Fa deu anys, el 1 d’octubre de 2015, l’Ajuntament de Sagunt va fer un pas decidit cap a la dignificació de la memòria democràtica: va retirar els títols honorífics concedits a Francisco Franco Bahamonde i a José Antonio Girón de Velasco, dues figures emblemàtiques del règim franquista. Aquesta decisió, que pot semblar simbòlica, representa en realitat un gest profundament significatiu en el camí cap a la reparació moral de les víctimes de la dictadura i la consolidació d’una cultura democràtica basada en el respecte als drets humans.
La dictadura franquista, instaurada després del cop d’estat de 1936 i consolidada amb la victòria militar el 1939, va suposar gairebé quatre dècades de repressió, censura, persecució política i vulneració sistemàtica de les llibertats civils. En aquest context, molts ajuntaments, com el de Sagunt, van concedir honors a figures del règim com a mostra de fidelitat institucional o per imposició política. Franco, com a cap de l’estat, va rebre medalles, títols i distincions arreu del país, mentre que ministres com Girón de Velasco, responsable de la política laboral del franquisme, van ser reconeguts com a “fills adoptius” o ciutadans il·lustres.
Amb l’arribada de la democràcia, la societat espanyola va iniciar un procés de transició que, tot i els seus èxits, va deixar moltes qüestions pendents. Una d’elles, potser la més delicada, ha estat la gestió de la memòria històrica. Durant dècades, el silenci i l’oblit van ser les eines predominants per evitar conflictes, però també van perpetuar la invisibilització de les víctimes i la impunitat dels responsables. No va ser fins a l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica el 2007 que les institucions van començar a assumir la responsabilitat de reparar, reconèixer i dignificar aquells que van patir la repressió.
En aquest marc legal i moral, la decisió de Sagunt el 2015 no només va ser un acte administratiu, sinó una declaració de principis. Va significar el trencament amb una herència institucional que glorificava el franquisme i la reafirmació del compromís amb els valors democràtics. A més, va anar acompanyada de la modificació de noms de carrers que evocaven divisions territorials pròpies del discurs nacionalista espanyol, substituint-los pels noms actuals de les comunitats autònomes nascudes de la democràcia.
Aquest article vol ser una reflexió sobre aquell gest, deu anys després. Analitzarem el seu significat, el context en què es va produir, les implicacions de la Llei de Memòria Històrica, i el camí que encara queda per recórrer. Perquè recordar no és només mirar enrere: és construir un futur més just, més lliure i més digne.
La decisió del 2015: un acte de justícia simbòlica
El 1 d’octubre de 2015, l’Ajuntament de Sagunt va aprovar la retirada de dos honors concedits durant el franquisme: el títol de Fill Adoptiu a José Antonio Girón de Velasco, atorgat el 1954, i la Medalla d’Or a Francisco Franco Bahamonde, concedida el 1965. Aquesta acció, impulsada per una moció presentada per Compromís i aprovada tres anys abans, es va fer efectiva amb la signatura de l’alcalde Francesc Fernàndez, en un gest que transcendia la mera gestió administrativa.
La decisió s’emmarcava en l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica (Llei 52/2007), que insta les administracions públiques a retirar símbols, mencions i honors que exalcin la dictadura franquista, la sublevació militar o la repressió. En aquest sentit, Sagunt no només complia amb la legalitat vigent, sinó que assumia un compromís ètic amb la veritat històrica i la dignificació de les víctimes.
José Antonio Girón de Velasco, ministre de Treball durant el franquisme, va ser una figura clau en la consolidació del sistema sindical vertical, que anul·lava la llibertat sindical i sotmetia els treballadors a l’autoritat de l’Estat. Franco, per la seva banda, va liderar un règim autoritari que va suposar la negació de les llibertats democràtiques, la persecució ideològica i la repressió sistemàtica de qualsevol dissidència. Mantenir honors públics a aquestes figures en ple segle XXI era una anomalia democràtica que calia corregir.
A més de la retirada dels títols, l’Ajuntament va iniciar el procés de modificació de diversos noms de carrers: Vascongadas, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja i León van ser substituïts pels noms actuals de les comunitats autònomes que van emergir amb la Constitució de 1978. Aquest canvi no era merament toponímic, sinó que responia a una voluntat de reconèixer la pluralitat territorial i cultural de l’Espanya democràtica, en contraposició al discurs uniformitzador del franquisme.
