Hi ha qui diu que “no és tan sols una cançó, és una manera de viure”, i potser tenen raó. Perquè quan escoltem “Pa amb oli i sal” de Blaumut, no només sentim una melodia, sinó una declaració d’intencions: “Som com som, i això és el que ens fa únics”. I quan Alidé Sans canta “Eth dia que jo me’n vagi”, la llengua occitana esdevé pont entre generacions, entre muntanyes i records.
A la terreta, la música és rebel i tendra. Obrint Pas ens va deixar versos que encara ressonen: “Al país de l’olivera, la memòria és resistència”. I com no recordar la dolçor combativa de Feliu Ventura, que ens diu “Que no s’apague la llum”, com si cada nota fos una espurna de dignitat.
Des de Galícia, les veus de Mercedes Peón o Tanxugueiras ens fan ballar amb arrels. “Non hai fronteiras que nos calen”, canten, i és com si el tambor i la pandeireta ens recordaren que la llibertat també es diu en gallec.
I al País Basc, la força de Ken Zazpi o de Berri Txarrak ens sacseja: “Libre izan nahi dut”, criden, i la guitarra esdevé martell i carícia. La música basca té una manera de dir les coses que no necessita traducció: emociona, punxa, transforma.
La música és també espai de trobada. Quan escoltem “L’estaca” de Lluís Llach, no importa d’on venim: sabem que hi ha cordes que cal trencar juntes. I si sona “Quen poidera namorala” en una festa, el cor s’eixampla i la llengua gallega es fa nostra per un instant.
És bonic pensar que, en aquest mosaic de sons i paraules, cada vers és una llavor. Que potser, com cantava Ovidi Montllor, “Tot està per fer i tot és possible”. I que la música, com la vida, és millor quan es canta a cor obert, amb totes les veus, amb totes les llengües, amb totes les emocions.
Perquè al cap i a la fi, com deia una cançó que encara ens fa tremolar: “Si ens deixem portar, potser arribarem”. I si arribem cantant, millor encara.