El patrimoni audiovisual és com una finestra que no només mostra el passat, sinó que el fa respirar. És la veu d’un temps que ja no existeix, però que encara ens interpel·la. Quan veiem una pel·lícula antiga, un reportatge local, una gravació casolana o un documental oblidat, no estem només observant imatges: estem escoltant el batec d’una societat, les seues preocupacions, els seus gestos, les seues contradiccions.
En un món on tot passa tan ràpid, on les modes canvien cada setmana i on la memòria sembla una molèstia, el patrimoni audiovisual resisteix com una forma de perseverança. És una font documental que no es limita a l’arxiu, sinó que reclama ser revisada, reinterpretada i, sobretot, protegida. Perquè en cada cinta, en cada fotograma, hi ha una part de nosaltres que encara no hem entés del tot.
A nivell local, el valor d’aquest patrimoni és incalculable. Els vídeos de festes populars, les entrevistes a gent del poble, les gravacions de manifestacions, les retransmissions de plens municipals, tot això conforma una narrativa que no apareix als llibres d’història, però que explica molt més del que sembla. És la història vista des de baix, des de la quotidianitat, des de la mirada de qui viu i no només de qui escriu.
El problema és que sovint aquest patrimoni es troba en caixes de cartó, en cintes que ja no es poden reproduir, en formats obsolets que ningú sap com recuperar. I mentre discutim sobre la digitalització, sobre els drets d’autor, sobre la conservació, el temps fa la seua feina: esborra, deteriora, silencia. La perseverança del patrimoni audiovisual no és màgica, necessita voluntat, recursos i consciència.
Però també necessita estima. Cal estimar les imatges antigues, no per nostàlgia, sinó per responsabilitat. Cal entendre que un vídeo d’una processó del 1983 pot ser tan revelador com un document oficial. Que una gravació d’un debat veïnal pot mostrar més sobre la democràcia que mil discursos institucionals. Que el patrimoni audiovisual és una forma de memòria viva, que parla amb accents, amb silencis, amb mirades.
Preservar-lo és una forma de resistència. És dir que el passat importa, que la cultura no és només el que es ven, sinó també el que es recorda. És reconéixer que la identitat d’un poble no es construeix només amb monuments, sinó també amb imatges en moviment, amb sons, amb històries que es poden tornar a escoltar.
Potser el futur serà digital, potser tot estarà en la núvol, potser les intel·ligències artificials faran meravelles amb els arxius. Però si no hi ha una mirada humana que valore, que cuide, que done sentit, el patrimoni audiovisual serà només una col·lecció de dades. I això seria una pèrdua irreparable.