“Estic ací, i no pense callar.” Esta frase, tan clara i contundent, és molt més que una declaració d’intencions. És una postura vital, una forma de resistència, una manera de plantar cara a l’oblit, a la censura, a la indiferència. Núria Cadenes, amb la seua trajectòria com a escriptora i periodista, ens recorda que escriure no és només un acte creatiu, sinó també un acte polític, una forma de dir al món que existim, que pensem, que tenim veu i que no acceptem ser silenciades.
En una societat on moltes veus han sigut històricament marginades —per raó de gènere, d’origen, de classe, de llengua, d’identitat—, escriure és una manera de recuperar espai, de fer-se visible, de construir memòria. No és casualitat que els règims autoritaris hagen perseguit sempre les persones que escriuen. Perquè qui escriu, pensa. I qui pensa, qüestiona. I qui qüestiona, molesta.
Escriure és, per tant, una forma de dissidència. És dir “no” a la norma imposada, “no” al relat únic, “no” a la invisibilització. És dir “sí” a la complexitat, a la diversitat, a la llibertat. Quan una persona escriu des de la seua experiència, des del seu lloc en el món, està aportant una mirada única, insubstituïble. I eixa mirada pot obrir finestres, trencar murs, sacsejar consciències.
Però escriure també és un acte de cura. És posar en paraules allò que ens travessa, que ens dol, que ens mou. És ordenar el caos, donar sentit al que vivim, compartir el que som. És una forma de diàleg amb una mateixa i amb el món. I en eixe diàleg, sovint trobem respostes, companyia, força.
En el cas de les dones —i de totes les persones que han estat silenciades—, escriure és especialment significatiu. Durant segles, se’ns ha dit que no teníem res a dir, o que el que dèiem no era important. Se’ns ha ensenyat a callar, a cedir la paraula, a dubtar de la nostra veu. I, tanmateix, hem escrit. En diaris íntims, en cartes, en poemes amagats, en relats orals. Hem escrit per a sobreviure, per a resistir, per a estimar. I ara, més que mai, hem de continuar escrivint per a existir.
L’escriptura feminista ha sigut una eina fonamental per a denunciar les violències, per a visibilitzar les experiències, per a construir referents. Des de Virginia Woolf fins a Chimamanda Ngozi Adichie, passant per Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig o la mateixa Núria Cadenes, les dones que escriuen han obert camins, han trencat silencis, han posat nom al que semblava innombrable. I ho han fet amb valentia, amb lucidesa, amb bellesa.
També les persones que escriuen en llengües minoritzades, com el valencià, fan un acte de resistència. Escriure en valencià és afirmar que la nostra llengua és viva, que té dret a existir en tots els àmbits, que pot expressar-ho tot. És combatre la diglòssia, la subordinació, l’auto-odi. És dir: “Estic ací, en valencià, i no pense callar.” I això és profundament polític.
Però escriure no és només per a qui publica llibres. Totes podem escriure. I totes tenim dret a fer-ho. A escriure el que sentim, el que pensem, el que vivim. A escriure per a nosaltres, per a les altres, per al futur. A escriure per a sanar, per a recordar, per a imaginar. L’escriptura no ha de ser elitista ni excloent. Ha de ser una eina col·lectiva, compartida, democratitzada.
Per això, cal defensar l’educació literària, la creació d’espais d’escriptura lliure, la promoció de la lectura crítica. Cal garantir que totes les persones tinguen accés a la paraula, que puguen trobar la seua veu, que se senten autoritzades a contar la seua història. Perquè cada història compta. I perquè, com diu bell hooks, “la nostra història és una arma”.
També cal protegir la llibertat d’expressió. Hui, en molts llocs del món, escriure continua sent perillós. Hi ha persones empresonades, perseguides, assassinades per haver escrit. I fins i tot en societats aparentment democràtiques, hi ha censura, autocensura, pressions. Per això, escriure és també un acte de coratge. I llegir, un acte de solidaritat.
La frase de Núria Cadenes ens recorda que la paraula té poder. Que escriure és una manera de dir: “Jo existisc. Jo pense. Jo resistisc.” I eixe poder no l’hem de subestimar. Perquè amb paraules es poden construir mons, però també es poden destruir. Es poden curar ferides, però també es poden obrir. Per això, cal escriure amb responsabilitat, amb consciència, amb amor.
I cal llegir. Llegir per a escoltar altres veus, per a eixir de nosaltres, per a aprendre. Llegir per a no oblidar, per a no repetir errors, per a imaginar alternatives. Llegir per a fer comunitat, per a teixir complicitats, per a créixer. Llegir per a no callar.
En definitiva, escriure és una forma de resistència. Contra el silenci, contra l’oblit, contra la norma. És una manera de dir: “Estic ací, i no pense callar.” I eixa afirmació, tan senzilla i tan poderosa, pot canviar-ho tot.