Hi ha moments en què cal alçar la veu, no per cridar, sinó per recordar. Per recordar qui som, d’on venim, i cap a on volem anar. El poble valencià, com tants altres pobles del món, ha construït la seua identitat a través de la llengua, la cultura, el treball i la resistència. Però en els darrers temps, aquesta dignitat col·lectiva sembla estar en perill, no per culpa de la gent, sinó per la indecència d’un govern que ha decidit girar l’esquena a allò que ens fa poble.
La llengua valenciana, que és molt més que un conjunt de paraules, és el fil que cus generacions, que connecta les històries familiars, les cançons populars, les rondalles, les converses de plaça i els silencis compartits. És la veu de les àvies i els avis, la llengua amb què es va estimar, amb què es va lluitar, amb què es va somiar. I, tanmateix, és una llengua que pateix. Pateix l’abandonament institucional, la marginació mediàtica, la invisibilització en l’àmbit educatiu, i ara, també, l’agressió política.
Quan un govern decideix eliminar el requisit lingüístic per a treballar en l’administració pública, no està fent una reforma tècnica. Està enviant un missatge clar: que el valencià no és necessari, que no és útil, que no és digne. Està dient a milers de persones que han crescut parlant valencià que la seua llengua no té valor. Està dient a les criatures que aprenen valencià a l’escola que tot allò que aprenen no servirà per a res. Està dient a les persones que han lluitat per la normalització lingüística que han perdut el temps.
Aquesta decisió no és neutra. És ideològica. És una forma de violència simbòlica. És una manera de desfer el camí recorregut, de desmantellar les conquestes socials, de trencar el pacte democràtic que reconeix la pluralitat lingüística com a riquesa. És una indecència, perquè menysprea la diversitat, perquè ignora la realitat sociolingüística del País Valencià, i perquè utilitza la llengua com a arma política, com a eina de confrontació, en lloc de com a pont de convivència.
Però la indecència no s’acaba ací. El govern valencià actual ha decidit també atacar la cultura, retallar en drets socials, desmantellar polítiques d’igualtat, i promoure un discurs que criminalitza la dissidència, que estigmatitza la pobresa, que banalitza la memòria històrica. És un govern que no escolta, que no dialoga, que no respecta. És un govern que confon majoria parlamentària amb impunitat, que creu que governar és imposar, que pensa que la democràcia s’acaba el dia de les eleccions.
Però si hi ha un episodi que ha posat en evidència la indecència del govern valencià, ha sigut la gestió de la DANA del 29 d’octubre. Aquell temporal, que va deixar un rastre de destrucció i dolor, amb centenars de víctimes mortals i milers de persones afectades, va ser una prova de foc per a les institucions. I el govern, lluny de respondre amb responsabilitat, va caure en la improvisació, la descoordinació i la propaganda.
Els primers dies van estar marcats per la confusió. No es van tancar escoles a temps, no es van activar els protocols d’emergència amb la celeritat necessària, i moltes persones van quedar atrapades en zones inundades sense cap tipus d’assistència. Les crítiques van ser immediates, tant des de l’oposició com des de la societat civil. Però el govern va optar per eludir responsabilitats, per maquillar la realitat, per fer veure que tot estava sota control.
La resposta institucional va arribar tard i malament. Les ajudes van trigar a arribar, els plans de reconstrucció es van anunciar amb grans titulars però amb poca concreció, i les persones damnificades van haver de recórrer a xarxes de suport comunitari per cobrir les necessitats bàsiques. Mentrestant, el president Mazón evitava comparéixer en Les Corts, esquivava les preguntes incòmodes, i pactava uns pressupostos amb Vox que retallaven en educació, en emergències, en valencià, i en memòria històrica.
És cert que s’han aprovat crèdits extraordinaris per a la reconstrucció, amb milers de milions d’euros destinats a reparar els danys causats per la riuada. Però aquests fons arriben tard, i no compensen la manca de previsió, la falta de lideratge, ni la negligència en la gestió de l’emergència. A més, s’han utilitzat com a moneda de canvi per consolidar un govern que depén del suport de l’extrema dreta, i que ha demostrat que la seua prioritat no és el benestar de la ciutadania, sinó la supervivència política.
La DANA ha sigut un mirall. Ha reflectit les febleses d’un sistema que no protegeix les persones, que no planifica, que no escolta. Ha posat en evidència la necessitat d’un canvi profund en la manera de fer política, en la gestió de les emergències, en la relació entre les institucions i la ciutadania. I ha reforçat la idea que la dignitat d’un poble no pot dependre de la decència d’un govern, sinó de la força col·lectiva, de la solidaritat, de la capacitat de resistència.
Davant d’aquesta situació, cal parlar de dignitat. La dignitat no és una paraula abstracta. És una pràctica quotidiana. És la manera com ens relacionem amb les altres persones, com cuidem el nostre entorn, com defensem els nostres drets, com construïm comunitat. La dignitat és resistir quan volen fer-nos invisibles. És parlar valencià encara que ens miren malament. És exigir serveis públics de qualitat. És recordar les víctimes del franquisme. És plantar cara a la injustícia.
El poble valencià ha demostrat al llarg de la història que té dignitat. Que sap organitzar-se, que sap defensar-se, que sap estimar-se. Des de les lluites obreres a les comarques industrials fins a les mobilitzacions per l’escola pública, des de les festes populars fins als moviments feministes, des de les assemblees veïnals fins a les plataformes per la llengua. Hi ha una xarxa viva, diversa, compromesa, que no es resigna, que no calla, que no s’agenolla.
És en aquesta xarxa on trobem l’esperança. No en els despatxos, no en les promeses buides, no en els discursos de campanya. L’esperança està en les persones que cada dia fan servir el valencià per comunicar-se, per estimar, per treballar. En les mestres que ensenyen amb passió. En les joves que escriuen poesia. En les famílies que transmeten la llengua als fills. En les entitats que defensen els drets lingüístics. En les persones que, malgrat tot, continuen creient en un País Valencià just, plural, digne.
Cal dir-ho clar: el valencià no és un problema. El problema és el menyspreu institucional. El problema és la ignorància política. El problema és la covardia d’aquells que haurien de defensar la llengua i no ho fan. El problema és la indecència d’un govern que no estima el seu poble. I cal dir-ho sense por, perquè callar és còmplice. Perquè el silenci també mata llengües. Perquè la dignitat exigeix paraula.
No es tracta només de defensar el valencià com a llengua. Es tracta de defensar el dret a ser qui som. El dret a viure en valencià. El dret a que la nostra llengua siga respectada, valorada, estimada. El dret a que les institucions ens representen, no ens humiliem. El dret a que la cultura siga accessible, diversa, viva. El dret a que la política siga servei públic, no espectacle ni confrontació.
És hora de recuperar la dignitat. De tornar a mirar-nos als ulls i reconéixer-nos. De construir un projecte col·lectiu que pose les persones al centre. Que entenga la llengua com a eina de cohesió, no de divisió. Que aposte per l’educació, per la sanitat, per la cultura, per la memòria. Que escolte les veus diverses del territori. Que respecte la pluralitat. Que celebre la diferència.
La dignitat d’un poble no es mesura en PIB, ni en escons, ni en titulars. Es mesura en la capacitat de resistir, de cuidar, de construir. I el poble valencià té dignitat. Té memòria. Té força. El que no té és un govern a l’altura. Però això pot canviar. Perquè la política no és patrimoni dels partits. És responsabilitat de totes. I perquè, al cap i a la fi, la dignitat no es delega. Es viu. Es defensa. Es parla. En valencià.