Arriba la Setmana del Desarmament i, com cada any, les institucions internacionals fan crides a la pau, a la convivència, a la fi de la violència armada. Però mentre es pronuncien discursos solemnes, el món continua fabricant armes com si foren joguets de Nadal. És una setmana que convida a la reflexió, sí, però també a la ironia: com pot parlar-se de desarmament en un planeta on el pressupost militar supera el de la sanitat, l’educació i la cultura junts?
El desarmament, en teoria, és una aposta per la vida. En la pràctica, és una molèstia per als qui viuen del negoci de la guerra. És com si es proposara tancar les fàbriques de gel en ple estiu. I així, entre bones intencions i interessos creuats, la pau es converteix en un eslògan, en una pancarta, en una cançó que sona bé però que ningú vol escoltar de veritat.
A nivell local, la Setmana del Desarmament sembla una cosa llunyana, com si només afectara als països amb exèrcits gegants i míssils intercontinentals. Però la violència no sempre porta uniforme. També es manifesta en les armes curtes, en les pistoles que circulen per barris, en les agressions que no ixen als informatius. Desarmar no és només desmantellar arsenals, sinó també desactivar la cultura de l’odi, del control, de la por.
Desarmar és, en el fons, una actitud. És aprendre a dialogar abans que imposar. És escoltar abans que jutjar. És reconéixer que la força no fa raó. I això, per molt que es diga en conferències internacionals, comença en les escoles, en les famílies, en els carrers. Comença quan deixem de veure l’altre com una amenaça i el comencem a veure com una possibilitat.
La Setmana del Desarmament hauria de ser una oportunitat per a revisar les nostres pròpies armes. No les de metall, sinó les mentals. Les paraules que ferixen, les actituds que exclouen, les mirades que condemnen. Perquè si no desarmem el cor, tot l’armament físic continuarà tenint sentit.
Potser és ingenu pensar que una setmana pot canviar el món. Però també és ingenu pensar que el món pot continuar així. I entre una ingenuïtat i l’altra, potser val la pena apostar per la que fa menys mal.