La reacció social davant d’aquesta decisió va ser diversa. Per una banda, els col·lectius memorialistes, les associacions de víctimes i molts ciutadans van celebrar el gest com una mostra de valentia institucional i de respecte per la memòria democràtica. Per altra banda, sectors més conservadors van criticar la mesura, acusant-la de revisionisme o de voler reobrir ferides. Aquestes crítiques, però, ignoren que la memòria no és una qüestió de venjança, sinó de justícia.
Sagunt, amb aquesta acció, es va situar en la línia de molts altres municipis que han decidit revisar el seu patrimoni simbòlic per adaptar-lo als valors democràtics. La retirada d’honors a figures del franquisme no pretén esborrar la història, sinó contextualitzar-la i evitar que l’espai públic serveixi per glorificar ideologies totalitàries. És una forma de dir, col·lectivament, que la democràcia no pot conviure amb l’exaltació del feixisme.
Aquest acte de justícia simbòlica, deu anys després, continua sent un referent. No només per la seva coherència amb la legalitat, sinó per la seva capacitat de generar debat, consciència i compromís. En un moment en què la memòria històrica torna a estar en el centre del debat polític, recordar el cas de Sagunt és recordar que les institucions tenen el deure de defensar la veritat, la dignitat i la llibertat.
La Llei de Memòria Històrica: avenços i limitacions
La Llei de Memòria Històrica, aprovada el 26 de desembre de 2007, va marcar un punt d’inflexió en la política espanyola de reconeixement a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Aquesta norma, impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, tenia com a objectiu principal reconèixer i ampliar els drets de les persones que van patir persecució o violència per motius polítics, ideològics o religiosos durant aquell període fosc de la història espanyola.
La llei no només establia mesures de reparació simbòlica, com la retirada de símbols franquistes dels espais públics, sinó que també preveia accions concretes com la facilitació de l’accés als arxius històrics, la localització i identificació de fosses comunes, i la concessió de indemnitzacions a determinades víctimes. En definitiva, es tractava d’un intent institucional de posar fi a dècades de silenci i d’iniciar un procés de justícia històrica.
Un dels articles més rellevants de la llei és el Article 15, que obliga les administracions públiques a retirar escuts, plaques, monuments i mencions honorífiques que exalcin la sublevació militar, la Guerra Civil o la dictadura. És en aquest marc legal que l’Ajuntament de Sagunt va justificar la retirada dels honors a Franco i Girón de Velasco. No es tractava d’una decisió arbitrària, sinó d’una acció emparada per la llei i per un mandat democràtic.
Tanmateix, la Llei de Memòria Històrica ha estat objecte de crítiques i ha trobat nombrosos obstacles en la seva aplicació. En primer lloc, la seva implementació ha estat desigual segons el territori. Mentre que alguns ajuntaments, com el de Sagunt, han actuat amb determinació, altres han ignorat o dilatat l’aplicació de la norma, sovint per raons ideològiques o per por a la confrontació política. Aquesta disparitat ha generat una memòria fragmentada, on el reconeixement depèn de la voluntat política local.
En segon lloc, la llei ha estat acusada de ser insuficient. Molts col·lectius memorialistes han denunciat que no contempla la nul·litat dels judicis sumaríssims del franquisme, ni estableix mecanismes clars per a la reparació jurídica de les víctimes. A més, la manca de pressupost i de voluntat política en alguns governs ha limitat greument la seva efectivitat.
Un altre aspecte problemàtic ha estat la judicialització de la memòria. En diversos casos, la retirada de símbols franquistes ha estat impugnada als tribunals, amb resolucions contradictòries que han generat inseguretat jurídica. Això ha evidenciat la necessitat d’una normativa més clara, més contundent i amb rang superior, que no deixi marge a la interpretació ideològica.
Malgrat aquestes limitacions, la Llei de Memòria Històrica ha tingut un impacte positiu. Ha permès visibilitzar el debat sobre la memòria, ha donat suport institucional a les víctimes, i ha iniciat un procés de revisió crítica del passat. Ha estat, en definitiva, un primer pas cap a una política pública de memòria que reconegui el dolor, la injustícia i la resistència.
