La successió de Fibonacci és una d’eixes meravelles que uneixen la matemàtica amb la vida. Comença amb zero i u, i cada número següent és la suma dels dos anteriors. Així avança: zero, u, u, dos, tres, cinc, huit, tretze... i continua cap a l’infinit. El seu nom prové de Leonardo de Pisa, conegut com Fibonacci, que la va descriure al segle XIII en un problema sobre la reproducció de conills. Però allò que sembla una simple curiositat aritmètica s’ha convertit en una clau per entendre formes, ritmes i harmonies que ens envolten.
La natura sembla ballar al compàs de Fibonacci. Les fulles en una tija, els pètals de moltes flors, les espirals de les pinyes, dels gira-sols o de les conquilles marines... totes aquestes formes responen a patrons que optimitzen l’espai, la llum i l’energia. És com si la vida, en el seu afany per créixer amb equilibri, haguera trobat en aquesta successió una guia secreta.
A mesura que avancem en la seqüència, si dividim un número pel seu anterior, ens acostem a una proporció que ha fascinat artistes, arquitectes i dissenyadors: la proporció àuria. Aquesta proporció, que ronda l’u coma sis-cents divuit, ha estat utilitzada en temples antics, en pintures renaixentistes, en composicions musicals i en dissenys contemporanis. No és només una qüestió de càlcul, sinó de bellesa. D’harmonia. D’allò que ens fa sentir que una forma és justa, que un espai respira, que una imatge emociona.
Però més enllà de la ciència i de l’art, Fibonacci pot ser una manera d’entendre el creixement com a procés orgànic, arrelat en el passat però obert al futur. Cada pas depén dels anteriors, però obri camins nous. És una metàfora potent per a projectes col·lectius, per a la construcció d’identitat, per a la transformació social. Imaginar una ruta on cada parada siga un número de Fibonacci i una història compartida seria una forma preciosa de connectar emoció, coneixement i comunitat.
Per a qui estima la matemàtica, aquesta seqüència és també una forma de mirar el món amb ulls curiosos. De trobar patrons en el caos, de descobrir que fins i tot en la diversitat, en la memòria o en la solitud hi ha ritmes que ens uneixen. Fibonacci ens recorda que la bellesa pot ser mesurada, però també sentida. Que la ciència i l’art no són mons separats, sinó espirals que s’entrellacen. Que la vida, en el fons, és una successió de vincles.