigadores, dels col·lectius socials. Que cree espais de participació on les persones que van viure el Port puguen compartir els seus testimonis, les seues fotografies, els seus documents. Que la memòria obrera deixe de ser una etiqueta i es convertisca en una pràctica viva, inclusiva, transformadora.
La gestió patrimonial no pot ser només institucional. Ha de ser comunitària. Ha de partir del reconeixement de les veus silenciades, de les memòries marginades, de les lluites oblidades. El congrés hauria de ser un espai per a repensar el paper dels arxius, per a qüestionar les seues lògiques, per a obrir-los a la diversitat de relats que conformen la història. I això no es pot fer si es deixa fora el principal arxiu vinculat al territori.
Sagunt mereix una memòria completa. No només la dels edificis, les màquines i els plànols, sinó també la de les persones, les emocions, les resistències. El Port de Sagunt és molt més que patrimoni industrial. És memòria obrera, és identitat col·lectiva, és història viva. I eixa història ha de ser arxivada, compartida, reivindicada.
El congrés ha de ser un punt de partida, no un punt final. Ha de servir per a obrir debats, per a generar compromisos, per a impulsar polítiques públiques que garantisquen la preservació de la memòria obrera. I això passa per reconéixer les mancances, per assumir les responsabilitats, per corregir els errors.
La Fundació té una tasca pendent. I la societat civil té el dret —i el deure— d’exigir que es complisca. Perquè la memòria no és un luxe, és una necessitat. Perquè sense memòria no hi ha futur. Perquè arxivar és resistir. I resistir és recordar.
Font: