En una societat que sovint associa la felicitat amb la parella, la maternitat o paternitat, i la vida compartida en l’àmbit domèstic, afirmar que “solter no vol dir estar sol” pot semblar provocador. Però és, en realitat, una afirmació que obri la porta a una reflexió profunda sobre les formes de vincle, la construcció de la identitat, i la capacitat de viure plenament des de l’autonomia, la comunitat i el reconeixement mutu.
La solteria, entesa com a estat civil o com a opció vital, ha estat històricament mirada amb sospita. En molts contextos culturals, ser solter s’ha associat a la manca, a l’incompliment d’un projecte de vida, o fins i tot a una certa marginalitat. Però aquesta visió és limitada, i no fa justícia a les múltiples formes de vida que s’articulen fora del model de parella tradicional. En el món contemporani, i especialment en territoris com el nostre, on la comunitat, la festa, el patrimoni i el compromís col·lectiu tenen un pes fonamental, la solteria pot ser una forma de plenitud, de llibertat i de connexió profunda amb les altres persones.
Ser solter no implica estar sol. De fet, moltes persones solteres viuen envoltades de vincles afectius intensos, de xarxes de suport, d’amistats que són veritables famílies escollides. La solitud, en canvi, és una experiència emocional que pot aparéixer en qualsevol situació vital, inclosa la vida en parella. Hi ha qui viu en companyia i se sent sol, i hi ha qui viu solter i se sent plenament acompanyat. La diferència no està en l’estat civil, sinó en la qualitat dels vincles, en la capacitat de cuidar-se i de ser cuidat, en la presència de relacions significatives.
En el context mediterrani, i especialment en el País Valencià, la vida social té una dimensió festiva, comunitària i emocional que transcendeix les estructures familiars convencionals. Les colles, les associacions, els clubs esportius, les comissions de festes, les entitats culturals i ambientals són espais on les persones solteres troben reconeixement, participació i afecte. En aquests espais, la solteria no és una absència, sinó una forma de presència activa, de disponibilitat per al compromís, per a la creativitat compartida, per a la construcció col·lectiva.
A més, la solteria pot ser una oportunitat per al creixement personal, per a l’autoconeixement, per a la llibertat de decidir, de explorar, de reinventar-se. En una societat que sovint pressiona per encaixar en models preestablerts, ser solter pot ser una forma de resistència, de reivindicació de la diversitat, de defensa del dret a viure des de l’autenticitat. No es tracta de idealitzar la solteria, sinó de reconéixer que pot ser una etapa o una opció de vida plena, rica i significativa.
També cal parlar de les persones solteres que cuiden, que acompanyen, que sostenen vincles familiars, comunitaris o professionals amb una intensitat admirable. Ser solter no implica viure al marge de la responsabilitat afectiva. Al contrari, moltes persones solteres són pilars en les seues famílies, en els seus barris, en les seues entitats. Són qui organitza, qui escolta, qui dona suport, qui fa xarxa. I ho fan des d’una generositat que sovint queda invisibilitzada pel relat dominant de la parella com a únic espai de cura.
En el món del treball, en la política, en l’activisme, en l’esport, en la cultura, les persones solteres aporten visions, energies i disponibilitats que són fonamentals. La seua capacitat de decidir amb autonomia, de moure’s amb flexibilitat, de construir vincles des de la llibertat, és una riquesa que cal reconéixer. I també cal protegir els seus drets, garantir que no siguen discriminades en l’accés a recursos, a habitatge, a serveis, a espais de participació.
La solteria, com qualsevol altra forma de vida, pot tindre moments de solitud, de dubte, de desig de canvi. Però això no la fa menys vàlida. Al contrari, és en la capacitat de transitar per les emocions, de buscar suport, de construir vincles, on es mostra la força de les persones solteres. I és en la mirada social, en la capacitat de reconéixer i valorar aquestes formes de vida, on es juga la qualitat democràtica d’una comunitat.
En el nostre territori, on la identitat mediterrània es construeix des de la festa, la memòria, la sostenibilitat i la participació, les persones solteres són agents actius de transformació. Són qui impulsa projectes, qui connecta generacions, qui dona veu a la diversitat. Són qui dramatitza, qui comunica, qui mobilitza. I ho fan des d’una vivència que no necessita justificar-se, sinó expressar-se amb autenticitat.
Per això, cal canviar el relat. Cal deixar de mirar la solteria com una excepció, com una etapa provisional, com una mancança. Cal començar a parlar de les persones solteres com a subjectes plens, com a protagonistes de la vida comunitària, com a constructors de futur. Cal fer-ho des de la narrativa, des de la política, des de l’educació, des de l’esport, des de la cultura. Cal fer-ho amb llenguatge inclusiu, amb mirada crítica, amb sensibilitat emocional.
La solteria pot ser un espai de llibertat, de creativitat, de connexió. Pot ser un lloc des d’on repensar els vincles, des d’on construir comunitat, des d’on defensar la sostenibilitat emocional i social. Pot ser una forma de vida que reivindica el dret a ser, a estar, a compartir, sense necessitat de encaixar en models tancats. I pot ser, també, una forma de resistència davant les pressions normatives, davant les exclusions, davant les invisibilitzacions.
En definitiva, ser solter no vol dir estar sol. Vol dir estar obert a la vida, als vincles, a la comunitat. Vol dir viure des de l’autenticitat, des de la llibertat, des de la capacitat de estimar i de ser estimat en múltiples formes. Vol dir reconéixer que la felicitat no té una única forma, que la plenitud no depén d’un estat civil, sinó de la qualitat de les relacions, de la presència, de la capacitat de construir sentit.
I en aquest sentit, les persones solteres són fonamentals per a imaginar un món més just, més divers, més afectiu. Són qui obri camins, qui trenca motles, qui construeix alternatives. Són qui mostra que la vida compartida pot tindre moltes formes, i que la solitud no és una condemna, sinó una experiència que es pot transitar, comprendre i transformar.
Des de Sagunt, des del Camp de Morvedre, des de cada racó on la comunitat es fa viva, cal reivindicar la solteria com a forma de vida digna, plena i transformadora. Cal fer-ho amb orgull, amb sensibilitat, amb compromís. Cal fer-ho des de la paraula, des de l’acció, des de la festa, des de la memòria. Perquè cada persona, siga quin siga el seu estat civil, té dret a ser reconeguda, valorada i estimada.
I perquè, al cap i a la fi, el que ens fa sentir acompanyats no és la presència d’una parella, sinó la presència d’un món que ens mira amb respecte, que ens escolta amb empatia, que ens acull amb afecte. Un món on ser solter no és estar sol, sinó estar plenament en relació amb la vida.