La condemna del Fiscal General de l’Estat per revelació de secrets no és només un episodi judicial, és un símbol de la fragilitat institucional i de com les estructures de poder es poden convertir en instruments al servei d’una minoria privilegiada. Des d’una mirada d’esquerres i des de la lluita de classes, este fet s’ha de llegir com una alerta: quan les institucions que haurien de defensar la legalitat i la igualtat es veuen esquitxades per la corrupció o la manipulació, és el poble treballador qui paga les conseqüències. La justícia, que hauria de ser un pilar de la democràcia, es mostra com un camp de batalla on les classes dominants imposen la seua visió i on les majories populars es veuen sovint desprotegides.
La justícia no és neutral, reflectix les tensions entre classes socials. La condemna del Fiscal General mostra que fins i tot els alts càrrecs poden ser qüestionats, però també evidencia la politització dels tribunals. El poder judicial, dominat per sectors conservadors, utilitza les seues decisions per marcar l’agenda política i limitar les transformacions socials que busquen més equitat i més drets per a les majories. Quan es tracta de defensar privilegis, la maquinària judicial actua amb contundència; quan es tracta de protegir les persones vulnerables, la resposta és lenta, insuficient o directament absent. Esta asimetria és la prova que la justícia, tal com està organitzada, és una eina de classe.
Quan un càrrec tan alt és condemnat, es posa en dubte la credibilitat de l’Estat. Però la crisi institucional no és nova, és el resultat d’una estructura que protegix les elits i que massa sovint actua contra els interessos de les majories. La lluita de classes es veu en com les sentències afecten de manera diferent: la corrupció de dalt es castiga amb inhabilitacions, mentre que la desobediència civil de baix es reprimeix amb presó i amb sancions. És la doble vara de mesurar que perpetua la desigualtat i que envia un missatge clar: qui té poder pot caure, però cau amb matalàs; qui no en té, cau a terra i s’hi queda.
Esta condemna hauria de ser un toc d’alerta per a la ciutadania. No podem delegar la defensa de la democràcia en institucions segrestades per interessos de classe. La resposta ha de ser col·lectiva, amb memòria, denúncia i organització popular. La història ens mostra que els avanços socials mai han vingut regalats des de dalt, sinó arrencats amb lluita des de baix. Les jornades laborals, els drets de les dones, les llibertats civils, tot s’ha conquerit amb mobilització, amb sacrifici i amb consciència de classe. Per això, davant la crisi institucional, la resposta no pot ser resignació, sinó organització.
La condemna del Fiscal General de l’Estat no és només un cas judicial, és un mirall de la lluita de classes. Ens mostra que la democràcia no es defensa des dels despatxos, sinó des dels carrers, les assemblees i les veus que reclamen justícia social. La democràcia és més que un conjunt de lleis, és una pràctica viva que necessita la participació activa de la gent. Quan les institucions fallen, és la societat qui ha de recordar-los que el poder no és etern ni intocable. La memòria col·lectiva és fonamental: recordar les lluites passades, les victòries i les derrotes, és el que ens permet construir un futur més just.
La condemna també obri un debat sobre la transparència i la responsabilitat. Què significa que un càrrec tan alt haja estat condemnat? Significa que les institucions no són impermeables a la corrupció, que la impunitat no és absoluta. Però també significa que el sistema només actua quan la pressió és insostenible, quan la imatge pública està en joc. La responsabilitat no hauria de ser una excepció, sinó una norma. I la transparència hauria de ser un principi bàsic, no una concessió puntual. El poble té dret a saber, té dret a exigir, té dret a controlar. La democràcia no és només votar cada quatre anys, és participar en el dia a dia, és fiscalitzar el poder, és denunciar les injustícies.
Des de l’esquerra, esta condemna és una oportunitat per posar damunt la taula la necessitat de democratitzar la justícia. No es tracta només de canviar noms o càrrecs, es tracta de transformar estructures. Una justícia realment democràtica hauria de ser independent dels interessos econòmics i polítics, hauria de garantir igualtat de tracte, hauria de ser accessible per a totes les persones. Però la realitat és que la justícia actual és cara, lenta i parcial. Qui té recursos pot defensar-se, qui no en té queda atrapat. Esta desigualtat és una forma de violència institucional que perpetua la dominació de classe.
La condemna del Fiscal General també ens obliga a reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació. La manera com es conta la notícia, com es presenta la informació, té un impacte directe en la percepció social. Els mitjans, sovint controlats per grans empreses, actuen com a altaveus dels interessos dominants. La corrupció de dalt es presenta com un escàndol puntual, la protesta de baix com un problema d’ordre públic. Esta manipulació del relat és part de la lluita de classes. Per això, cal construir mitjans alternatius, comunitaris, independents, que donen veu a les majories i que denuncien les injustícies sense por.
La lluita de classes no és una teoria abstracta, és una realitat quotidiana. Es veu en els salaris, en les condicions laborals, en l’accés a l’habitatge, en la sanitat, en l’educació. Es veu en qui pot decidir i en qui només pot obeir. La condemna del Fiscal General és un episodi que ens recorda que el poder no és neutral, que les institucions no són neutrals, que la democràcia no és neutral. Tot està travessat per la lluita de classes. I només des de la consciència col·lectiva podem transformar esta realitat.
La resposta ha de ser organització. No n’hi ha prou amb indignar-se, cal construir alternatives. Cal reforçar els sindicats, les associacions veïnals, els moviments socials. Cal crear espais de participació real, on la gent puga decidir sobre el seu futur. Cal recuperar la idea que la política no és patrimoni d’uns pocs, sinó una pràctica col·lectiva. La condemna del Fiscal General és una oportunitat per recordar que la democràcia es fa cada dia, que la justícia es construeix cada dia, que la llibertat es defensa cada dia.
La lluita de classes és dura, però també és esperançadora. Cada victòria, per menuda que siga, és un pas endavant. Cada denúncia, cada mobilització, cada gest de solidaritat, és una llavor de futur. La condemna del Fiscal General ens mostra que el poder pot caure, que la impunitat no és eterna. Però també ens mostra que la justícia, tal com està organitzada, no és suficient. Per això, la resposta ha de ser més enllà dels tribunals, ha de ser en els carrers, en les assemblees, en les veus que reclamen un món més just.
La democràcia no és un regal, és una conquesta. La justícia no és un privilegi, és un dret. La llibertat no és una paraula, és una pràctica. La condemna del Fiscal General és un recordatori que el poder pot ser qüestionat, que les institucions poden ser sacsejades, que la lluita de classes continua viva. I és també una crida a no resignar-se, a no acceptar la desigualtat com a normalitat, a no deixar que la corrupció siga part del paisatge. La resposta ha de ser col·lectiva, amb memòria, amb denúncia, amb organització. Perquè només així podrem construir un futur on la justícia siga real, on la democràcia siga plena, on la llibertat siga de totes i de tots.