La violència de gènere no és una suma de casos aïllats. És el reflex d’un sistema patriarcal que travessa les estructures socials, polítiques, culturals i familiars. És una ferida oberta en la nostra societat, que encara tolera, justifica o invisibilitza el dolor de milers de persones. És una vulneració constant dels drets humans, un atemptat contra la llibertat, la igualtat i la vida.
Aquest text no pretén només denunciar. Vol ser una crida a la rebel·lia, a la memòria col·lectiva, a la responsabilitat institucional i a la transformació comunitària. Perquè cada agressió, cada silenci, cada absència de resposta és una oportunitat perduda per construir un món més just.
Segons les dades oficials, més de mil dones han estat assassinades per les seues parelles o exparelles a l’Estat espanyol des de fa dues dècades. Milers de denúncies s’arxiven per falta de proves, per por, per manca de suport institucional. Les violències sexuals augmenten, especialment entre joves, i les formes digitals de control i assetjament s’estenen amb impunitat.
Però les xifres no expliquen el dolor. No recullen les mirades trencades, les infàncies robades, les vides escapçades. No expliquen les vegades que una dona ha callat per protegir les criatures, les vegades que ha tornat amb l’agressor per falta de recursos, les vegades que ha estat culpabilitzada per voler viure.
La violència de gènere no comença amb una bufetada. Comença amb una broma masclista, amb una mirada de menyspreu, amb una educació que ensenya a les xiquetes a agradar i als xiquets a dominar. Comença amb la invisibilització de les dones en la història, en la ciència, en l’art. Comença amb la precarització laboral, amb la dependència econòmica, amb la por a caminar soles de nit.
És una violència que es manifesta de moltes maneres. La violència psicològica, amb humiliacions, insults i manipulació emocional. La violència econòmica, amb el control dels diners i la negació de recursos. La violència digital, amb l’assetjament en xarxes i el control de dispositius. La violència vicària, que utilitza les criatures per fer mal a la mare. I la violència institucional, que es fa present en la manca de protecció, en judicis revictimitzadors i en protocols que no s’apliquen.
Moltes persones denuncien. Però el sistema judicial les qüestiona, les revictimitza, les obliga a demostrar el dolor. Els serveis socials estan saturats, les ajudes són insuficients, els protocols no sempre funcionen. Les ordres d’allunyament no eviten assassinats. Les cases d’acollida no són sempre segures. I les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat o LGTBIQ+ pateixen una doble discriminació.
Cal una reforma profunda de les estructures institucionals. No podem permetre que l’Estat siga còmplice per omissió. La protecció ha de ser integral, immediata, empàtica i transformadora.
Les criatures que viuen en entorns de violència no són testimonis: són víctimes. Patixen el trauma, la por, la ruptura dels vincles. Moltes són obligades a veure els seus pares agressors en règims de visites imposats. Altres creixen en entorns de silenci, de culpa, de dolor.
La protecció de la infància ha de ser prioritària. Cal reconéixer el seu dret a créixer lliures de violència, a ser escoltades, a ser protegides. Cal formació específica per a professionals, protocols clars i una mirada integral que connecte la protecció amb la reparació emocional.
La cultura pot ser eina de resistència o arma de dominació. Les narratives audiovisuals, les cançons, les xarxes socials, les campanyes publicitàries poden perpetuar estereotips o trencar-los. L’educació pot reproduir rols de gènere o fomentar la igualtat.
És urgent introduir l’educació afectivosexual i feminista en tots els nivells educatius. Regular els continguts mediàtics que promouen violència simbòlica. Donar suport a projectes culturals que visibilitzen la diversitat i la resistència. Formar comunicadores, docents i creadores en perspectiva de gènere.
La violència de gènere no afecta totes les persones igual. Les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat, trans, lesbianes, majors, joves o amb situacions de pobresa pateixen formes específiques de violència i exclusió. La resposta institucional ha de reconéixer aquestes interseccions i adaptar-se a les seues realitats.
No hi ha lluita feminista sense antiracisme, sense inclusió, sense perspectiva comunitària. La diversitat no és un obstacle: és la força de la transformació.
Cada persona assassinada té un nom, una història, una vida. No són números. Són absències que ens interpel·len. Cal construir espais de memòria, rituals comunitaris, homenatges que dignifiquen les víctimes i mobilitzen la societat.
La memòria és resistència. És pedagogia. És justícia simbòlica. És el compromís de no repetir.
Per erradicar la violència de gènere calen mesures valentes, estructurals i comunitàries. Cal crear centres integrals d’atenció a les víctimes amb serveis psicològics, jurídics i socials. Cal una xarxa de vivendes segures per a persones supervivents i les seues criatures. Cal garantir una renda d’autonomia per a eixir del cercle de la dependència. Cal formació obligatòria en perspectiva de gènere per a tot el personal judicial, policial, sanitari i educatiu. Cal reforçar les campanyes de sensibilització, especialment entre la joventut, amb llenguatges propers, formats creatius i missatges que connecten amb les emocions.
Cal que les institucions escolten les supervivents, les activistes, les professionals que treballen en primera línia. Cal que la societat es mobilitze, que les comunitats s’organitzen, que les famílies eduquen en el respecte, en la igualtat, en la llibertat.
La violència de gènere no és inevitable. És una construcció social que es pot desfer. És una realitat que es pot transformar. Però cal voluntat, compromís, recursos i coratge.
Aquest article és una crida. A les institucions, perquè actuen amb responsabilitat. A les comunitats, perquè es mobilitzen amb empatia. A les persones, perquè no callen, perquè no giren la cara, perquè trenquen el silenci.
Perquè cada vida compta. Perquè cada absència és una ferida. Perquè cada pas cap a la justícia és un acte d’amor col·lectiu.