La decisió de Sagunt el 2015 és un exemple de com aquesta llei pot ser aplicada amb coherència i valentia. Però també ens recorda que la memòria històrica no pot dependre només de la iniciativa local: cal una política estatal decidida, amb recursos, amb consens, i amb una visió clara de justícia i reparació.
Deu anys després: què ha canviat?
Des del 2015 fins avui, el debat sobre la memòria històrica a Espanya ha evolucionat de manera significativa, tot i que no sempre en una direcció lineal ni exempta de tensions. La decisió de Sagunt, que en aquell moment va ser vista com un gest valent i coherent amb la Llei de Memòria Històrica, s’ha convertit en un referent per a altres municipis que han emprès accions similars. No obstant això, el camí cap a una memòria democràtica plena continua sent complex i ple d’obstacles.
En aquests deu anys, diversos ajuntaments han seguit l’exemple de Sagunt retirant honors, plaques, monuments i noms de carrers vinculats al franquisme. Ciutats com Madrid, Barcelona, València o Sevilla han impulsat plans de revisió del nomenclàtor urbà, tot i que amb resultats desiguals. En alguns casos, les iniciatives han estat paralitzades per recursos judicials o per canvis en la composició política dels governs locals. Això ha evidenciat que la memòria històrica continua sent un camp de batalla ideològic, on el consens democràtic encara no és plenament consolidat.
Un dels avenços més destacats ha estat l’aprovació de la Llei de Memòria Democràtica el 2022, que substitueix i amplia la Llei de Memòria Històrica del 2007. Aquesta nova norma introdueix canvis substancials: declara il·legítims els tribunals franquistes, reconeix el dret a la veritat, la justícia i la reparació, crea un cens de víctimes, i estableix l’obligació de retirar tots els símbols franquistes del territori espanyol. A més, incorpora la perspectiva educativa, amb l’objectiu d’incloure la memòria democràtica en els currículums escolars.
Tot i aquests avenços, la polarització política ha dificultat la implementació efectiva de la llei. Partits de dreta i extrema dreta han qüestionat la necessitat d’aquestes polítiques, acusant-les de “reobrir ferides” o de “manipular la història”. Aquest discurs, que sovint banalitza la dictadura i equipara víctimes amb botxins, representa un perill per a la consolidació d’una cultura democràtica basada en el respecte als drets humans.
En paral·lel, la societat civil ha continuat jugant un paper fonamental. Associacions com ARMH (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica), memorialistes locals, historiadors i familiars de víctimes han mantingut viva la lluita per la veritat i la reparació. Han impulsat exhumacions, homenatges, publicacions i accions pedagògiques que han contribuït a construir una memòria plural, crítica i inclusiva.
També ha crescut la consciència social sobre la importància de la memòria. Les noves generacions, tot i la distància temporal, han començat a interessar-se pel passat recent, especialment a través de l’educació, la cultura i les xarxes socials. Documentals, llibres, exposicions i iniciatives digitals han ajudat a difondre el coneixement sobre la repressió franquista i la resistència democràtica.
En aquest context, la decisió de Sagunt pren una nova dimensió. Ja no és només un acte local, sinó part d’un moviment més ampli que busca resignificar l’espai públic, reconèixer les víctimes i construir una memòria col·lectiva basada en la justícia. Deu anys després, aquell gest continua sent vigent, necessari i inspirador.
Sagunt com a exemple: memòria local, impacte global
La memòria històrica no és només una qüestió d’estat; és també, i sovint en primer terme, una responsabilitat local. Els ajuntaments, com a institucions més properes a la ciutadania, tenen un paper fonamental en la construcció de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, Sagunt ha demostrat que les accions locals poden tenir un impacte global, tant en el pla simbòlic com en el polític.
La retirada dels honors a Franco i Girón de Velasco, així com la modificació del nomenclàtor urbà, van ser decisions que van partir d’una voluntat clara de dignificar l’espai públic. Aquest espai, que compartim diàriament, no pot estar contaminat per símbols que glorifiquen la repressió, la dictadura o la negació de drets. Quan un ajuntament decideix revisar els seus reconeixements institucionals, està enviant un missatge potent: la democràcia no pot conviure amb l’exaltació del feixisme.
Sagunt va actuar amb valentia, però també amb rigor. La decisió no va ser impulsiva ni partidista, sinó fruit d’un procés institucional que va incloure la presentació d’una moció, la seva aprovació, i la posterior aplicació en el marc de la Llei de Memòria Històrica. Aquesta coherència entre legalitat, ètica i acció política és el que converteix Sagunt en un exemple a seguir.
