La compareixença de Carlos Mazón a les Corts Valencianes ha sigut un insult a la memòria de les víctimes de la DANA del 2024. Hui s’ha tornat a demostrar que el poder, quan es veu acorralat, prefereix mentir abans que assumir la seua pròpia culpa. El que s’ha escoltat dins de l’hemicicle és la prova definitiva que Mazón no té ni dignitat ni consciència, només té excuses i cinisme.
Ha repetit fins a la sacietat que ell no tenia responsabilitat operativa, com si ser president de la Generalitat fora un càrrec decoratiu, com si la màxima autoritat política poguera desentendre’s de la gestió d’una catàstrofe que va costar 229 vides. És una mentida descarada, una fugida covarda, un insult a totes les famílies que encara ploren. La responsabilitat operativa la tenen els tècnics, sí, però la responsabilitat política és seua, i negar-ho és negar l’essència mateixa de la democràcia.
El seu discurs ha estat una pluja d’excuses. Ha culpat el govern espanyol, ha assenyalat organismes estatals, ha intentat fer creure que ell era un simple espectador. Però la realitat és tossuda: era el president, era qui havia de donar la cara, era qui havia de coordinar, era qui havia de ser present. I no ho va ser. El dia que la terra s’enfonsava i l’aigua s’enduia vides, ell estava assegut en un dinar al Ventorro. I hui, davant les Corts, ha tingut la barra de dir que això és un debat estèril. Estèril és la seua consciència, estèril és la seua capacitat d’assumir errors, estèril és la seua humanitat.
Quan parla de la periodista Maribel Vilaplana, Mazón utilitza el seu cas per desviar l’atenció. Diu que se li va arruïnar la vida per una oferta laboral aquell dia. Però això no té res a veure amb la negligència del president. És una manipulació, una cortina de fum, un intent patètic de convertir-se en víctima quan les úniques víctimes reals són les persones mortes i les seues famílies. Ningú li ha arruïnat la vida a ell. Ell va arruïnar la vida de centenars de famílies amb la seua absència, amb la seua irresponsabilitat, amb la seua mentida.
L’oposició ha estat clara i contundent. Compromís i PSPV li han dit a la cara que té la consciència neta perquè no la fa servir mai. I tenen raó. Mazón ha demostrat que la seua consciència és un desert, que la seua ètica és un solar abandonat. Ha mentit fins al darrer alè, ha negat l’evidència, ha insultat la intel·ligència de la ciutadania. I tot això en seu parlamentària, on mentir pot ser delicte penal.
Mentrestant, fora de les Corts, les famílies de les víctimes es manifestaven. Amb pancartes, amb crits, amb llàgrimes. Exigien veritat, exigien responsabilitats, exigien dignitat. I dins, Mazón els negava tot això. És una imatge que retrata perfectament la distància entre el poder i el poble, entre els despatxos i els carrers, entre els que manen i els que pateixen.
La compareixença de hui no ha estat un exercici de transparència, sinó un espectacle de cinisme. Mazón ha preferit protegir la seua imatge i la del PP abans que assumir la seua culpa. Ha preferit mentir, minimitzar, culpar tercers. Ha preferit fer-se la víctima abans que reconéixer que va fallar. I això és intolerable.
Les víctimes no necessiten excuses. Necessiten veritat. Necessiten que algú diga clarament que el president va fallar, que el president va mentir, que el president va abandonar el seu poble. Necessiten que la política siga digna, que la política siga responsable, que la política siga humana. Però hui, a les Corts, la política ha estat indigna, irresponsable i inhumana.
És hora de dir-ho sense por: Mazón ha estat un president covard. Un president absent. Un president que, davant la mort de 229 persones, va preferir un dinar. Un president que, davant les preguntes de l’oposició, va preferir mentir. Un president que, davant les famílies de les víctimes, va preferir culpar Madrid. Un president que, davant la història, quedarà marcat com el que va fugir, com el que va enganyar, com el que va fallar.
La societat valenciana no pot acceptar això. No pot acceptar que la màxima autoritat política es desentenga de la seua responsabilitat. No pot acceptar que es mentisca en seu parlamentària. No pot acceptar que es ridiculitze el dolor de les famílies. No pot acceptar que es convertisca una tragèdia en un debat estèril.
El que va passar amb la DANA del 2024 és massa greu per a ser oblidat. Les 229 persones mortes no són una estadística, són vides truncades, són famílies destrossades, són històries arrabassades. I hui, quan Mazón ha comparegut, ha tornat a matar-les simbòlicament amb les seues mentides. Ha tornat a negar-les, ha tornat a invisibilitzar-les, ha tornat a insultar-les.
Per això aquest text és un crit. Un crit de ràbia, un crit de dignitat, un crit de memòria. No podem permetre que les mentides guanyen. No podem permetre que el cinisme siga la norma. No podem permetre que les víctimes siguen oblidades. Hem de recordar, hem de exigir, hem de lluitar.
La compareixença de hui ha deixat clar que Mazón no té res a oferir. Ni veritat, ni responsabilitat, ni humanitat. Només té excuses, mentides i manipulacions. I això no és suficient. Això no és digne. Això no és acceptable.
Les famílies de les víctimes mereixen més. Mereixen que se’ls diga la veritat. Mereixen que se’ls demane perdó. Mereixen que se’ls reconega el seu dolor. Mereixen que la política estiga al seu costat. Però hui, la política ha estat contra elles. Hui, la política les ha tornat a abandonar.
I nosaltres, com a societat, hem de decidir de quin costat estem. Si estem del costat de les mentides o del costat de la veritat. Si estem del costat del poder o del costat del poble. Si estem del costat de Mazón o del costat de les víctimes. Jo ho tinc clar: estic del costat de les víctimes. Del costat de la veritat. Del costat de la dignitat.
Perquè les mentides de Mazón no poden tapar la realitat. Perquè les excuses de Mazón no poden esborrar el dolor. Perquè les manipulacions de Mazón no poden arruïnar la memòria. Perquè les víctimes mereixen justícia, i la justícia només es pot construir amb veritat.
Hui, a les Corts, s’ha vist clarament qui és Mazón: un home que menteix, un home que fuig, un home que abandona. I s’ha vist clarament qui són les víctimes: persones dignes, persones fortes, persones que no es rendeixen. I entre uns i altres hi ha un abisme. Un abisme que només es pot tancar amb responsabilitats, amb dimissions, amb judicis.
No callarem. No oblidarem. No perdonarem. Mazón ha mentit, Mazón ha fallat, Mazón ha abandonat. I les víctimes mereixen que això quede escrit, que això quede dit, que això quede recordat.
Aquest és el crit. Aquest és el compromís. Per les víctimes, per la veritat, per la dignitat. Contra les mentides, contra les excuses, contra el cinisme. Hui, demà i sempre.