Perquè ser calb no és una desgràcia, és una actitud. És mirar-se al mirall i dir: “hui no em pentine perquè no em dona la gana... ni falta que fa”. És eixir al carrer amb el cap al descobert, com qui porta una armadura invisible feta de seguretat i crema solar factor 50. És, en definitiva, una forma de vida.
Hi ha qui diu que les persones calbes tenen més testosterona. Altres afirmen que són més intel·ligents, més sexis, més decidides. I després estan els que pensen que és una maledicció familiar que es transmet de generació en generació com si fora una paella mal feta. Però la veritat és que, darrere de cada cap pelat, hi ha una història de superació, d’acceptació i, en molts casos, de rasuradora elèctrica.
El tòpic diu que les persones calbes són més serioses. Que si Bruce Willis, que si Vin Diesel, que si el teu oncle Paco que sempre porta camisa de quadres i fa olor a Varón Dandy. Però també hi ha calbs divertits, calbs romàntics, calbs que ballen salsa i calbs que fan ioga. El món capil·lar és tan divers com el món capil·larment desafiat.
I què dir de les calbes incipients, eixes que comencen com una rotonda tímida al clatell i acaben convertint-se en una autovia de dos carrils? Eixes calbes que es camuflen amb pentinats estratègics, amb gorres, amb mocadors, amb il·lusions òptiques. Però al final, la veritat sempre ix a la llum... o millor dit, la llum sempre ix al cap.
El Día Mundial dels pelats és també una oportunitat per reivindicar el dret a lluir el cap sense complexos. Perquè no hi ha res més democràtic que una calba: no discrimina per edat, per gènere ni per classe social. Pot aparéixer en qualsevol moment, com qui no vol la cosa, i quedar-se a viure per sempre.
Hi ha qui s’afaita el cap per estètica, per comoditat o per fer-se el dur. Altres ho fan per solidaritat, per moda o perquè ja no saben què fer amb eixe remolí rebel que pareix que tinga vida pròpia. Però siga com siga, el cap pelat té un encant especial. És com una pantalla de cine on es projecten les emocions, les arrugues, les gotes de pluja i, de vegades, les cagades de colom.
I no oblidem el ritual de la crema hidratant, eixe moment íntim en què la persona calba es dedica a si mateixa, acariciant-se el cap com qui acaricia un meló d’Alger acabat de collir. És un gest d’amor propi, de connexió amb l’univers i amb la pròpia epidermis.
En definitiva, el Día Mundial dels pelats és una celebració de la diversitat capil·lar, una oda al cuir cabellut valent, una festa del brilli-brilli natural. Perquè, al cap i a la fi, el que importa no és el que tens damunt del cap, sinó el que tens dins. I si a més tens un bon sentit de l’humor i una col·lecció de gorres divertides, ja tens mitja vida feta.
Així que, si eres calb, felicita’t. Si coneixes algú calb, abraça’l (amb consentiment, clar). I si encara tens pèl però sospites que la natura està conspirant contra tu, no patisques: el món dels caps pelats t’espera amb els braços oberts i una mica de crema solar.