A més, el cas de Sagunt ha tingut un valor pedagògic. Ha servit per obrir debats en l’àmbit educatiu, cultural i social sobre la memòria, la identitat i la responsabilitat democràtica. Ha permès que les noves generacions coneguin el passat recent, no com una història llunyana, sinó com una realitat que encara condiciona el present. I ha demostrat que la memòria no és una càrrega, sinó una eina de transformació.
Aquest impacte transcendeix les fronteres del municipi. Quan una ciutat com Sagunt pren decisions valentes, està contribuint a un moviment més ampli de resignificació de l’espai públic, de reconeixement de les víctimes, i de construcció d’una memòria democràtica. Està enviant un missatge a altres ajuntaments, a les institucions autonòmiques i estatals, i a la ciutadania en general: la memòria és una responsabilitat compartida.
Sagunt, en aquest sentit, ha estat pionera. Però també ha estat fidel a una tradició de compromís democràtic i de lluita per les llibertats. La seva acció no és un fet aïllat, sinó part d’una trajectòria que connecta amb els valors republicans, amb la resistència antifranquista, i amb la voluntat de construir una societat més justa.
Deu anys després, el gest de Sagunt continua sent rellevant. No només per allò que va significar en el seu moment, sinó per allò que representa avui: una aposta decidida per la veritat, la dignitat i la democràcia. En un temps en què el revisionisme històric i la banalització del feixisme tornen a guanyar espai, recordar el cas de Sagunt és recordar que la memòria és una trinxera de llibertat.
Conclusions i reflexió final
La retirada dels títols honorífics a Francisco Franco i José Antonio Girón de Velasco per part de l’Ajuntament de Sagunt, fa ara deu anys, va ser molt més que una acció administrativa. Va ser un acte de justícia simbòlica, de reparació moral i de compromís democràtic. En un país on la memòria històrica ha estat durant massa temps silenciada, gestos com aquest contribueixen a construir una societat més conscient, més justa i més respectuosa amb el seu passat.
Sagunt va entendre que la memòria no és una qüestió de nostàlgia, sinó de responsabilitat. Que no es tracta de reobrir ferides, sinó de curar-les amb veritat, reconeixement i dignitat. Que no podem construir un futur democràtic sobre la base de l’oblit, sinó sobre el coneixement crític del que vam ser, del que vam patir, i del que vam resistir.
La Llei de Memòria Històrica del 2007, i posteriorment la Llei de Memòria Democràtica del 2022, han proporcionat un marc legal per a aquestes accions. Però la llei, per si sola, no transforma la societat. Són les institucions, les comunitats i els ciutadans els qui han de fer-la viva, aplicant-la amb coherència, valentia i sensibilitat. Sagunt ho va fer, i per això avui, deu anys després, podem mirar enrere amb orgull.
Aquest aniversari no és només una efemèride. És una oportunitat per reflexionar sobre el camí recorregut i sobre el que encara queda per fer. Encara hi ha símbols franquistes en espais públics, judicis pendents de nul·litat, fosses comunes sense identificar, i víctimes sense reconeixement. Encara hi ha discursos que banalitzen la dictadura, que equiparen víctimes amb botxins, que neguen la necessitat de recordar.
Per això, cal continuar treballant. Cal educar en la memòria, protegir els arxius, dignificar els espais, escoltar les veus silenciades. Cal fer de la memòria una eina de transformació, no només del passat, sinó del present i del futur. Perquè només des de la veritat podem construir una democràcia plena, inclusiva i resilient.
Sagunt, amb el seu gest de fa deu anys, ens va recordar que la memòria és una forma de resistència. Que recordar és un acte polític. Que retirar un títol honorífic pot ser una manera de restituir la dignitat a qui la va perdre per culpa de la repressió. Que canviar el nom d’un carrer pot ser una manera de reconèixer la pluralitat, la diversitat i la llibertat.
Aquest article vol ser un homenatge a aquella decisió, però també una crida a continuar. Perquè la memòria no s’acaba: es construeix cada dia, amb cada gest, amb cada paraula, amb cada acte de justícia. I Sagunt, en aquest camí, ha deixat una petjada que val la pena seguir.